L’avenç de l’extrema dreta a Europa no és només una qüestió d’ideologia abstracta o de dinàmiques globals. Es concreta en decisions polítiques molt tangibles, en discursos quotidians i en escenaris locals on la por, la precarietat i la manca de respostes estructurals es transformen en capital electoral. Badalona n’és avui un exemple paradigmàtic. El cas dels 400 migrants desallotjats de l’antic institut B9 i la resposta del seu alcalde, Xavier García Albiol, il·lustren amb claredat com el relat de l’extrema dreta sobre la immigració s’encarna en polítiques de duresa, insensibilitat i càlcul polític.
Albiol no és una excepció, sinó una expressió local d’un fenomen més ampli. Com passa arreu d’Europa, la immigració actua com a eix vertebrador d’un discurs que promet ordre, seguretat i defensa dels “veïns” davant una amenaça presentada com externa, caòtica i inevitable. Però darrere d’aquesta aparent fermesa s’hi amaga una renúncia profunda a la responsabilitat institucional i una instrumentalització del patiment humà.
El discurs d’Albiol reprodueix gairebé punt per punt els marcs conceptuals de l’extrema dreta europea. D’una banda, afirma no estar “en contra de la immigració”, sinó només de la “immigració il·legal”. De l’altra, associa directament els migrants amb la conflictivitat, la inseguretat i el deteriorament de la convivència. Els 400 desallotjats passen a ser “okupes”, una categoria moral abans que administrativa, que permet deshumanitzar-los i convertir-los en un problema abstracte.
La posada en escena amb la pissarra, els càlculs econòmics i el to de sorna no són anecdòtics. Formen part d’una estratègia comunicativa molt calculada: reduir una emergència humanitària complexa a una operació comptable. El missatge és clar: ajudar costa massa, és inviable, i a més crea un “efecte crida”. És el mateix argument que l’extrema dreta utilitza a escala nacional o europea, aplicat aquí a una ciutat concreta.
Aquest relat, però, oculta deliberadament altres preguntes: quin és el cost social i moral de deixar centenars de persones dormint sota un pont? Quin és el preu, en termes de cohesió i dignitat, d’abandonar qualsevol resposta institucional? I sobretot: quin és el paper d’un ajuntament si no és gestionar emergències que afecten persones reals que viuen —legalment o no— dins del seu terme municipal?
Albiol insisteix que el seu govern és “sensible”, però immediatament contraposa humanitat i normes, com si fossin termes incompatibles. “Confondre humanitat amb absència de normes és un error molt perillós”, afirma. Aquesta frase condensa un dels nuclis ideològics de l’extrema dreta contemporània: la idea que la compassió debilita l’ordre, que ajudar és premiar la il·legalitat, i que la fermesa passa necessàriament per la negació de drets bàsics.
El problema és que aquesta dicotomia és falsa. L’existència de normes no eximeix les institucions de l’obligació de garantir unes condicions mínimes de dignitat. Cap llei obliga a deixar persones sense sostre, sense lavabos, exposades al fred i a la pluja. Això no és ordre: és abandonament. I l’abandonament institucional genera exactament allò que l’extrema dreta diu combatre: degradació urbana, tensió social i por.
El que passa a Badalona ho demostra. La negativa de l’Ajuntament a activar recursos propis va deixar el buit que van intentar omplir entitats socials, Càritas, voluntaris i fins i tot una parròquia. Quan aquest intent d’acollida va ser torpedinat per una protesta veïnal, el conflicte va escalar un graó més. El missatge implícit és devastador: la solidaritat és tolerable només mentre no incomodi.
Un dels elements centrals del discurs de l’extrema dreta és la construcció d’un “poble” homogeni, amenaçat per uns “altres” als quals se’ls atribueix la responsabilitat de tots els mals. Així, l’extrema dreta —i Albiol n’és un exponent clar— ofereix una solució aparentment senzilla a problemes complexos: expulsar, no acollir, no ajudar. És una política de curt termini que pot donar rèdits electorals immediats, però que empitjora el problema que diu voler resoldre.
Tot indica que la política d’Albiol no respon tant a una impossibilitat real com a una voluntat política clara. Presentar l’ajuda com a “inviable” i com a porta oberta a una allau futura és una manera de legitimar la inacció i, alhora, de reforçar el seu lideratge davant un electorat sensible als discursos d’ordre i duresa.
Aquesta és una de les grans lliçons de l’extrema dreta europea: la insensibilitat pot ser rendible políticament. Mostrar-se inflexible, marcar distàncies amb les entitats socials, ridiculitzar l’oposició i apel·lar a la por funciona en un context de desconfiança i cansament. Però aquest rèdit té un cost altíssim: normalitza la deshumanització i erosiona els fonaments mateixos de la convivència democràtica.
El cas de Badalona no és només un conflicte local. És un mirall del camí que Europa pot seguir si la immigració continua sent gestionada des del rebuig, la por i el càlcul electoral. L’extrema dreta no creix perquè la immigració sigui ingovernable, sinó perquè les institucions fallen a l’hora d’oferir respostes justes, eficaces i humanes.
Dormir sota un pont no és una ideologia. És una realitat. I la manera com una ciutat respon a aquesta realitat diu molt més de la seva salut democràtica que qualsevol discurs sobre lleis i fronteres. A Badalona, avui, el que està en joc no és només la gestió d’una emergència, sinó el tipus de societat que es vol construir: una que governa des de la por o una que afronta els conflictes sense renunciar a la dignitat humana.
Josep Maria Quintana 