Instal·lats en el despropòsit constitucional

by

Un dels pares de la Constitució de 1978, Miquel Roca, escrivia dilluns passat aquestes paraules: “Estem en plena crisi. Una crisi institucional de gran rellevància. La sobirania popular no és respectada; els poders de l’Estat viuen una confrontació inèdita, la polarització ho envaeix tot. Ha estat una setmana que voldríem oblidar i que, per contra, temem que s’allargui perillosament.”

No es pot definir de manera més clara el que Espanya ha viscut aquestes darreres setmanes que ha acabat amb una resolució del Tribunal Constitucional, inèdita en democràcia, de paralitzar la tramitació parlamentària de la reforma que pretenia canviar el sistema per elegir dos dels seus magistrats.

Podem enfocar l’anàlisi (i les crítiques) a qualsevol de les institucions que han intervingut en aquesta comèdia dels horrors: el Tribunal Constitucional (TC), el Parlament, el Govern o el Consell General del Poder Judicial (CGPJ), però el cert és que tots han fallat d’una manera o altra. De fet, la primera actuació sensata i positiva (a més de netament constitucional), ha vingut de la mà de la presidenta del Congrés i del president del Senat que, no escoltant alguns diputats que reclamaven que les Corts no acatessin la resolució presa pel TC, han dit clarament que l’acataven, encara que no la compartissin, evitant així que la Constitució es trenqués en mil bocins i els ciutadans quedéssim a mercè del caos.

No tenc cap dubte que a l’inici de la crisi hem de situar la decisió del PP de negar-se a renovar el CGPJ, caducat des de fa quatre anys, incomplint d’aquesta manera un mandat de la Constitució que tant diuen defensar. De fet, si fem memòria, el PP ha paralitzat la renovació d’aquest òrgan que té al seu càrrec el govern dels jutges i està presidit pel president del Tribunal Suprem, tres cops: el 1995 (quan governava Felipe González), el 2006 (quan governava Rodríguez Zapatero) i el 2018 (després que Rajoy perdés el poder per una moció de censura). Emparant-se en el fet que la llei exigeix una majoria de tres cinquens per nomenar els vuit jutges que han d’elegir el Congrés i el Senat, el PP ha boicotejat, des del desembre de 2018, una renovació que, d’haver-se dut a terme, hauria implicat que l’òrgan tingués una majoria progressista, d’acord amb l’actual composició de les Cambres elegides democràticament. Ho podran vestir com vulguin, podran aportar més o menys arguments, però, en el fons, el que el PP no ha acceptat és perdre la majoria al si del CGPJ conculcant amb la seva actitud el mandat constitucional.

Diguem, però, que la contumàcia del PP en aquest punt -impresentable en un sistema democràtic- ha dut al Govern de Pedro Sánchez a prendre algunes decisions que, al meu entendre, són també criticables. D’entrada, va aprovar una llei que prohibia al CGPJ fer nomenaments, la qual cosa ha comportat que, avui, una quarta part de les places de magistrats del Tribunal Suprem estiguin vacants, cosa que ha irritat els jutges i ha anat en detriment de l’Administració de Justícia. I en veure que, tot i així, el PP no donava el braç a tòrcer i els magistrats elegits per aquest partit tampoc no cedien, va decidir modificar la normativa perquè el CGPJ pogués designar els dos candidats que havien de formar part del TC (que té, de fet quatre magistrats amb el mandat caducat: els dos que correspon designar el Govern i els dos que ha de designar el CGPJ). ¿I per què el Govern va decidir modificar la llei? Doncs perquè d’aquesta manera el TC passaria d’una majoria conservadora a una majoria (de 7 a 5) favorable als progressistes. Per tant, el Govern va optar per fer una legislació ad hoc, amb una clara intencionalitat política. El pecat és, sens dubte, més lleu que el boicot sistemàtic del CGPJ, però hem de convenir que no és la manera més lloable de legislar.

Tot i així, els vocals conservadors del CGPJ, sempre a les ordres del PP, es van mantenir en el “no és no”, emparant-se en la majoria dels tres cinquens que exigeix la llei i en la necessitat de renovar el TC per terços (els quatre magistrats amb el càrrec caducat). Aleshores, el Govern, fart de sentir-se boicotejat, decidí emprendre una drecera per modificar la legislació vigent per a l’elecció dels magistrats del TC, i aquesta drecera tenia un defecte de fons i un altre de forma, i en dret, si el fons és important, també ho són les formes, ja que si no es respecten aquestes es poden conculcar drets, en aquest cas del legislador.

Aprofitant, doncs, que el PSOE i UP havien registrat al Congrés una proposició de llei orgànica per reformar al Codi Penal els delictes de sedició i de malversació, en un tràmit parlamentari exprés, els dos partits del Govern, avalats pels seus socis parlamentaris habituals, van introduir mitjançant esmenes dues disposicions addicionals que pretenien també reformar el sistema d’elecció dels magistrats del Constitucional. Una d’aquestes implicava reformar la Llei Orgànica 6/1985 del Poder Judicial per canviar la majoria de tres cinquens per una majoria simple en la designació dels dos vocals del TC que ha d’elegir el CGPJ.

Val a dir que aquesta decisió no seria inconstitucional, ja que, en aquest cas, la majoria de tres cinquens no l’estableix la Constitució sinó la llei orgànica reguladora del CGPJ. Però seria, des del meu punt de vista, un error, ja que, de dur-se a terme, posaria en mans d’un únic partit (si té majoria absoluta al Congrés) o d’una coalició de partits (ja siguin progressistes o conservadors) la designació del dos magistrats que ha d’elegir el CGPJ, els quals, sumats als dos que elegeix el Govern, donaria a aquest un control també absolut de la institució, la qual cosa és contrària a la separació de poders. Fins i tot des de les institucions europees s’ha advertit que aquesta no és una bona solució. Per això he dit que la qüestió de fons era criticable, encara que fos constitucional i encara que l’actuació contumaç del PP ens indueixi a justificar-la.

Quant al defecte de forma, aquest radica en el fet d’haver-se arbitrat la reforma al Congrés dels Diputats mitjançant dues esmenes que no tenien cap connexió amb la proposta original de reforma del Codi Penal, incomplint així l’anomenat dogma de l’homogeneïtat de les lleis i la coherència del seu contingut; una manera de legislar que tanmateix s’ha utilitzat reiteradament durant aquests darrers quaranta anys amb el vistiplau del TC, que avui, però, no veu amb bons ulls, ja que, com ha dit a la Sentència de 12 de desembre de 2019, les anomenades “lleis òmnibus” -que és així com es coneix aquesta mena de lleis-, tot i que podrien ser causa d’inseguretat jurídica, no son inconstitucionals, però responen a una tècnica legislativa errònia. A més, encara que no estan expressament prohibides per la Constitució, algunes clàusules poden esdevenir inconstitucionals si contravenen lleis bàsiques de l’Estat.

Tenim, doncs, que, tot i els errors de fons i de forma que jo he indicat, la matèria no deixava de ser controvertida i és fins i tot discutible que comporti una inconstitucionalitat. Per això mateix no ha deixat de sorprendre a molts juristes la decisió -inèdita fins avui- presa pel TC d’acceptar, sense entrar al fons de la matèria, la petició del PP d’interrompre cautelarment la llei que estava en tramitació com a conseqüència d’un recurs d’empara interposat per uns diputats que han considerat vulnerats els seus drets fonamentals a l’exercici del càrrec públic representatiu que ostenten, tot al·legant que les esmenes fetes en la tramitació del Codi penal per modificar el sistema d’elecció dels membres del TC no complirien el requisit de guardar un mínim de connexió amb la proposició de llei orgànica a què es van incorporar.

Estam, doncs, davant  d’una decisió  del màxim intèrpret de la Constitució que aboca el nostre sistema de justícia constitucional a una crisi sense precedents. I això perquè, actuant com ho ha fet, el TC ha abandonat la seva funció de legislador negatiu, mitjançant la qual assenyala i fa explícits els límits constitucionals que les lleis han de respectar (tot declarant la inconstitucionalitat un cop estan aprovades), per convertir-se en un actor determinant de l’esdevenir legislatiu. 

Subscric, per tant, l’opinió de la catedràtica de Dret Constitucional de Sevilla, Ana Carmona, quan diu que, amb aquesta decisió, el TC no ha actuat com a àrbitre que expulsa de l’ordenament normes contràries a la Constitució, sinó com a part que intervé activament en el procés de gestació de les normes esmentades. I això comporta, sempre a criteri meu i de molts altres juristes, una fallida clamorosa d’un principi bàsic que regeix el nostre ordenament jurídic: la presumpció de constitucionalitat que acompanya les lleis aprovades pel Parlament, on resideix la sobirania popular. “Una presumpció -afirma Carmona- que només es pot desvirtuar una vegada que les lleis han entrat en vigor -amb l’única excepció del control preventiu dels projectes de reforma dels estatuts d’autonomia- i només quan s’activa alguna de les vies de control existents davant del TC. Amb la decisió adoptada, aquest axioma salta pels aires i ens endinsem en un terreny ignot.”

A més a més, no podem menystenir que, abans de prendre una decisió tan greu, el TC rebutgés, per sis vots contra cinc, les recusacions que PSOE i UP van fer del president i d’un altre membre del tribunal amb el mandat caducat, rebuig que no va tenir en compte un precedent: el contemplat a la interlocutòria 387/2007, de 16 de octubre, a la qual, el ple va acceptar les abstencions de María Emilia Casas i Guillermo Jiménez (aleshores presidenta i vicepresident del TC), per resoldre un recurs contra la nova redacció que es donava a l’art. 16.3 de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional en relació, precisament, amb la durada del mandat de la presidència i la vicepresidència. 

El Constitucional va dir aleshores que “l’aparença d’imparcialitat ha de ser especialment exigible quan allò que el Tribunal jutja és la seva pròpia Llei Orgànica, atesa la molt singular i rellevant posició que ocupa aquesta Llei al nostre Ordenament per garantir l’efectivitat de l’ordre constitucional”. I va afegir que “rebutjar que les abstencions [el mateix valdria per a les recusacions] estiguin justificades basant-se en el caràcter abstracte de l’enjudiciament, en la hipotètica i futura possible afectació a la resta de membres del Tribunal i a la conservació de la composició d’aquest, suposaria, a més d’un formalisme excessiu, donar prioritat a la garantia institucional de l’Òrgan sobre la garantia d’imparcialitat real i aparent a favor de les parts en el procés”. A més -apuntà- “seria difícilment comprensible per a la ciutadania”. Per tant, és clar que tenint l’objecte del procés un impacte directe evident en les seves persones, els dos magistrats recusats tenien el deure inexcusable d’abstenir-se a l’empara de l’art. 219.10 de la Llei Orgànica del Poder Judicial, com ha sostingut també el Ministeri Fiscal del mateix TC. Si qualsevol jutge ordinari en situació anàloga no s’hagués abstingut, hauria incorregut en falta molt greu a l’empara de l’art. 416.8 de la mateixa llei.

Sigui com vulgui, amb aquesta decisió, el TC ha fet política (cosa que li està vetada), ha interromput il·legítimament el procés legislatiu (vulnerant l’autonomia del Parlament) i dos dels seus membres no han respectat l’exigència d’imparcialitat que la llei els reclamava. Alhora, ha fet que el país entrés en una dimensió desconeguda que, atès l’actual ambient polític de crispació i de no diàleg pot tenir conseqüències funestes per al futur de la democràcia.

Advertisement

A %d bloguers els agrada això: