El Sàhara, víctima de la realpolitk

by

Si alguna cosa comença malament -i d’això n’és exemple la descolonització del Sàhara- normalment acaba malament, perquè és molt difícil que, abandonats els principis, aquests acabin imposant-se.

Els que l’any 1975 érem ja persones adultes, recordem com va ser de vergonyosa la nostra sortida del Sàhara, amb Franco morint-se al llit i Espanya en mans d’un govern desnortat que no va saber afrontar el desafiament que li va llançar Hassan II amb la Marxa Verda.

En un detallat informe que, sobre la qüestió, va publicar “La Vanguardia” l’octubre de l’any passat, Antonio Remiro, catedràtic emèrit de Dret Internacional de la Universitat Autònoma de Madrid afirmava rotundament que l’abandó que va fer Espanya de les seves responsabilitats al Sàhara “és una de les pàgines més negres de la nostra història contemporània” i titllava d’ominosos els acords de Madrid que el franquisme va signar amb el Marroc i Mauritània.

És un consol de ximples pensar que Espanya es va desfer del Sàhara com Anglaterra es va desfer de Palestina el 1947, i encara que els fets s’imposen al dret moltes vegades, és difícil acceptar la resposta que va donar el ministre d’exteriors espanyol, senyor Albares, quan, preguntat sobre quin era l’estatus legal d’Espanya davant del Sàhara, va respondre que, segons ell, no tenia res a veure amb aquell territori: “Espanya -va dir- no figura com a potència administradora a la llista de territoris no autònoms, ni als informes anuals del secretari general, ja que es va desvincular mitjançant comunicació oficial a l’ONU el 1976, ni tampoc en cap de les resolucions del Consell de Seguretat”.

Podem acceptar la seva resposta de facto, però difícilment de iure, ja que, com se’ns recordava a l’informe a què m’he referit, el Sàhara Occidental és l’únic dels 17 territoris de la llista que contempla els descolonitzats que no té potència administradora. On hauria de constar el nom del país, hi ha un asterisc. A peu de pàgina, l’ONU explica que Espanya el va informar el 1976 que es considerava (unilateralment) “deslligada de tota responsabilitat”.

La veritat és que Espanya es va rentar les mans el 1976 i se les ha seguit rentant qualsevol que sigui qui ha ostentat el poder a Madrid d’aleshores ençà, ja que l’opinió manifestada per l’actual ministre Albares coincideix amb la de Miguel Ángel Moratinos el 2005, la de Trinidad Jiménez el 2010 i la de Josep Borrell el 2018, per citar tan sols ministres socialistes, encara que també aquesta postura ha estat avalada pels del Partit Popular, encara que ara, Aznar, oportunista, critiqui la decisió del govern de Sánchez.

Més encara, en aquell informe se’ns recordava que Espanya “ha estat un actor fonamental en el reforçament de l’status quo i la perpetuació del conflicte”, perquè “en els moments en què hi ha hagut una pressió forta sobre el Marroc, tots els governs espanyols, d’un signe i d’un altre, li han salvat els mobles”. Va passar el 2003, amb el pla Baker, quan França i Espanya van pressionar perquè aquest no fos imposat a les parts, cosa que va permetre al Marroc rebutjar-lo. També amb les sentències del Tribunal General de la UE contra els acords amb el Marroc.

Potser, doncs, no ens hem de sorprendre que, malgrat l’episodi pro sahrauí que es va generar fa uns mesos amb l’acollida del líder del Front Polisario, Brahim Gali, amb la seva hospitalització a La Rioja -cosa que va provocar una forta crisi amb el Marroc de la qual no n’hem sortit fins avui, amb la decisió que, per sorpresa, ha adoptat Pedro Sánchez-, el president hagi decidit sortir de l’ambigüitat i deixar els sahrauís abandonats a la seva sort, que serà la que decideixi el Marroc.

Tot i així, Sánchez, que ha demostrat ser un gran funàmbul, no s’ha proposat caminar sobre el filferro sense xarxa, ja que sap molt bé que, encara que rebi dures crítiques de l’oposició que té a l’esquerra, les que rebrà de la dreta conservadora seran poques o, si més no, gens creïbles, ja que mai la dreta ha estat pro-sahrauí i, a més, Sánchez ha fet el gir amb l’aprovació de Brussel·les, ja que la Comissió Europea ha admès que l’acostament entre Rabat i Madrid després de gairebé un any de desacords és “positiu”.

Les paraules de la Comissió han estat inequívoques, ens agradin o no: “La UE dóna la benvinguda a tot desenvolupament positiu entre els seus Estats membres i el Marroc en la seva relació bilateral, que no pot ser sinó beneficiosa per a la implementació de l’acord euro-marroquí en el seu conjunt”, va declarar en roda de premsa una portaveu comunitària, tot i que també afegí que “tota solució ha de reposar sobre compromisos de conformitat amb la resolució del Consell de Seguretat de les Nacions Unides” que, a finals de l’any passat, va demanar una solució “realista, viable, duradora, acceptable per les parts i basada en l’acord”, però l’acord no s’ha produït, ja que l’autonomia proposada per Rabat no és acceptada per les autoritats del Front Polisario.

Desconec què pot passar en el futur immediat amb el gir de Sánchez, que ha estat pres, sembla, sense un debat al si del Consell de Ministres, sense una discussió al Parlament i sense un previ avís a Algèria -la gran defensora de l’autodeterminació del Sàhara (i la que ens subministra el gas)-, com ha reconegut el ministre Albares.

Per què s’ha actuat així? Les paraules que pronuncià Albares davant la premsa dilluns passat en afirmar que “sempre és bon moment per assolir un acord que garanteixi la integritat territorial d’Espanya”, afegint que s’actuava a favor de “la sobirania d’Espanya, l’estabilitat, la gestió de fluxos migratoris, la cooperació, la lluita contra el terrorisme i els interessos comercials”, no deixen cap mena de dubte. Espanya ha decidit anteposar els seus interessos estratègics sobre els drets que pot tenir la població sahrauí, que fa molts anys que espera poder celebrar el referèndum d’autodeterminació que fixà l’ONU.

Jordi Juan, director de “La Vanguardia” ha resumit la qüestió en poques paraules: “S’imposa la realpolitik, ja saben: imposar els interessos nacionals de forma pragmàtica per sobre de qualsevol altre raonament ètic. Espanya necessita estar bé amb el Marroc perquè aquest país li controli l’arribada d’immigrants, l’ajudi per combatre el terrorisme internacional i no l’inquieti amb al·lusions a l’annexió de Ceuta o Melilla.”

No oblidem que, després de la declaració de Donald Trump a favor de l’autonomia per al Sàhara, el llavors primer ministre marroquí Saadedin a l’Othmani va afirmar que “arribarà el dia” en què es reobrirà “l’assumpte de Ceuta i Melilla, territoris marroquins com el Sàhara”. I ha estat, sens dubte, la decisió de l’Administració nord-americana d’avalar el pla marroquí el que finalment ha arrossegat Espanya a alinear-se amb aquesta posició, després que França i Alemanya també ho fessin. Més encara, no és fútil que l’actual ministra alemanya Annalena Baerbock, dels Verds, enviés un primer missatge de reconciliació amb el Marroc publicat a la pàgina web del ministeri, en el qual es felicitava pel pla de regionalització del Sàhara Occidental. “Amb el seu pla d’autonomia aprovat el 2007, el Marroc aporta una contribució important d’un acord de pau”, deia la nota.

Més encara, com ens recorda Enric Juliana, va ser el número dos del Departament d’Estat nord-americà qui, després d’entrevistar-se amb Albares a Madrid, va afirmar que consideraven el pla proposat pel Marroc “seriós, creïble i realista”. Són les mateixes paraules que ha utilitzat Pedro Sánchez a la carta que va dirigir al rei marroquí la setmana passada. En aquesta considerava que l’opció d’un Sàhara autònom -la proposta marroquina-  és la base més seriosa, realista i creïbleper trobar una solució al conflicte.

Com veiem, és molt difícil que llançant-nos als braços de la realpolitik, els pobres (en aquest cas els sahrauís- puguin tenir raó.


%d bloggers like this: