ERC aposta per la política. Puigdemont, pel caos

by

Avui matí, abans d’asseure’m per escriure l’article que el lector té ara a les mans, escoltava una entrevista que un periodista de RNE feia a una senadora del PP, de la qual no recordo el nom. Sí, però, recordo que quan aquell li ha demanat què opinava dels pressupostos presentats pel Govern socialista, ha assegurat sense dubtar-ho que eren un desastre. De fet, són -ha dit- el producte del govern més radical d’Europa i el pitjor de la història d’Espanya. No ja de la democràcia, no ja del segle XX (on al nostre país s’han viscut episodis de guerra colonial a l’Àfrica i una guerra civil). No, la senadora ho tenia clar: és el pitjor de la història d’Espanya. En definitiva, el pitjor des que el món és món.

Aquesta mena d’exageracions haurien de ser menyspreades d’entrada per qualsevol ment que sigui mínimament reflexiva, però com que és molta la gent que avantposa el “credo” al “raonament” i el “prejudici” a l’“anàlisi”, es poden escoltar aquestes afirmacions que decauen pel seu propi pes però que es difonen i d’alguna manera acaben calant en diversos sectors de la nostra societat.

Ja posats en matèria, comprenc també que per a la gent que creu -i a Menorca tenim diversos col·lectius que formen part d’aquestes confraries- que llengües com la catalana són francament prescindibles i, per tant, no mereixen tenir cap dret reconegut ni tan sols cap mena de consideració, el fet d’aprovar una llei de l’Audiovisual que contemplés tan sols la programació en llengua castellana al nostre país s’esdevindria un bé francament desitjable, però sortosament per als qui no participem d’aquesta manera de pensar, encara hi ha partits com el PNV (Partit Nacionalista Basc) o ERC (Esquerra Republicana de Catalunya) que es preocupen dels drets dels espanyols -o per ventura no som espanyols?- que parlem, conreem i estimem llengües com la basca, la gallega o la catalana, que la Constitució reconeix com a “espanyoles” a l’article 3.2., i a les quals reconeix com a “oficials” -al mateix nivell que el castellà- a les Comunitats autònomes en què així ho determina el seu Estatut d’autonomia.

Doncs bé, el fet que el PSOE (que no és el PP, però del qual no ens podem fiar del tot en aquestes matèries) necessiti forçosament el suport del PNV i d’ERC per tirar endavant els pressupostos per a 2022, ha fet possible que la proposta elaborada per ERC de modificar el projecte de llei de l’Audiovisual perquè contempli la protecció en forma de quotes d’emissió de produccions en català i en la resta de llengües cooficials (la basca i la gallega) sigui una realitat.

Veurem ara com anirà la discussió, ja que ni el PNV ni ERC han donat a Pedro Sánchez un vot en blanc per a l’aprovació definitiva dels comptes que han de regir per al proper any, però és una passa endavant, necessària i positiva, perquè la legislatura pugui prosseguir. No és poc quan sabem que la dreta del nostre país s’ha proposat desmuntar tot el que l’esquerra està construint amb més o menys fortuna.

De moment, doncs, si hem de fer cas al portaveu de l’Executiva del PSOE, Felipe Sicília, l’aprovació dels pressupostos està més prop que fa una setmana gràcies a l’acord pactat sobre la llei de l’Audiovisual que -assegura- “protegirà i fomentarà les llengües cooficials” amb uns mecanismes i un percentatge de producció, doblatge i subtitulació que recollirà el text de la llei, encara no concretat.

Incògnites, doncs, n’hi ha, però les primeres passes en aquesta direcció ja s’han donat i això afavoreix la governabilitat del país i la defensa dels drets de minories lingüístiques que -recordem-ho- protegeix i defensa la pròpia Constitució per a disgust dels partidaris de l’uniformisme lingüístic.

Diguem, però, que aquest avenç en la llei de l’Audiovisual i en l’elaboració dels pressupostos el devem a ERC i no a JxCat. En efecte, mentre ERC aconseguia doblegar les resistències del PSOE de Pedro Sánchez amb aquest pacte i li feia possible la presentació i discussió dels pressupostos de l’Estat, JxCat presentava un esmena a la totalitat alineant-se amb el PP i Ciutadans, encara que al·legant arguments diversos. Arguments, però, que no ha explicat clarament, perquè la lluita en què es troben involucrats els sequaços de Puigdemont -que explica el perquè de tot plegat- és la que s’encamina al disseny d’una Generalitat alternativa instal·lada a Waterloo, que malda per suprimir i deslegitimitzar la que ells denominen una “Generalitat estatutària” presidida avui per ERC.

Sense anar més lluny, aquest matí he llegit en un article que Jordi Mercader ha publicat a “El Periódico” que Puigdemont i els seus independentistes han descobert que és molt més fàcil destruir les institucions nacionals autonòmiques que doblegar la voluntat d’un Estat democràtic. De fet, és el que hem pogut comprovar durant tots aquests anys del Procés, al llarg dels quals hem estat testimonis d’un fet inapel·lable: que, amb més eficàcia que encert, l’Estat espanyol ha estat una mena de mur per a qualsevol pretensió independentista, sempre ben secundat per una Europa que li ha donat suport en tot i s’ha mostrat contrària a qualsevol pretensió de caire secessionista. 

Doncs bé, és a causa d’aquest mur espanyol infranquejable que Puigdemont, amb l’ajut dels seus, ha decidit convertir el Govern de la Generalitat -el que presideix Aragonès amb el suport de JxCat- en una paròdia, per tal que el Consell per la República que ell controla des de l’exili pugui guiar els catalans… no sabem molt bé on. 

I dic això perquè, mirem-ho des d’on ho mirem, el camí que ha traçat Puigdemont amb JxCat és irresponsable i només té l’aprovació de la meitat de la meitat dels catalans favorables a l’independentisme. I si furguem una mica més en desxifrar el suport real d’aquest Consell per la República, no podrem deixar de veure que a les eleccions per elegir l’Assemblea de Representants que el configura, d’un cens de 87.883 inscrits, s’animaren a votar només 22.584 persones, és a dir un 25,7 per cent. L’abstenció va ser, per tant, clamorosa. Tot i així, Puigdemont  ha declarat que el Consell es troba a l’avantguarda del “procés”, cosa que segurament és certa, tant com ho és també que ens enfrontem a un moviment del qual en queda tan sols aquesta avantguarda, a pesar que en un moment determinat va tenir el suport d’una gran part de la ciutadania catalana.

Avui, tot i que de cap manera voldria menysprear la força i les possibilitats que mostren les persones que segueixen ulls clucs Carles Puigdemont, tenc la impressió que aquestes configuren la resta d’un naufragi, però no dubto que estan decidides a prosseguir el seu pla de desgast institucional del govern d’Aragonès, convençudes que el propòsit d’aquest i del seu partit (amb Oriol Junqueras al capdavant) són un error de cara a aconseguir aquell “ho tornarem a fer”, que, dia rere dia, escoltem a l’ínclit Jordi Cuixart.

Però ni Aragonès ni Junqueras s’equivoquen en la seva estratègia política, i un cop van trencar amb la divisa del “tant com pitjor millor” que sembla que hagin assumit Puigdemont i JxCat, han decidit apostar pel que s’esdevé possible i, amb aquesta actitud, defensar i aconseguir propòsits tan dignes i tant difícils -si tenim en compte la realitat del país- com aquest de fer que la llei espanyola de l’Audiovisual reconegui i afavoreixi llengües com el català.


%d bloggers like this: