La mentida i l’exclusió a la política

by

El general Colin Powell, exsecretari de Defensa dels Estats Units durant la presidència del George W. Bush, va morir el passat dilluns a causa de la Covid-19. De 84 anys, Powell va ser una de les peces clau en la invasió de l’Iraq el 2003 i l’alt càrrec USA que va defensar davant les Nacions Unides la possessió d’armes de destrucció massiva per part del règim de Saddam Hussein.

Més tard hem sabut que aquella era una acusació falsa, com també ho era la que assegurava que l’Iraq estava desenvolupant armes nuclears. Ambdues s’havien construït amb documents no contrastats sobre suposades vendes d’urani de Níger. En aquella ocasió, Powell no va aconseguir convèncer els membres del Consell de Seguretat per recolzar Washington, però sí va ajudar a moure l’opinió pública nord-americana en favor d’una guerra que el president Bush va llançar sis setmanes més tard amb les conseqüències que tots hem conegut. La mentida no és, doncs, innocent a la vida política.

Robert Fishman, professor de sociologia i política a la Universitat Carlos III de Madrid, que ensenyà també a les universitats de Harvard i de Nôtre Dame, ambdues als Estats Units, s’ha referit més d’un cop a la mentida i la veritat en el camp polític, i  parlant de la presidència de Donald Trump, ja a la part final del seu mandat, constatava que era una presidència que mentia de forma clara i reiterada. I lamentava alhora que una part dels nord-americans acceptés l’engany a ulls clucs.

No hi ha dubte, per tant, que la mentida en el camp polític és un fet que pot -i té normalment- conseqüències en la vida dels ciutadans. I el cert és que mentir no és aliè a la política espanyola. Sense anar més lluny, basta referir-me al fet que, durant tota la legislatura, els partits de la dreta, ben secundats per la majoria de diaris madrilenys, hagin afirmat que el govern de Pedro Sánchez era “un govern il·legítim”, frase que s’ha pronunciat, fins i tot solemnement, des de la tribuna parlamentària, i que, amb més o menys profunditat, ha acabat calant en molts sectors de la ciutadania, quan tots sabem que, ens agradi o no, Sánchez va ser votat per una majoria de parlamentaris tot respectant escrupolosament els principis constitucionals.

I què hem de dir dels qualificatius que han dedicat als polítics independentistes catalans? Quantes vegades no hem sentit i llegit que són uns “colpistes” i, per tant, responsables d’un vertader cop d’Estat quan, per greu que vagi ser la seva actuació, en cap moment el Tribunal Suprem ha afirmat que aquest hagués estat el delicte en què van incórrer? 

De tota manera, més que acusar alguns polítics espanyols de mentiders, el que més els distingeix en general és la seva voluntat d’excloure els seus adversaris i, per tant, de privar-los de legitimitat per assolir el poder. I és aquest l’exercici d’exclusió que la dreta (quan és a l’oposició) practica gairebé de forma sistemàtica, convençuda que si ella no governen el país, aquest acabarà contra les penyes.

Sense anar gaire lluny, el passat diumenge, en una entrevista publicada al diari El Mundo, el president de el Partit Popular, Pablo Casado, assegurava que Espanya “está quebrada” i que el Banc Central Europeu (BCE) ha hagut d’injectar 330.000 milions d’euros, “de los cuales 120.000 son todas las emisiones netas de la deuda pública nacional del año pasado”. I afegia: “Como no dejen de comprar deuda o nos suban los tipos, hemos quebrado. No es catastrofismo, es realismo y es responsabilidad. Los fondos tienen que venir para crear progreso para España, no para comprar votos”.

En la seva opinió, Sánchez “compra” vots, o el que és el mateix: prevarica, i Espanya està abocada al rescat per culpa del seu mal govern, la qual cosa significa que novament ens trobarem -segons afirma Casado- un país en default (fallida) per culpa d’un Govern que no ha aprofitat el major cabal de solidaritat europea de la història. “Esta gente no sabe nada de economía, nada” acabava dient.

No som qui per jutjar les opinions econòmiques de Casado, ja que em considero llec en aquesta matèria, però em fa l’efecte que el calibre de les bales que utilitza és francament exagerat i, per tant, més propici a l’exclusió que a la mentida, encara que es recolzi en aquesta per aconseguir els seu objectiu final, que no és sinó el de desbancar Sánchez del Govern sigui com sigui per assumir-lo ell.

Però no és només Casado qui utilitza els pressupostos per a 2022 per posar llenya al foc utilitzant la mentida o l’exageració, ja que és ben galdós el que també està fent la presidenta madrilenya, Díaz Ayuso, absolutament decidida a convertir les partides d’inversió territorial consignades en el projecte de pressupostos en una nova palanca per a la seva oposició frontal al Govern del PSOE.

Diguem tanmateix que, en dos articles modèlics, Manel Pérez, responsable de l’àrea econòmica de La Vanguardia, ha contradit amb sòlids arguments i amb independència de criteri la campanya que, contra aquests mateixos pressupostos, estan duent a terme dues figures destacades del PP que, teòricament, presenten un perfil ben divers. Em refereixo a la presidenta de Madrid, Díaz Ayuso, i al president de Galícia, Núñez Feijóo. 

En efecte, partint de les crítiques que la presidenta madrilenya ha fet a la proposta -val a dir que molt genèrica de Sánchez- d’ubicar fora de la capital no ja el Senat o el Tribunal Constitucional, com algú va insinuar, sinó futurs organismes de nova creació, Díaz Ayuso ha tocat a sometent afirmant que Sánchez vol “destrozar la Comunidad de Madrid con su intención de descentralizar las instituciones estatales para que salgan de la capital, generando agravios contra la región para buscar votos en otros territorios. Busca que otros españoles odien Madrid y, por tanto, que los españoles odien su propio país”.

Davant aquestes arbitràries i malintencionades afirmacions, Manel Pérez escriu: “La primera comunitat d’Espanya per renda per càpita, volum de la seva economia, equipaments públics de tota mena (ocupació, serveis d’infraestructures i transports, culturals, entre d’altres) encapçalarà el front contra el repartiment de diners en els nous pressupostos. I ho farà amb l’argument que els madrilenys estan discriminats. Certament ho estan, però en el sentit contrari a com ho plantegen els líders polítics de la comunitat. Ho estan perquè paguen menys impostos que la resta dels espanyols, des de l’IRPF a successions o patrimoni. Segur que els que resideixen fora de Madrid signarien sense dubtar-ho per patir aquest tipus de tracte desigual.”

Precisament, Madrid ha assolit una indiscutible posició de lideratge en termes de riquesa econòmica els darrers anys -com d’altra banda reconeixia el mateix alcalde de la capital, Martínez Almeida, el passat diumenge en una entrevista que li va fer La Vanguardia-. I això significa que no està en decadència ni perdent posicions, sinó escalant-ne, com ho prova que el seu statu quo no li hagi resultat negatiu, ans al contrari, hagi estimulat el seu desenvolupament.

I pel que fa a Núñez Feijóo, teòricament un moderat dins el PP, el periodista li retreu que, anticipant-se a la negociació futura dels pressupostos, intenti construir un front de presidents de comunitats per evitar que la negociació sobre el nou model de finançament autonòmic desemboqui en un pacte bilateral entre el Govern de Pedro Sánchez i la Generalitat de Pere Aragonès. I és que, un cop més -com apunta Manel Pérez-, l’espantaocells català, abans nacionalista o ara independentista, ha estat sempre molt eficaç en la política espanyola, ja que, a més de la seva utilitat per captar vots, permet amagar o despistar sobre les veritables intencions d’alguns moviments polítics.

El problema d’aquest plantejament que fa Nuñez Feijóo és que no té en compte la realitat, perquè el fet és que  estem davant d’un model de finançament fallit, que té, però, la característica de condemnar a la ruïna crònica totes les comunitats de règim comú… menys una: Madrid, com a conseqüència de l’insuportable peatge que l’Estat i la resta de territoris paguen a aquesta única i singular comunitat per diferents vies, acumulant-ne una sobre l’altra: impostos, inversions públiques, deslocalització econòmica des de la perifèria, privilegis i aposta política de les elits. 


%d bloggers like this: