Cimera de Puig i Armengol contra el centralisme radial

by

Aquesta darrera setmana s’ha produït un fet que hauríem de considerar important i fins i tot crucial per al futur de la nostra comunitat autònoma i fins i tot més enllà d’aquesta, perquè  apunta a una nova manera de veure Espanya, la que desitgem els que som partidaris d’una descentralització efectiva i d’un Estat que deixi de ser radial d’una vegada per totes i opti per una solució federal.

És obvi que per aconseguir avançar en aquest camí cal una certa revolució interna que només poden liderar les regions perifèriques, entre les quals no només caldria destacar València i les Illes Balears, sinó també Andalusia, més enllà que avui aquesta gran regió de sud estigui governada per una col·lació entre el PP i Ciutadans, poc amics del federalisme.

La força d’aquest grup podria multiplicar-se de manera exponencial si Catalunya també se sumés al projecte federal, encara que fos -per què no?- a partir de la idea que, al seu dia va llançar el socialista Pasqual Maragall d’una Espanya organitzada en un federalisme asimètric (que no només va aconseguir crítiques dels seus adversaris polítics, sinó també de molts companys de partit que, des de l’altiplà central espanyol, semblen incapaços de comprendre que aquesta és, segurament, la proposta que podria obrir nous horitzons per al nostre país. Però hem convenir avui que Catalunya no està per propostes solidàries ni federals. Catalunya ha optat -fins ara d’una manera suïcida- per la via unilateral per a la independència, pensant tan sols en una solució per a ella mateixa, prescindint, per tant, de socis com la Comunitat Valenciana i les Illes Balears, que sens dubte podrien inclinar la balança en favor d’aquest canvi estructural de l’Estat. Però com m’indicava fa poc un lector, “l’obsessió unilateral de Catalunya impedeix que participi en aliances per fer evolucionar Espanya. I el resultat pràctic d’aquesta obsessió és que, avui, Catalunya -ho pretengui o no- s’esdevé una aliada essencial de l’Espanya centralista, ja que no ajuda a construir alternatives viables”.

L’esforç per aconseguir el canvi només es pot aconseguir per mitjà d’una reforma del sistema de finançament autonòmic, un projecte liderat avui de manera clara i decisiva pel president de la Comunida Valenciana, el socialista Ximo Puig, que, segons ha declarat reiteradament, hauria d’abordar-se de forma urgent, encara que ell sap molt bé que no podrà mai aconseguir el seu objectiu si no és amb l’ajut i el suport d’altres territoris que se sumin a la idea.

Puig i tots els qui creiem que la idea és important, sabem molt bé que, tret que es produeixin canvis que de moment no es poden intuir, una reforma del sistema de finançament espanyol que apunti al federalisme i oblidi el projecte -ja molt consolidat- d’una Espanya centralitzada i radial, no serà possible amb un govern de PP, capdavanter -sobretot des dels governs de José María Aznar- d’aquesta última manera d’entendre Espanya. Per tant, només un partit com el PSOE, aliat amb altres forces d’obediència perifèrica, ho podrien fer possible, però la qüestió no serà fàcil ja que, al PSOE, les forces centrípetes són també molt compactes, tot i els esforços que darrerament ha fet Pedro Sánchez per, segons ha dit, afavorir la convivència entre els espanyols. I prova d’aquesta dificultat la trobem en les declaracions de la ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, que recentment ha traslladat la idea que no era possible plantejar una proposta de finançament aquest any.

Qui s’ha oposat clarament a aquesta impossibilitat ha estat la Comunitat Valenciana, on el president Puig, acompanyat pel portaveu de Compromís a l’assemblea legislativa, ha insistit en la necessitat peremptòria que té Espanya de canviar el sistema de finançament actual. I aquest ha estat el brou de cultiu que ha empès Ximo Puig a cercar una aliada fidel en la seva companya de partit, la també socialista, Francina Armengol, presidenta de les Illes Balears, amb qui ha organitzat una cimera que ha tingut lloc aquests últims dies a Mallorca.

Armengol és, sens dubte, com Puig, socialista, federalista i líder d’una comunitat perifèrica. Una de les poques persones que està disposada a col·laborar en aquest sentit -tret que, finalment, l’andalús Moreno Bonilla s’apunti al carro de la federalització (cosa que podria succeir, encara que és difícil d’imaginar en un PP liderat per Pablo Casado i tutelat per José María Anzar).

El periodista Salvador Enguix és qui, des de València, més notícies ha donat de la preparació que va tenir aquesta trobada, que va posar sobre la taula tres assumptes clau: l’actual model d’Estat i el paper que ha de jugar la “perifèria” en el futur, el finançament autonòmic, i la col·laboració mútua per aspirar a fons europeus per a la recuperació. Perifèria, doncs, entesa com la voluntat d’alguna regions de construir el futur d’Espanya sense seguir el model centrista i radial que propugna el PP amb la connivència d’alguns barons socialistes.

Els objectius de la cimera eren, segons detallava Salvador Enguix, concretament els següents:

1. Reactivar l’economia i crear llocs de treball des del diàleg social, aprofitant l’oportunitat en comú que suposen els Fons “Next Generation” de l’EU.

2. Compartir i enfortir les polítiques que suposen una resposta social a la crisi.

3. Impulsar la sostenibilitat, la protecció del territori i la regeneració de la Mediterrània.

4. Reforçar la reactivació immediata de la mobilitat i el turisme. Amb solucions per impulsar i modernitzar les nostres infraestructures: els ports, les connexions intermodals, i el reforç de l’eix logístic i de la connectivitat sostenible Madrid-València-Palma.

5. Fomentar models econòmics més diversificats i innovadors, que facin de les tecnologies, la cultura, la comunicació, la investigació i la formació els fonaments d’una autèntica societat del coneixement.

6. Aconseguir un nou model de finançament autonòmic per al sosteniment i la millora dels serveis públics.

7. Propiciar un horitzó d’oportunitats per als joves.

Acabada la cimera, Puig i Armengol han conclòs que hem de treballar a fons per fer visible que la perifèria és el cor de l’Espanya de les Espanyes, que és la veritablement real. Consideren que és possible impulsar un “gir copernicà” davant les tendències centralistes i uniformitzadores, perquè Espanya és diversa i necessita atendre des de la diversitat els reptes territorials, com la despoblació, la superpoblació estacional o la insularitat. Tots dos presidents defensen una major cogovernança i un major federalisme en les relacions entre les autonomies i el Govern d’Espanya, objectiu que s’ha de reflectir en una millor distribució dels recursos. Per això reclamen un nou sistema de finançament autonòmic, pendent des de fa anys, que contempli un criteri de repartiment territorial de recursos basat en el concepte de població, que afavoreixi una major corresponsabilitat fiscal, augmenti la participació de les autonomies en els principals ingressos tributaris i eviti la competència fiscal entre elles.

Aquest és el camí. I em resulta dolorós que, a la cimera, no hi hagi participat també el president de la Generalitat de Catalunya, que segueix decidit a actuar en solitari per un objectiu que, fins al moment, només ha produït sofriment i repressió, sense que s’hagi obtingut cap avanç en el seu propòsit.


%d bloggers like this: