ERC i JxCat: el perquè d’un acord al darrer minut

by

El passat dissabte, la CUP feia una última crida a la “responsabilitat” de JxCat i ERC quan faltaven menys de deu dies de termini per aconseguir un acord d’investidura. “Tornar a repetir eleccions seria una presa de pèl absoluta”, reconeixia la diputada de la CUP Laia Estrada. “Una repetició d’eleccions no és el camí, no ens ho podem permetre i no s’entendria”, afegia la qui va ser cap de llista de la CUP-G el 14-F, Dolors Sabater.

Per la seva banda, l’ANC llançava aquest diumenge un ultimàtum a ERC i JxCat​: “Si ens aboqueu a unes noves eleccions o repetiu un Govern sense un pla per avançar, l’Assemblea no serà més al vostre costat”, etzibava la presidenta de l’entitat, Elisenda Paluzie, davant una plaça de Sant Jaume plena de gom a gom.

L’Assemblea va lamentar que la societat civil “està més decebuda que mai” en veure que els partits independentistes “malbaraten” el resultat de fa tres mesos. “Hem perdut la paciència i la confiança”, asseverava el vicepresident de l’ANC, David Fernández.

Doncs bé, sembla que els han fet cas després que JxCat ha constatat que restar a l’oposició desgasta molt més que romandre en el poder, com molt bé va dir fa molts anys Giulio Andreotti, i un cop els d’ERC també han vist que, a pesar de les baralles i confrontacions que han sostingut essent socis de govern durant aquests darrers anys, difícilment podrien sostenir-se al capdavant de la Generalitat si afrontaven un govern en solitari, tret que obtinguessin el suport del PSC i dels Comuns, però això era impensable si volien evitar que els de Puigdemont els linxessin. 

I no estic acudint pròpiament a una metàfora, perquè amb prou feines han passat dues setmanes des que vam assistir a l’espectacle d’un centenar d’independentistes que insultaven d’altres independentistes. Els fets van tenir lloc davant les portes de la seu d’ERC, quan el seu secretari general va dir que els republicans prescindirien de JxCat per governar i constituirien un govern en minoria després d’haver passat el calvari que la cúpula d’aquesta formació els estava fent passar, amb dues investidures fallides i un ultimàtum ignorat. “Junqueras, traïdor, podreix-te a la presó”, cridaven els que, finalment, han decidit que totes les diferències s’havien superat i podran formar un govern de coalició paritari, amb un programa concertat en tots i cadascun dels punts (encara que al final de cada rengle sempre hi ha un “però” que deixa qüestions substancials enlaire).

És creïble aquest matrimoni de conveniència, o potser hauríem de dir de pura necessitat? Pot fer alguna cosa més que seguir mantenint viu un discurs victimista i aporístic? Què significa que Puigdemont no n’hagi dit res i que Elsa Artadi hagi plantat els negociadors abans de formar el govern?

Tot i així, Aragonès explicà davant tothom que eren a punt de “construir la Generalitat Republicana”, novament una aporia, ja que les normes per les quals es regirà aquest govern seran les que emanen de l’Estatut de 2010 i de la Constitució de 1978, de la mateixa manera que era també una aporia la proclamació que va fer Puigdemont de la DUI quan sabia molt bé que aquella declaració no duria enlloc (bé duria on ens ha dut: uns a la presó i d’altres a l’exili), però va acabar fent-ho perquè no va ser capaç de suportar les pressions ni les crítiques que aleshores li va fer Oriol Junqueras. 

Com a mínim, haurem de reconèixer que no deixa de ser patètic que el crit de “traïdor” estigui avui a flor de pell entre els independentistes -tant en la dels uns com la dels altres, perquè tot depèn del moment i de la situació en què es troben-.

Sé que sovint ens falla la memòria, però convindria no oblidar que, dos dies després d’aquella proclamació fallida de la DUI, Puigdemont convocà tots els seus consellers a una reunió a la qual, els qui van acudir-hi, es van trobar tot sols, perquè el president havia tocat el dos i abandonat Catalunya. I què ha fet des d’aleshores més enllà de sobreviure i d’intentar la internacionalització del problema català, val a dir que, de moment, amb poc èxit? Doncs posar pals a les rodes per a la formació d’aquest govern amb la defensa de la seva joguina preferida: el Consell per a la República, una altra aporia a la qual no vol renunciar, perquè és l’única cosa que l’uneix al poder, encara que, finalment, sembla que no pesarà tant com ell voldria ja que, segons han exposat Aragonés i Jordi Sánchez, si ens atenem a la lletra de l’acord, aquest organisme no encaixa bé en el programa acordat.

Haurem, doncs, de posar fe, molta fe, per creure que d’aquest acord en sortirà un govern estable i sòlid, capaç de posar els peus a terra i afrontar les realitats, si tenim en compte que l’anterior, el format pels mateixos partits que va ser dirigit per president Torra, es mostrà incapaç d’afrontar cap dels grans problemes reals del país, no sols perquè ell mai no es va considerar un president efectiu, ja que el “dret” a la presidència corresponia, deia, a Carles Puigdemont, sinó perquè, un cop n’ha estat fora, s’ha atrevit a afirmar sense cap mena de pudor la inutilitat de l’autogovern en els termes que concep la Generalitat l’Estatut d’autonomia.

En una Espanya tan poc comprensiva amb la realitat catalana com la que tenim, sabent que el gruix del país es mostra bel·ligerant amb tot el que no lligui clarament amb el nacionalisme espanyol, amb els problemes que ha generat una judicialització absoluta de la política, l’existència de condemnes tan severes com desproporcionades als polítics catalans i  amb una dreta que no cedirà un pam per modificar els seus principis jacobins, respondre des de Catalunya com ho estant fent els partits independentistes aquests darrers anys, és entrar en el bucle de la incomprensió, del victimisme i, sobretot, de la irrealitat.

Analitzant la situació actual, Josep Martí Blanch escrivia fa poc a “El Periódico” que la concepció de la política que havia tingut el president Torra ha implicat la gran derrota de Catalunya, perquè el fet és que les seves institucions i el seu marc d’actuació s’han convertit en un circuit teatral residual, de segona fila, en què ja només s’estrenen obres menors per a consum únic dels seus propis protagonistes. D’aquí la indiferència creixent amb què és acollida cada nova obra per la ciutadania, que sembla que tant li fa que es formi govern o que es repeteixin les eleccions. Els polítics no volen adonar-se’n, però a fora, al carrer, s’està aprenent a viure sense ells.

Com hem, per tant, de qualificar aquest acord de govern? Marçal Sintes l’ha definit com “una pirueta al caire del precipici”, i potser ens n’hem de felicitar perquè més val un giravolt en el darrer moment que caure al buit, però ¿se salvarà finalment el govern de caure-hi quan les diferències més grans entre ERC i JxCat continuen obertes en molts àmbits, sense oblidar la discussió en curs pel repartiment de les conselleries i els diners del pressupost? 

De tota manera, penso que qui més l’encerta és Andreu Claret quan ens assegura que els seguidors de Puigdemont no s’han plantejat mai seriosament quedar-se fora del Govern. La intenció de recolzar un Govern d’Esquerra des de fora o les insinuacions de provocar noves eleccions han estat estratagemes destinades a debilitar el contrincant i obligar-lo a baixar del cotxe abans de caure pel precipici. Segons ell, el precipici mai no ha existit perquè JxCat necessita el clientelisme com aigua de maig per quallar una organització que té més de moviment que de partit.  

Com deien els antics: “Que Déu qui pot hi faci més que nosaltres”.


%d bloggers like this: