Periodistes i intel·lectuals davant la farsa i la mentida

by

Al bell mig de l’espiral d’opinions que ens devora en aquesta darrera campanya electoral madrilenya, el que més es troba a faltar són les reflexions en profunditat sobre els problemes del país mentre que sobren les versions partidistes, desassossegades i més d’un cop decidides a propiciar la confrontació, que mostren alhora un inacceptable menyspreu per la veritat, ja que és evident que no cerquen d’afavorir una aproximació honesta i desapassionada a aquesta. Segurament  és a causa d’això que m’ha vingut a la memòria una llarga conversa que van mantenir Timothy Snyder i Tony Judt els darrers anys de vida d’aquest historiador i pensador anglès sobre el segle XX (“Pensar el Segle XX”, RBA, 2012). 

En un moment donat del diàleg que sostenen, tots dos aborden el paper de l’intel·lectual i del periodista, i en fer-ho, Judt assenyala que la primera pregunta que s’ha de fer qualsevol intel·lectual abans de donar una resposta no ha de ser què he de pensar com a intel·lectual americà, o com a intel·lectual jueu, o com a intel·lectual de dretes o d’esquerres. No, la pregunta que s’ha de fer és: què penso sobre el problema A, o la decisió B, o el dilema D? I només ha de donar una resposta si pot oferir res que sigui substancial per a la persona que l’escolta.

Passa sovint -diu també Judt- que la gent que parla de tot té el perill de perdre la capacitat de parlar de qualsevol cosa. I això perquè el suposat coneixement no consisteix en la capacitat de parlar setmanalment amb soltesa sobre qualsevol esdeveniment públic -cosa que molts estem temptats de fer-, o en la possibilitat que té el comunicador de mantenir molts contactes amb persones influents (fet molt habitual entre alguns tertulians de les nostres ràdios). No, la funció cabal del periodista és -assegura Judt- desentrellar la veritat; i la de l’intel·lectual (que ho pot ser també qualsevol periodista), consisteix a explicar què és el que ha anat malament quan la veritat no ha sortit a la llum. 

Ara bé, desentrellar la veritat –en el cas del periodista- no significa necessàriament remenar la merda o buscar exclusivament la brutícia sota la suau superfície de les decisions i les declaracions polítiques. Com tampoc la funció intel·lectual comporta –com molt generalment es pensa- inspirar o definir què s’ha de fer en el futur (cosa que ens duu massa sovint a narratives magnífiques o a grans tòpics morals), sinó a dir simplement alguna cosa important, transcendent, que ens ajudi a veure-hi clar.

En realitat, el prototipus d’intel·lectual ha canviat molt en el temps. El típic d’entre els anys 1890 i 1940 solia tenir –diu Judt- la literatura com a feina diürna. Tant si ens fixem en Bernard Shaw com en Emile Zola, André Gide, Jean-Paul Sartre o Stefan Zweig -per citar-ne alguns dels més coneguts entre nosaltres-, veurem que tots ells són persones que van aconseguir traduir el seu talent literari en influència de masses. Més tard, entre els anys 1940 i 1970, els intel·lectuals amb un accés i un abast comparable als esmentats, solien ser científics socials: historiadors o antropòlegs, sociòlegs, a vegades filòsofs, molt segurament a conseqüència de l’expansió de l’educació superior i de l’aparició del professor universitari com a prototipus d’intel·lectual. En aquelles dècades, els intel·lectuals eren persones que, molt probablement, tenien com a feina diürna fer classes a la universitat més que escriure novel·les.

En una tercera frase, la de la televisió, les coses s’han complicat perquè l’intel·lectual -diu Judt- ha de ser capaç de simplificar molt el seu discurs. De manera que, de la dècada dels vuitanta en endavant, l’intel·lectual és algú capaç d’abreujar, simplificar i concentrar les seves opinions en curtes intervencions radiofòniques o televisades. I com a conseqüència d’aquest fenomen nou, hem arribat a identificar els intel·lectuals amb els observadors dels afers contemporanis (cosa molt discutible), criteri que es pot espatllar encara més si acabem confonent-los amb els comentaristes radiofònics. Però quedant-nos en el paper de l’intel·lectual –vull dir del veritable intel·lectual-, haurem de concloure que la seva funció i el seu estil és molt diferent del que hi exercia aquesta funció a l’època de Zola, o fins i tot a la de Sartre o Camus (o d’Aron, per esmentar un intel·lectual conservador).  I l’arribada d’Internet (amb els seus corol·laris de facebook, twitter o instagram) no ha fet més que accentuar aquest canvi.

La transformació dels mitjans de comunicació en aquesta era digital que vivim situa l’intel·lectual que vol ser-ho (ja sigui periodista, escriptor, pensador o científic) davant una disjuntiva important, que assenyala Judt: o bé decideix comunicar-se a través del tipus de revista que va sorgir a finals del segle XIX: el setmanari literari, el mensual polític, el periòdic acadèmic –i en aquest cas només arriba a un públic amb idees afins que s’ha reduït a l’àmbit nacional (o regional o local), per bé que, també en aquests casos, Internet ha contribuït a difondre el missatge-; o bé opta per ser un “intel·lectual dels mitjans”. I això darrer significa que ha d’orientar els seus interessos i comentaris vers el temps limitat d’atenció, cada vegada més reduït, dels debats televisius, de les ràdios, dels blocs, i fins de les curtes i punyents piulades de twitter.

En definitiva, pot triar entre el món de l’assaig meditat per influir d’aquesta manera en una minoria selecta (amb la qual cosa sol arribar ben poc lluny); o bé es pot adreçar al que ell considera un públic de masses, però de manera atenuada i simplificada. Judt creu –i jo ho comparteixo- que és molt difícil conjugar les dues coses. Més encara, penso que, en aquest darrer cas, és molt difícil (per bé que no impossible) mantenir la condició d’intel·lectual.

De tota manera, el que no podem oblidar en un món tan intercomunicat com el nostre d’avui, on els mass-media i els agents econòmics exerceixen una forta pressió damunt els ciutadans per mitjà de la propaganda (de vegades descaradament, i d’altres de manera força més subtil), és que la influència dels intel·lectuals s’esdevé cada cop més difícil. De fet, molt sovint l’única manera de mobilitzar el públic contra els que estan exercint el poder maldestrament és revelant un escàndol, destruint la seva reputació o bé establint un pol d’informació alternatiu. I aquesta no és, en la meva opinió, una solució viable per a l’intel·lectual perquè no necessàriament serveix per aproximar-nos a la veritat.

De fet, si contemplem el que està passant darrerament al país -i per fer-ho no cal abandonar l’espectacle que s’ha donat a Madrid durant la campanya que és a punt d’acabar, amb debats que no s’han pogut dur a terme, amb amenaces de mort i també amb una exaltació potser massa interessada del victimisme, tot oblidant-nos gairebé sempre de l’essencial-, penso que haurem pogut comprovar fins a quin punt és difícil trobar en el món de la política i del periodisme alguns missatges que se sustentin en una sòlida fonamentació intel·lectual que, des la independència de criteri, vulguin acostar-nos a la veritat (aquesta que el bon periodista hauria de desentrellar) i que, quan no surt a la llum, l’intel·lectual hauria d’ajudar-nos a explicar per què això no ha estat possible.


%d bloggers like this: