¿Aposta Casado per acabar amb la polarització?

by

“De tot el que encarna Trump, el més tòxic i destructiu és la manera com exhibeix sense cap escrúpol -a diari- un menyspreu sistemàtic per la veritat” ha escrit Francesc-Marc Álvaro a “La Vanguardia”. Però el més problemàtic és que Donald Trump  no és una excepció en la política del món d’avui, encara que és, amb tota seguretat, l’exemple més gran i evident d’un tipus de polític en auge perquè ha estat al capdavant dels Estats Units, la primera potència mundial. Ara bé, en el fons, Trump és -com tots els de la seva classe- una conseqüència de la política que hem anat cultivant a les democràcies occidentals els darrers vint anys. I d’això no el podem culpar. Donem, per tant, gràcies a Déu que els qui l’imiten no siguin encara decisius a la Unió Europea, encara que ja s’hi han infiltrat.

Les causes del populisme, que es tradueix en el fet de creure que qualsevol recurs que ens serveixi per conquerir el poder és acceptable i que, per això mateix, no passa res si mentim per guanyar i per governar proposant al país solucions fàcils (que la gent desesperada vol sentir) per resoldre qüestions complexes, són moltes i venen de lluny, però van agafar una força inusitada amb la gran crisi econòmica de 2008, aquella -recordem-ho- que ja teníem a sobre i Zapatero encara ens volia convèncer que Espanya jugava a la Champions i que tots els nostres bancs tenien la qualificació de triple A. 

Doncs bé, aquella crisi va certificar davant el món el col·lapse de la vella política, en gran part a causa d’ella mateixa, per haver-se dut a terme pensant exclusivament en les elits i deixant al marge la realitat de la gent que més sofria, i es va eixamplar encara més quan tothom va poder veure que estava corcada per una gran corrupció sistèmica (no cal que hi posi noms), que, en el cas espanyol, va col·lapsar durant l’etapa del PP de Mariano Rajoy al Govern; corrupció que va deixar el Partit Popular amb 66 escons a les eleccions d’abril de 2019 (xifra que va millorar fins a 89 a les de novembre del mateix any), i també afectà el PSOE, que va obtenir una majoria minoritària insuficient per governar còmodament i ens deixà el Parlament més fragmentat i dividit que hem tingut des de la Transició.

El més destacable d’aquesta crisi institucional de la política reformista va ser el trencament del monopoli que havien exercit al nostre país PP i PSOE, gairebé sense competència d’altres partits estatals (els casos de Catalunya i Euskadi, on els nacionalismes sempre han tingut una representació important, és una excepció). També ho va ser la polarització del país, el cabreig de la gent i el frontisme com a norma, afavorit per l’aparició de nous partits netament populistes, decidits com sigui a desmuntar les estructures polítiques tradicionals. 

Aquest era, sens dubte, un escenari adequat perquè sorgís una nova generació d’actors en l’acció dels quals es poguessin dipositar algunes esperances. Amèrica les diposità en Trump, Hongria en Orban, Turquia en Erdogan, Polònia en Morawiecki, Itàlia en Salvini, França en Le Pen, i Espanya en Ribera i Abascal (les dretes) i en Iglesias (les esquerres), encara que aquest i el seu partit ben aviat van haver de posar fre a la seva política radical pel toc de realisme al qual els va sotmetre Alexis Tsipras  a Grècia. I no oblidem, ni que sigui com a anècdota, que alguns d’aquests polítics populistes (Trump i Iglesias en són un exemple) havien fet les seves pràctiques als platós de les televisions, cosa que els va fer populars, i van saber aprofitar el cabreig de la gent per assolir poder. Alguns d’ells, com Trump, l’han aconseguit del tot, i el resultat més remarcable de la seva governança ha estat la divisió del país, la polarització de la societat i una mena d’irritació generalitzada que -si no en teníem prou- la pandèmia de la Covid-19 ha eixamplat encara més.

Si ens fixem en els Estats Units, veiem aquests dies el llegat que Trump ens deixa després de fer de la mentida i la demagògia el fonament del seu mandat. No sols ha propiciat l’enfrontament per aconseguir els seus propòsits i ha dividit els nord-americans, sinó que ha coadjuvat també a trencar els llaços de solidaritat entre els estats i el deteriorament de les relacions amb les grans institucions mundials, com l’ONU o l’OMS, posant en perill alguns dels grans acords a què s’havia arribat a escala global, com el de París sobre el Canvi Climàtic, del qual Trump va abdicar.

I si deixem de banda el fenomen mundial i baixem a l’arena espanyola, tret que retrocedim a la Segona República, crec que, mai com ara, la societat havia estat tan polaritzada.  Cal només recular fins la moció de censura de Pedro Sánchez contra Mariano Rajoy (única que ha triomfat de les cinc que s’han presentat en democràcia) i la consegüent derrota (humiliant derrota) que va patir el PP amb el seu nou líder, Pablo Casado, per veure com el jove polític es va llançar a una erràtica política frontista, en la qual -a diferència del que passava a la dreta europea (francesa i alemanya, especialment)- no va dubtar de fer causa comuna amb Ciutadans i amb Vox, única manera d’aconseguir els governs autonòmics de Madrid, Andalusia i Múrcia, gràcies al que, simbòlicament, hem conegut com “la foto de Colon”.

Han estat, doncs, dos anys en què Pablo Casado ha fet el joc a l’extrema dreta, dos anys en què ha assumit com a propi el discurs d’aquesta, dos anys en què ha secundat les seves iniciatives, dos anys en què s’ha tancat a qualsevol acord d’Estat amb el Govern d’Espanya, tot i saber que, amb la seva actitud, atiava la polarització i contravenia exigències constitucionals com són les de renovar el Consell General de Poder Judicial, el Tribunal Constitucional o el Defensor del Poble.

Però tot això sembla haver canviat a partir de la moció de censura que Vox va defensar al Parlament espanyol, que, no només va fracassar, sinó que va aconseguir que el Govern de Pedro Sánchez es reforcés. Però també és cert que, amb la seva actitud de trencar amb Abascal -de trencar amb la foto de Colon (amb la qual ja havia trencat Inés Arrimadas després de quedar com a líder de Ciutadans)-, Pablo Casado ha fet un viratge que no era predictible, un cop de timó que l’honora i que no era fàcil de fer, si acceptem que, com resaven les enquestes que hem conegut, entre els votants de PP, l’àmplia majoria es dividia entre els que optaven per donar-li suport (44%) o per l’abstenció (39%), ja que només un escàs 9% creia que el seu partit havia de votar “no”, com així ho va fer.

Votar “no” contra les preferències majoritàries dels seus votants no era fàcil i Casado no ho va dubtar. Aquell “fins aquí hem arribat” dirigit a Abascal va descol·locar el candidat ultra, el va deixar sense alè, i ha obert una nova expectativa a la possibilitat d’acabar amb aquesta polarització que tot ho corroeix, i de forjar els acords que l’Estat necessita per subsistir i avançar, la qual cosa, si ho aconsegueix, faria de Casado, davant de l’opinió pública del país, un líder amb personalitat i amb possibilitats de futur.

Però la pregunta bàsica que no podem deixar de formular-nos és ara la següent: ¿seguirà per aquest camí o aquell “fins aquí hem arribat” serà flor d’un dia que es va marcir l’endemà de la moció de censura de Vox?

Com molt bé ha dit Joan Tàpia a “El Periódico”, ara Espanya ha de resoldre dues equacions. Una, com Sánchez duu al consens un reticent Pablo Iglesias. I dues, com Casado combina les seves ambicions electorals amb els mínims consensos que se li demanen a un aspirant a president. 


%d bloggers like this: