Les sentències sobre el “Procés” i el Tribunal Constitucional

by

La disparitat que s’ha produït entre la sentència dictada pel Tribunal Suprem (TS) en la causa oberta per l’1-O contra els líders polítics del procés, la dictada per l’Audiència Nacional (AN) que jutjava la cúpula policial catalana i la del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que ha jutjat els membres de la Mesa del Parlament (excepció feta de la senyora Forcadell, que havia estat jutjada i condemnada en el primer dels judicis esmentats), posa de relleu vàries coses: 

a) Que, l’encertin o no, i ens agradin o no les sentències dictades pels tribunals espanyols, a la vista del que hem pogut constatar és difícil argüir que aquests estiguin a les ordres del govern de torn o d’una determinada ideologia i que, per tant, no actuïn amb independència de criteri (a pesar que -no ho nego- alguns poders polítics o mediàtics intentin mediatitzar-los).

b) Que vistes les conclusions tan dispars a què han arribat els magistrats a les tres sentències a què m’he referit, es fa difícil entendre per què el TS va condemnar l’exconseller de justícia Joaquim Forn titllant-lo de líder del “braç armat” que -segons el tribunal- constituïen els Mossos, mentre que l’AN ha absolt el major Trapero i la cúpula encausada dels Mossos al·legant que no hi ha proves suficients que demostrin que els quatre alts càrrecs que dirigien la policia catalana participessin en la suposada sedició per la qual foren condemnats els dotze acusats pel TS en la causa oberta contra ells. I si no es pot provar això darrer -la sedició-, ¿com és possible que Forn vagi ser el líder d’un “braç armat”?

c) Que mentre el TS condemnà Carme Forcadell, presidenta del Parlament de Catalunya, a onze anys i mig de presó pel seu “paper decisiu” en l’acció concertada amb els membres del Govern per dur endavant el procés cap a la independència i per haver permès la tramitació de les lleis de desconnexió a pesar de la seva “palmària inconstitucionalitat”, ara resulta que l’AN ha absolt els seus companys de la Mesa del delicte de sedició i els ha condemnat tan sols per desobediència, imposant-los vint mesos d’inhabilitació i una multa. ¿Tenia, realment, la presidenta del Parlament un paper més rellevant que els altres membres de la Mesa per rebre la condemna que va rebre si el seu vot valia el mateix i les decisions que s’hi prenen havien de ser col·legiades?

És cert que les causes penals, encara que es duguin a terme en un mateix procés contra diversos encausats, sempre acaben individualitzant els fets concrets per a cadascun d’ells. I això vol dir que, mentre el TS va concloure que la senyora Forcadell havia tingut un “paper decisiu” per dur a terme, concertadament amb altres acusats, actes que eren sediciosos, l’AN ha interpretat que els membres de la Mesa que l’acompanyaven i van votar com ella, només havien desobeït el Tribunal Constitucional. D’aquí la gran diferència de les penes imposades. Aquesta és la constatació objectiva dels fets a partir de les sentències, però hem d’acceptar que, per al gruix de la gent, aquestes disquisicions tan subtils no són bones d’entendre, i encara ho és menys que, en un cas -el de la senyora Forcadell- el tribunal la condemni a 11 anys de presó, mentre un altre, condemni els seus companys de Mesa només a una inhabilitació sense privació de llibertat perquè allò que van fer no pot ser considerat -a criteri seu- com a sedició. Només desobediència.

El mateix es podria dir per al cas del conseller Joaquim Forn. Si l’AN, que ha jutjat Trapero i la cúpula dels Mossos, els ha absolt perquè considera que no van incomplir les ordres dels tribunals ni van facilitar la celebració de l’1-O, i que, per tant, no poden ser considerats com un “braç armat”, ja que -diu textualment la sentència- “la direcció política no va interferir en l’actuació de la policia i, per tant, no va constituir cap delicte”, ¿com és possible que el TS condemnés el conseller a 10 anys i sis mesos de presó i a 6 mesos d’inhabilitació absoluta pel delicte de sedició per haver estat el líder dels Mossos que -segons afirma el TS- van incomplir les ordres dels tribunals i van facilitar la celebració de l’1-O? ¿Van incomplir les ordres o no les van incomplir? ¿Eren o no eren un braç armant?

A partir de totes aquetes sentències contradictòries, els advocats de les defenses afirmen que “amb els mateixos fets s’han dictat sentències diferents” (Xavier Melero) o que “estem davant d’uns mateixos fets amb una distinta valoració jurídica de la prova” (Judit Gené). És cert, que d’altres penalistes no opinen igual i creuen que el TS ha condemnat Forcadell després que li adjudicà una conducta i una responsabilitat distinta i superior als altres membres de la Mesa; de la mateixa manera que no veuen cap incoherència en el fet de considerar com a no il·legal ni irregular el comportament del major dels mossos i, alhora, creure que Forn, des del Govern, va actuar per alterar l’ordre constitucional i que, per això mateix, se l’ha condemnat per sedició.

Sigui com vulgui, és evident que les diferents valoracions que s’han fet als tres tribunals a què m’he referit qüestionen, si més no, els criteris adoptats, i revelen també que potser n’hem fet un gra massa quan hem criticat de manera global i unívoca el comportament dels jutges tot afirmant -com han fet molts líders independentistes- que no es pot esperar res de la justícia espanyola i que l’única viable és l’europea, a la qual ho han fiat tot.

Naturalment que podem confiar en els tribunals europeus que, gairebé amb tota seguretat, seran els qui dirimiran definitivament els casos que, en darrera instància, se’ls sotmetrà a judici, però abans d’això, crec que aquest joc de sentències pronunciades per tribunals espanyols (TS, AN i TSJC), posen en valor (alhora que dificulten) la sentència que, més prest o més tard, es veurà obligat a dictar el Tribunal Constitucional espanyol (TC), ja que no oblidem que la dictada pel TS va ser recorreguda davant aquest, el qual, si bé no és una instància pròpiament dita, haurà de valorar si, en el macro judici contra els polítics inculpats pel procés que tots vam poder seguir per televisió, la Sala Segona del Tribunal Suprem va conculcar o no drets fonamentals.

I em sembla evident que, en la seva avaluació, el TC no podrà ignorar les sentències que han pronunciat l’AN i el TSJC. I no sols les sentències, sinó també el relat que aquests dos tribunals han assumit dels fets que van succeir el 20-S i l’1-O de 2017 a Catalunya, relats que difereixen més d’un cop substancialment del que n’ha fet el TS. Perquè no oblidem -i la diferència no és menor- que, analitzant les sentències, hem de concloure que on el TS va veure inacció i passivitat per part dels Mossos el dia del referèndum i una actitud irreprotxable per part de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional, l’AN ha vist un comportament impecable del Mossos que complien perfectament amb els criteris establerts per la jurisprudència del Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) sobre el dret de manifestació.

Certament, i si tenim en compte les passions que mou tot el que gira entorn del Procés -tant per part dels qui l’observen des d’un vessant com de l’altre-, haurem de convenir que el Tribunal Constitucional s’enfronta a una tasca difícil. I més encara sabent que el seu veredicte final potser no sigui el darrer que s’emeti, perquè tot fa pensar que, acabades les vies internes, qui tindrà la darrera paraula serà la justícia europea exercida pel Tribunal Europeu dels Drets Humans amb seu a Estrasburg.  


%d bloggers like this: