Torra o la irresponsabilitat d’un governant vicari

by

És lamentable que al si del catalanisme polític els posicionaments dels qui pretenen concentrar en ells mateixos les essències de la veritat -em refereixo bàsicament a Carles Puigdemont, Quim Torra i els qui, ulls clucs, els segueixen-, estiguin convençuts que tot ho han fet bé i que són els únics que ho seguiran fent bé. Perquè això comporta també la convicció que, si alguns d’ells han hagut d’abraçar l’exili o han estat condemnats a la presó, és a causa únicament del gran dèficit democràtic que pateix Espanya com a Estat, de la corrupció dels tribunals i de la passió repressora que informa tots els actes del Govern espanyol, sigui qui sigui la persona i el partit que l’ostenti. De fet, Torra ho ha deixat molt clar, per a ell, el president del Govern d’Espanya és, simplement, “un tros de quòniam”.

Quan escric aquest article estem a punt d’assistir a la possible (i gairebé inevitable) inhabilitació de Torra pel Tribunal Suprem, després que ell mateix hagi reconegut i confessat que va desobeir a consciència, i afirmat tot seguit que els “Tribunals espanyols” no tenen competència per inhabilitar-lo. I això a pesar que l’article 70.2 de l’Estatut de Catalunya diu textualment: “Correspon al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decidir sobre la inculpació, el processament i l’enjudiciament del president o presidenta de la Generalitat i dels consellers. Fora del territori de Catalunya la responsabilitat penal és exigible en els mateixos termes davant la Sala Penal del Tribunal Suprem.” Suposo, doncs, que si aquest article no té cap valor, això significa que, com Franco, Torra respon només “davant Déu i la Història”.

Pel que sembla, estem, doncs, a punt d’assistir a un nou acte de martiri, que culminarà el Tribunal Suprem en la persona de l’innocent Quim Torra. I això serà així, no tant perquè jo exageri, sinó perquè és el que ell realment creu i vol que nosaltres també creguem, d’altra manera no hauria dedicat una gran part del seu discurs de la vigília de l’11 de setembre a Lluís Companys, cosa que va fer, òbviament, per comparar-s’hi.

En realitat, com agudament ha escrit Andreu Claret a “El Periódico”, l’objectiu explícit d’aquell discurs, va ser “d’acusar Espanya del magnicidi”, alhora que també perseguia dos objectius implícits: “d’identificar Companys amb l’independentisme actual i d’arrabassar la seva figura a la tradició d’esquerres associant-la al nacionalisme català conservador” (que és, els agradi o no, el nacionalisme que representa JxCat, com abans el representava CiU).

Em permetreu, doncs, que manllevi els raonaments de Claret perquè són tan evidents com sucosos i val la pena aportar-los aquí, ja que cap de les afirmacions de Torra respon a la veritat històrica. En efecte, no va ser “Espanya” qui va detenir Companys a França i l’afusellà a Montjuïc el 15 d’octubre de 1940. Va ser Franco. Va ser, per tant, un dictador, que s’havia apropiat del país després d’una dura guerra civil contra d’altres espanyols. Diu Claret: “Els que sostenen que va ser Espanya [la que va afusellar Companys] redueixen injustament la guerra civil a un conflicte entre Catalunya i Espanya. Com si Madrid no hagués patit el setge franquista durant tota la contesa. Com si Queipo de Llano no hagués massacrat milers d’andalusos durant la desbandada de Màlaga. Com si no hi hagués hagut catalans en els dos bàndols…”

Segona falsedat: associar Companys amb l’independentisme català, ja que això implica oblidar la complexitat del personatge. És cert, diu Claret, que Companys va celebrar gojós la proclamació per Macià de la República catalana l’any 1931 i va ser protagonista dels fets d’octubre de 1934, però també hi ha d’altres Companys, per exemple, el que va cridar: “Madrilenys, Catalunya us estima!’, a la Monumental de Madrid, el març de 1937. El que es va enfrontar a Estat Català i als independentistes del seu propi partit fins a l’extrem de ser objecte d’un complot que va anticipar els enfrontaments del nacionalisme català 80 anys després. I també el Companys injuriat pels independentistes durant la retirada i el primer any d’exili. “Ningú no té dret -conclou el periodista- d’acaparar un personatge oblidant la ambivalència recorre tota la seva biografia.”

La tercera falsedat és la que oblida que Companys sempre va ser un home d’esquerres, lligat als sindicats i al moviment obrer. Companys va ser l’amic de Layret, a qui va substituir al Parlament quan aquest va ser assassinat (fet, per cert, que li va permetre abandonar la presó de La Mola, a Menorca, on estava reclòs). Va ser, doncs, un home clarament compromès amb la classe obrera, cosa que no podem afirmar de JxCat.

Sigui com vulgui, és evident que l’apropiació de Lluís Companys per part de Torra l’hem de situar en la batalla plantejada pel conservador Puigdemont per arravatar els vots progressistes d’Esquerra Republicana. I és també d’aquest intent que neix la negativa del president a convocar els comicis, ja que espera poder titllar ERC de traïció a l’independentisme si no es posa al costat -i a les ordres- de Torra després que hagi assolit l’aurèola més gran del martiri a causa de la previsible sentència del Tribunal Suprem.

Esclar que Torra justifica tota la seva actuació (contradient el que va afirmar a primers d’any, quan declarava que la legislatura estava ja exhaurida) en les dificultats que han sorgit a causa de la pandèmia: tant les d’ordre sanitari com econòmic, que demanen -diu ell- una intensa activitat de govern; que és, precisament, el que no ha fet des que assumí la presidència, on els arbres li han impedit de veure el bosc, ja que preocupat exclusivament pel desig de “fer República”, ha oblidat els deures més elementals i diaris que li corresponien com a cap de l’administració.

¿I què persegueix negant-se a convocar eleccions? Doncs, simplement, lliurar el calendari electoral al Tribunal Suprem, ja que, un cop sigui inhabilitat, serà la llei que, en els termes que determina l’Estatut, posarà en marxa el mecanisme electoral, com ha confirmat el president del Parlament de Catalunya, senyor Torrent, que, per això mateix, també serà titllat de traïdor.

Té, doncs, molta raó el periodista d’ascendència menorquina, Marçal Sintes, quan ens diu sense tallar-se un pèl que Quim Torra ha ficat els catalans en un embolic a consciència. I té raó, perquè l’únic que perseguia en desobeir la Junta Electoral i, després, els Tribunals de Justícia, era incórrer en un possible delicte de desobediència, cosa que revela aquesta inclinació que té al simbolisme i a una irreprimible pulsió sacrificial.

Sintes comenta el fet i escriu parafrasejant Max Weber: “Quan les conseqüències d’una acció realitzada d’acord amb una ètica de la convicció són dolentes, qui la duu a terme no se sent responsable d’elles, sinó que responsabilitza el món, l’estupidesa dels homes o la voluntat de Déu que els va fer així”. I això l’empeny a concloure que el que Torra va fer [en desobeir els Tribunals] va ser una irresponsabilitat, un caprici gens patriòtic, perquè els efectes d’aquell acte van molt més enllà de la seva persona.” De fet, afecten a tots els catalans. No només als que li donen suport partidari.


%d bloggers like this: