La multa al Cardenal Omella per desobeir

by

El ple d’aprovació de la “Llei de Transitorietat Jurídica i Fundacional de la República” es va celebrar el 7 de setembre de 2017 i fou tan convuls com el de el dia anterior en què es va aprovar la “Llei del Referèndum d’autodeterminació de Catalunya”. La sessió va començar amb la petició del grup parlamentari independentista de Junts pel Sí perquè s’inclogués a l’ordre dia aquell projecte de llei. A l’igual que el dia anterior, els grups de l’oposició van protestar -entre altres coses van tornar a reclamar el dictamen de Consell de Garanties Estatutàries i es van referir a l’advertència dels lletrats de la cambra que el procediment elegit per aprovar la llei podia incórrer en un delicte de desobediència al Tribunal Constitucional-. Quan després de nombroses interrupcions es va procedir a la votació, els grups parlamentaris constitucionalistes (Ciutadans, Partit Popular i Partit dels Socialistes de Catalunya) van abandonar la cambra. Poc abans, el diputat Joan Coscubiela de Catalunya Sí que és Pot, va dirigir-se als dos grups independentistes dient: “Quan es trepitgen els drets de qualsevol grup, es trepitgen els drets de tots els ciutadans de Catalunya. No s’adonen de la gravetat del que estan fent, estan agafant el gust a l’autoritarisme.” Com sabem, aquelles lleis van ser suspeses pel Tribunal Constitucional.

Més enllà que puguem criticar com han actuat el Govern de l’Estat, el Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional, cap dels quals han contribuït sensatament a resoldre el greu problema polític de Catalunya, cal tenir en compte aquelles valentes i sàvies paraules de Joan Coscubiela advertint als independentistes del regust que sentien per l’autoritarisme, regust que es demostrava no sols en els procediments que es van seguir en aquelles dues sessions de setembre de 2017, sinó en alguns dels textos de la llei non nata, com, per exemple, els que feien referència al que havia de ser -d’entrar en vigor la norma- el Tribunal Suprem de Catalunya.

Deia l’article 66 de la Llei en els números 3 i 4 el següent:

“3. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya es converteix en el Tribunal Suprem de Catalunya, òrgan judicial superior en tots els ordres, en el qual culmina l’organització judicial de Catalunya.

4. El president o presidenta del Tribunal Suprem és nomenat pel president o presidenta de la Generalitat a proposta de la Comissió Mixta prevista a l’article 72.”

I si acudíem a l’article 72, trobem que:

“1. La comissió Mixta de la Sala de Govern del Tribunal Suprem i del Govern de Catalunya està formada pel president o presidenta del Tribunal Suprem, que la presideix, pel conseller o consellera amb competència en l’àmbit de la justícia del Govern de la Generalitat, que n’exerceix la vicepresidència, per quatre membres de la sala de govern, designats per ella mateixa, i per quatre persones designades pel govern.”

El que venia a dir que era el Govern de la Generalitat qui, sense gaire problemes, elegiria el president del Tribunal Suprem, de manera que la independència del Poder Judicial català naixia pràcticament viciada, ja que quedava força matisada pel Poder Executiu de torn.

Aquest intent de dominar-ho tot a pesar que, quan s’escolta els arguments de l’independentisme sempre van farcits de crítiques al sistema constitucional espanyol i reforçats amb grans lloances a l’indubtable esperit democràtic que els mou (en aquest sentit la soflama que, fa uns dies, va fer Junqueras abans de tornar a la presó n’és un exemple) s’ha demostrat amb la decisió de Quim Torra de multar el cardenal Omella (arquebisbe de Barcelona i president de la Conferència Episcopal Espanyola) amb motiu del funeral que va celebrar pels morts de la Covid-19 al temple de la Sagrada Família.

La missa, estava anunciada des de feia setmanes, però el 17 de juliol es va aprovar una resolució del “Procicat” que prohibia els serveis religiosos amb més de deu persones a l’àrea de Barcelona. Tot i que es va intentar un diàleg, no hi hagué acord i el cardenal va desobeir -un mot, per cert, caríssim en la ideologia de Torra i dels seus adlàters-. El funeral, doncs, es va celebrar i van assistir-hi 470 persones, menys de la quarta part de l’aforament i amb totes les mesures de seguretat. Força menys gent, per tant, de la que, el darrer cap de setmana, havia visitat la basílica, oberta a petició de la mateixa Generalitat per no perjudicar més el turisme a Barcelona. Però l’acte contradeia la prohibició.

Si ens atenem al principi de legalitat, Torra ha fet bé en sancionar el cardenal. Però és, si més no, discutible el raonament que ha expressat en justificar l’acció repressiva, ja que, en el fons, el que ell recrimina del cardenal és que “no hagi alçat la veu ni una vegada per condemnar la repressió que viu Catalunya”. En aquest argument Torra coincidia amb les declaracions de Carles Puigdemont a TV3: “Omella -va dir el president a l’exili- no es va comportar com un home d’Església, sinó com un home d’Estat”. Una afirmació molt vinculada a les crítiques que també llança a Omella a les pàgines del seu últim llibre pel paper mediador que, com Urkullo, intentà dur a terme l’octubre del 2017.

És curiós veure com als polítics -sobretot als més autòcrates- els agrada dominar-ho tot i mediatitzar en favor seu les institucions -fins i tot l’Església, a pesar que es declaren partidaris de la laïcitat-. Els qui decidiu submergir-vos en la lectura de la meva darrera novel·la, “Lletres de combat”, veureu com també Franco va voler mediatitzar en favor seu l’Església catòlica espanyola -i fins i tot l’europea- amb aquella “Carta Colectiva de los Obispos españoles a los de todo el mundo con motivo de la Guerra de España”, que l’any 1937 va fer redactar al cardenal Gomà, arquebisbe de Toledo i primat d’Espanya, que signaren pràcticament tots els bisbes de la zona nacional, però que es negà a fer-ho el cardenal Vidal i Barraquer, arquebisbe de Tarragona, que vivia exiliat a Roma, el qual -tot i que havia estat perseguit-  no va voler donar en cap moment suport a la dictadura, adduint -contra Gomà- la neutralitat de l’Església davant aquella iniciativa franquista.

D’una manera semblant, Torra i l’independentisme, incapaços d’acceptar l’autocrítica en res del que han fet, pretenen que totes les institucions catalanes (Parlament, Govern i els organismes que aquests controlen, com per exemple TV3) se sumin incondicionalment als seus plans d’independència. I això mateix demanen als bisbes catalans, convençuts que el seu projecte polític és, en realitat, l’única “causa justa” a defensar en aquests moments, i que, per tant, s’ha de dur a terme “tant sí com no”, encara que tots ells plegats representin no més del 47% dels catalans. Per això creuen que tothom  i fins la mateixa llei ha de cedir davant aquest fet “de justícia” i “de necessitat” indiscutible. Caldria, per tant, que els bisbes catalans -si volen ser bons catalans i situar-se al costat bo de la història- també l’assumeixin i el defensin des de les trones.

Tot plegat és ben trist, però res a dir sobre aquesta sanció, encara que sigui per una causa encara més ridícula que la de la “pancarta”, que implicarà la inhabilitació de Torra. Per tant, que el cardenal reconegui l’error i pagui la multa sense protestar, perquè ha desobeït. Si ho fa, esdevindrà un exemple que posarà en quarantena l’exaltació de la desobediència de què ha fet gala l’independentisme i no serà un preu excessiu en defensa de la independència i de la neutralitat de l’Església. La que no va saber mantenir durant la Guerra civil i durant molts anys de la dictadura.


%d bloggers like this: