Mussolini i el naixement del feixisme

by

No m’agrada aprofitar aquest article setmanal per parlar de la meva obra literària, i no ho faré. Diré tan sols que, havent dedicat preferentment a l’assaig i a la investigació històrica els anys de joventut, quan vaig iniciar la meva producció com a escriptor de novel·les vaig voler que la meva obra fos, bàsicament, realista, o el que és el mateix: una “representació” de la realitat a través de la ficció i de la paraula, és a dir, per mitjà de la literatura.

En més d’una ocasió, per explicar què pretenia, he citat a Eça de Queirós, el gran novel·lista portuguès de segle XIX, el qual afirmava que l’escriptor és l’home que construeix Sobre o nudez forte da verdade o manto diáfano da fantasia”, i també a Jean-Marie Le Clézio, que l’endemà de rebre el premi Nobel de Literatura, va dir que la novel·la és un bon mitjà d’interrogar el món d’avui.

Valgui aquesta introducció per referir-me al última novel·la que acabo de llegir, la que Antonio Scurati ha publicat amb el títol de “M. El hijo del siglo” (Alfaguara), un text de més de vuit-centes pàgines que pretén ser el primer d’una trilogia amb la qual ens aproxima amb una fidelitat absoluta al coneixement de Benito Mussolini i de la seva obra política a Itàlia després de la primera Guerra Mundial.

Aquest primer llibre abasta el període que va de 1919 a 1924, que és, en realitat, el del naixement del feixisme a Itàlia, moviment que sorgí arran de la Gran Guerra, va anar arrelant al país, seduí milions d’italians i acabà devorant i destruint la democràcia.

Estem, en realitat, davant d’una novel·la exempta de ficció que arrossega el lector fins les entranyes d’un monstre que va creixent i dóna lloc a un procés històric que tenia el propòsit de fundar un ordre nou, però que, en realitat, es va sustentar en l’aniquilació dels ideals revolucionaris de llibertat, igualtat i fraternitat, i en el menyspreu del liberalisme, de la democràcia i de la justícia, així com també en la difusió de la por que els feixistes van estendre per mitjà de la violència.

Scurati -nascut l’any 1969- conta la gran tragèdia política de segle XX vista des de la perspectiva d’una generació que no l’ha viscuda, (és el que també va fer Javier Cercas en “Anatomia d’un instant”), i aquesta visió és molt enriquidora. Sens cap mena de dubte, he d’afirmar que l’obra és impressionant i ha implicat a l’autor un estudi de molts anys amb l’objecte de aproximar-nos a la realitat des de la ficció, però sense apartar-se’n gens. Òbviament, com tots els novel·listes, Scurati fa servir el discurs lliure indirecte per dir-li al lector el que pensava Mussolini, però ho fa adoptant la mateixa llengua del Duce, basant-se en el seu estil i amb un gran esforç de còpia lingüística.

Scurati narra els fets com si estiguessin passant en el moment en què llegim el llibre. No hi ha, doncs, una distància històrica entre el que va succeir i el que llegim en aquesta narració, que ve a ser una mena de work in progress de la dictadura que acabà implantant  Mussolini. Poc importa que coneguem el desenllaç abans d’obrir el llibre, ja que l’important és que vegem què va passar realment i com va passar.

El lector que es pregunti qui són els feixistes i què són realment, llegint el llibre descobrirà que el seu ideòleg, Benito Mussolini, considerava ociós aquest interrogant, ja que els feixistes són, als anys vint, una cosa nova, però una cosa que neix sense una idea clara del  futur i sense saber on volen anar a parar. I comprovarà tot seguit com aquest dèficit serà precisament la seva salvació, ja que podran permetre’s el luxe de ser reaccionaris i revolucionaris alhora, convençuts que, així, si res no prometen, mai trencaran les seves promeses. “Els feixistes -diu Mussolini- no són republicans, ni socialistes, ni demòcrates, ni conservadors, ni nacionalistes. Són, per contra, una síntesi de totes les afirmacions i de totes les negacions. Nosaltres els feixistes, conclou, no tenim idees preconcebudes, la nostra única doctrina són els fets.”

Mussolini serà sens dubte l’arquetip del líder populista, del líder que guia la massa, però no precedint-la amb idees, objectius o estratègies pròpies, sinó seguint-la. Ell va per darrere de la massa. N’ensuma els humors -sobretot els sentiments tristos- i les desil·lusions, per a secundar-los tot seguit. I fent-ho, Mussolini esdevé el gran mestre dels líders populistes. Cadascuna de les seves frases és un eslògan que pronuncia sense cap preocupació per copiar la realitat o per contradir-la l’endemà. Penso que d’haver viscut als nostre temps, hauria estat un mag del “twitter”, un més -si no el principal- dels  polítics que ens omplen d’afirmacions que no raonen i que estan mancades de la més elemental argumentació que les sustenti.

Com ningú, Mussolini sabrà furgar en la frustració de les masses. Com ningú, sabrà capitalitzar la por de la burgesia davant l’auge del socialisme que va guanyant eleccions. Com ningú, sabrà aprofitar la desil·lusió dels socialistes que, tot i tenir la majoria al parlament, no aconsegueixen que els pagesos i els proletaris industrials surtin de la misèria en què viuen.

Mussolini serà, doncs, el líder carismàtic que s’identificarà amb les frustracions de la gent, les convertirà en un combustible de mobilització social i encertarà a l’hora de canalitzar la ràbia i el ressentiment cap a uns enemics externs. Mortificat per les eleccions de la tardor de 1919, en què no ha estat elegit cap feixista, Mussolini es trobarà amb les mans buides, però comprendrà de seguida que ha d’explotar l’odi i la rancúnia per a la lluita política, i es posarà al capdavant d’un exèrcit d’insatisfets, de desclassats, de temorosos i de fracassats esperant que alguna cosa exploti al carrer.

I és dolorós veure com les masses van cedint. Com cedeixen els obrers i camperols que odien els patrons. Com, al seu torn, ho fan també els patrons, que veuen en el “Duce” un bastió contra les revolucions obreres. Com cedeixen els intel·lectuals -fins i tot Benedetto Croce, el filòsof més respectat de la nació i cap de files del pensament liberal- donarà suport a un feixisme que trepitja aquest pensament, i l’aplaudirà al gran míting que fa Mussolini al teatre San Carlo de Nàpols preparant “la marxa sobre Roma “. I és dolorós veure com cedeix l’Església, quan monsenyor Pucci, en nom de la Santa Seu (prèviament, Pius XI haurà beneït les banderes feixistes), convida al pare Sturzo, líder i fundador del Partit Popular, que aglutina els catòlics, a retirar-se per “no crear obstacles” al  feixisme.

Estem, sens dubte, davant d’una obra monumental que també ens pot servir per observar i analitzar la situació actual a Espanya, país sobre el qual sobrevola novament l’àguila sanguinària del feixisme, un feixisme encara solapat amb una falsa màscara de democràcia, que potser despistarà els ingenus, però que, després d’aplegar els nostàlgics d’un passat franquista abjecte i mesquí, intenta, com va fer Mussolini, presentar-se com el partit garant d’un envejable futur millor.


%d bloggers like this: