La Comunitat de Madrid: grans banderes i pocs impostos

by

Al llarg d’aquestes últimes setmanes, prèvies a la finalització de l’estat d’alarma, el Govern ultima les condicions del fons de 16.000 milions d’euros no reemborsables destinat a les comunitats autònomes (CCAA). El dit “Fons Covid-19” suposa la major transferència de recursos mai realitzada al marge del sistema de finançament autonòmic, segons va destacar Pedro Sánchez, però tot i sent-ho, la decisió governamental provocarà -de fet ja ha provocat- les crítiques de diversos territoris pels canvis en el sistema de repartiment, perquè uns volen que prevalgui el criteri de la població, com venia demanant la Comunitat Valenciana (PSOE), mentre d’altres exigeixen que es reforci la partida per a les despeses sanitàries ocasionades pel coronavirus, com Castella-la Manxa i Aragó (PSOE) o Castella i Lleó (PP). Davant la contrarietat d’alguns líders territorials, el president ha destacat que, en el marc de les àrees de despesa fixades pel Govern, les comunitats podran decidir el destí dels diners sense retre comptes a l’executiu central.

Sigui com vulgui, aquest debat sobre el finançament de les CCAA en el qual solen sorgir immediatament queixes contra els nacionalistes catalans, per insolidaris, o contra comunitats com la Valenciana i la de les Illes Balears, que es presumeixen riques, em suggereix una reflexió sobre l’Impost sobre el Patrimoni, nascut el 1977 amb caràcter transitori, que es va establir com a fix el 1991, que no es va aplicar durant uns anys i va ser ressuscitat pel Govern de Rodríguez Zapatero l’any 2011.

Com sabem, es tracta d’un impost directe que s’aplica individualment, no sobre ingressos anuals o transaccions, sinó sobre el patrimoni personal (immobles, accions, obres d’art, dipòsits bancaris, deute públic…) de les persones físiques, i es calcula basant-se en el valor de tots els béns del subjecte passiu.

Aquest impost ha estat suprimit en molts països, ja que té detractors i defensors, com passa en gairebé totes les coses de la vida. Els seus detractors assenyalen que és, en realitat, un doble impost, ja que s’aplica a la tinença de béns que, en adquirir-los, el seu titular ja va pagar l’impost corresponent (IVA, Transmissions Patrimonials, Donacions, Successions…) i afegeixen que empobreix els països a més d’afavorir l’expatriació de capitals, mentre que els seus partidaris creuen que ajuda a la distribució de la riquesa, la qual cosa, ens agradi o no, és certa, ja que només afecta els que posseeixen béns a partir d’un determinat valor.

Avui, quan la major part dels països han decidit suprimir aquest impost, des del pla teòric autors com l’economista francès Thomas Piketty han revifat el debat sobre la imposició patrimonial al·legant que ajuda a reduir la desigualtat. Cert és que l’OCDE ha evitat recomanar aquest tipus de tributs encara que sí ha optat per suggerir que es mantinguin els que graven les herències. Per la seva banda, el FMI afirmà l’any 2013 que si els quinze països de l’Eurozona establissin un Impost sobre el Patrimoni amb un tipus a la riquesa de l’10% podrien reduir el seu deute públic als nivells de 2007. I el Bundesbank fins i tot va arribar a assenyalar l’any 2014 que qualsevol reestructuració de deute en països com Espanya hauria d’exigir un impost a la riquesa com a precondició obligatòria.

Darrerament, Podemos pactà amb el PSOE la introducció per al 2019 d’un recàrrec de l’1% sobre l’impost per a les fortunes que superessin els 10 milions d’euros, tot i que, tant des de l’Autoritat Fiscal com des d’Hisenda es reconeix l’escassa potència recaptatòria d’aquesta mesura, ja que les comunitats poden bonificar el gravamen. De fet, la proposta va ser tombada pel Congrés dels Diputats, juntament amb el projecte de Pressupostos de 2019.

En aquest article no pretenc definir-me sobre la bondat o la perversitat de l’esmentat impost, ja que no sóc cap expert fiscal, encara que he de reconèixer que, en temps de grans dificultats, no em sembla injust que s’apliqui, però sí voldria opinar sobre la seva aplicació desigual a nivell de l’Estat, ja que en tractar-se d’un impost cedit a les CCAA, aquestes poden establir reduccions en el mínim exempt, modificar la tarifa, acordar bonificacions, etc., i això ha implicat que algunes comunitats -especialment la de Madrid, que en estar millor finançada que la valenciana, la balear, la catalana o l’andalusa pel simple fet de gaudir dels grans beneficis que comporta la capitalitat- hagin utilitzat aquest impost per generar un veritable dúmping fiscal en permetre’s el luxe, des de fa bastants anys, de bonificar el 100% de l’esmentat impost, generant així un efecte crida que ha enervat els líders d’altres comunitats.

Tot i que “los ricos también podemos tener razón” -com raonava una senyora del barri de Salamanca de Madrid davant les càmeres de la televisió en una de les últimes protestes contra el Govern-, la veritat és que la Comunitat de Madrid perdona cada any més de 1000 milions d’euros en impostos als rics. I se’ls perdona sense que el trasllat dels seus domicilis fiscals a aquest territori comporti un augment de la recaptació en altres tributs que compensi aquest regal, la qual cosa només es pot interpretar en el sentit que la Comunitat de Madrid va més que sobrada econòmicament, ja que d’una altra manera aquesta condonació impositiva no tindria cap sentit.

Consultant les dades de l’últim exercici publicat (2017), les bonificacions autonòmiques que ha concedit la comunitat de Madrid a les persones subjectes a aquest tribut ascendeixen a 5.015 milions d’euros, fet que suposa el 96,1% els diners bonificats a tot l’Estat per aquest concepte. ¿I quins han estat els beneficiaris d’aquest regal fiscal? Doncs gent adinerada, sens dubte, ja que l’obligació de contribuir per aquest impost comença quan es posseeix un mínim de 700.000 euros en béns i propietats de tota mena, ja que aquest és el mínim d’exempció en tot el país excepte a Aragó, que ho va rebaixar a 400.000 fa uns anys en veure’s necessitada.

Diguem, per tant, que aquests patrimonis dels madrilenys rics s’han vist clarament afectats per la crisi, però no per a perjudicar-los sinó per afavorir-los, ja que entre 2011 i 2017 el seu volum va augmentar un 72%, és a dir més de quinze punts per sobre del 55% que és la magnitud en què van augmentar els patrimonis més quantiosos en el conjunt de l’Estat en aquest mateix període.

A partir d’aquestes dades, comprenc que alguns presidents autonòmics discuteixin a la senyora Díaz Ayuso el dret de Madrid a percebre la quantitat que li correspon dels 16.000 milions que s’han de distribuir entre les CCAA mentre ella (seguint la pràctica dels seus antecessors, tots del Partit Popular) permeti que els grans patrimonis madrilenys no paguin per l’impost a què m’estic referint, contràriament al que fan tots els altres espanyols,  ja que, amb aquesta mesura, el Govern de la Comunitat de Madrid es converteix pràcticament en un paradís fiscal per als molt rics, i afavoreix un nou tipus de defraudador: el milionari amb domicili fiscal a Madrid, la vida del qual transcorre, però, de fet, en una altra comunitat autònoma, on treballa i resideix habitualment.

Tot això em duu a pensar que la Pàtria no es construeix onejant banderes nacionals a crits de “Govern il·legítim!”, sinó contribuint solidàriament al fisc i evitant la creació de paradisos fiscals dins d’Espanya en perjudici dels altres territoris.

 


%d bloggers like this: