Contra la polarització Estat-Autonomies, Esquerra-Dreta

by

Hi ha una certa unanimitat entre la gent que jo considero sensata -el que no deixa de ser una opinió subjectiva- que la crisi del coronavirus ha evidenciat una certa ineficiència de l’Estat autonòmic. D’alguna manera ha posat de manifest la nostra dificultat per compartir una resposta articulada que tregui el millor de cadascú i, ben al contrari, ha tret en molts casos el pitjor de nosaltres mateixos.

Si comencem pel que ha fet el Govern de l’Estat, tinc la impressió que ha perdut una bona ocasió de consolidar els principis de col·laboració i de subsidiarietat que defineixen l’Estat descentralitzat (sigui autonòmic o federal), ja que ha centralitzat d’una manera tan radical com absoluta tota la gestió de la crisi, fins al punt que, no només ha assumit per a sí tot el pes del desastre (i dic desastre perquè, d’una pandèmia com la que estem patint, qui la dirigeix ​​mai no en pot sortir ben parat), sinó que ha incitat a la deslleialtat institucional d’algunes comunitats autònomes que han vist en aquesta actuació centralitzadora la possibilitat d’aprofundir en les seves diferències, amb tot el que això comporta de debat i de confrontació. Cosa que esdevé més preocupant en moments de crisi.

¿Havia de ser necessàriament així? Per descomptat que no, i això ho ha demostrat perfectament Alemanya, on sí que ha tornat a funcionar el principi de subsidiarietat entre l’Estat federal i els länder, que serien l’equivalent a les nostres comunitats autònomes, on aquests, als què s’ha donat majors facultats per actuar i col·laborar amb el govern federal, no només han actuat complint les competències que tenien en la lluita contra la pandèmia, sinó que, a més, han acceptat amb lleialtat que Angela Merkel portés la batuta alhora que aquesta  decidia concedir-los un marge important per confinar i desconfinar, i suposo que també en el que en diem la desescalada.

Tot em fa pensar que hagués estat una postura més intel·ligent la de fer possible aquest joc de col·laboracions que, en no haver-se donat per part del Govern de l’Estat, ha fet que, des d’algunes comunitats autònomes, s’hagin llançat dards verinosos que només condueixen a un enfrontament sense mesura, i a unes acusacions que no persegueixen sinó el descrèdit i que moltes vegades fereixen la raó.

Una de les persones que, des de la perifèria, més s’ha lluït amb aquest tipus de missatges és la consellera portaveu de Govern de Catalunya, la senyora Meritxell Budó, qui, darrerament, ha deixat caure perles precioses en les seves declaracions als mitjans. Una de les últimes ha esta la d’afirmar que “si Catalunya fos un estat independent, no hauríem de lamentar tantes morts ni contagis pel covid-19, ja que la Generalitat hauria actuat d’una manera més eficaç.”

Com es tracta d’un futurible (si Catalunya fos independent…) és una afirmació que no té cap possibilitat de ser comprovada i queda, doncs, com un brindis al sol, però no deixa de ser lamentable, ja que la senyora Budó no hauria d’oblidar que, no només el Govern espanyol va cometre imprudències autoritzant a Madrid aquella gran manifestació el 8 de març, que, també amb perles semblants, la dreta espanyola ha aprofitat per traslladar-li la culpa de moltes de les morts que s’han produït a la capital, doncs deu dies abans, el 29 de febrer, els companys de la senyora Budó van organitzar una gran manifestació en suport de Carles Puigdemont a Perpinyà, a la qual, segons ella va dir, havien assistit dues-centes mil persones. Bon cultiu per a la pandèmia, si és, com sembla, que d’aquesta en tenien una informació que els hauria permès actuar més bé!

Amb el mateix ímpetu, la consellera de Sanitat i el mateix president Torra havien criticat amb duresa pocs dies abans la clausura de el Mobile Word Congress (perquè no sols ho van fer els diaris, les televisions i els polítics madrilenys), atribuint aquesta decisió a una por infundada i no a la prevenció. Però el cert és que els futurismes dels uns i les crítiques dels altres són el brou de cultiu que han permès a aquest personatge inefable, de nom Joan Canadell, que presideix la Cambra de Comerç de Barcelona, afirmar que “Espanya és atur i mort. Catalunya vida i futur”, un frase que podria quedar com un altre brindis al sol si no fos ella mateixa una gran mesquinesa i un insult intolerable, que sembla oblidar, entre altres coses, que les residències de gent gran, on més morts s’han produït a Catalunya, eren i segueixen sent de la competència exclusiva de la Generalitat.

Retornant però al que deia al començament, convé recordar que una part gens menor del problema que estem vivint amb aquesta confrontació que permet que ens tirem els plats al cap els uns als altres, ve, en part, de la insensibilitat que ha mostrat el govern de Sánchez respecte de les comunitats autònomes, com d’una manera (en aquest cas molt més elegant i efectiva que la de la senyora Budó) li han recordat el lehendakari Urkullu i el portaveu basc al Congrés Aitor Esteban. I això és lamentable, doncs penso que té molta raó el periodista Andreu Claret quan afirma que el virus podia haver estat una oportunitat per posar a prova el nostre sistema polític actual (Estat-Comunitats autònomes). Però això no ha succeït perquè, noquejats pels primers errors, PSOE i Podem han confós eficàcia amb homogeneïtzació.

Diguem, però, que la crisi del coronavirus no només ha exacerbat la divisió entre els partidaris de la recentralització i els de la independència, sinó que també ha enfrontat de manera rotunda (potser com a cap altre estat europeu) el govern (en el nostre cas d’esquerres) amb l’oposició (la de les dues dretes, que pugnen per veure quina és més radical), fent realitat aquella observació del dibuixant català Aleix Saló d’acord amb la qual, “des del començament del segle XXI, la dialèctica política s’ha anat convertint en una batalla de desacreditacions on el desgast del llenguatge i l’adopció indiscriminada d’estratègies de comunicació han obert les portes a les guerres identitàries”.

Per descomptat, en aquest món d’interconnexions múltiples, on les veus i els rumors volen d’un lloc a un altre a una velocitat de vertigen, tenim el perill de no escoltar, i de seguir exclusivament i amb una fe cega el qui pensa com jo, oblidant que “l’altre” també existeix (aquest “altre” que, per a l’esquerra ha de ser la dreta, i per l’independentista ha de ser el centralitzador, i viceversa en ambdós casos).

Així les coses, no és estrany que Fernando García, en un magnífic article en el qual estudiava per què els filòsofs i politòlegs ens avisen del descrèdit que avui sofreixen la raó i els fets en favor de les emocions i les falsedats, cités la resposta que dona Robert E. Talisse a la pregunta de per què la gent menysprea els que són políticament diferents. Ell troba la resposta en el que considera “un fenomen cognitiu generalitzat que podem anomenar polarització grupal”; un efecte pel qual, “quan parles només amb aquells amb qui estàs d’acord o escoltes només notícies que reafirmen les teves opinions, et tornes més radical en les teves creences”. No m’estranya, doncs, que conclogui afirmant que els “entorns en línia” -tant de moda avui- funcionen com a “immenses màquines de polarització” en tant que permeten i ajuden a les persones a seleccionar les seves fonts d’informació i a filtrar missatges desafiants o desconeguts”.


%d bloggers like this: