Tornem sobre la comprensió “no religiosa” de Déu en Bonhoeffer

by

He rebut diversos comentaris sobre el meu article del passat diumenge. Alguns alarmats i d’altres agraïts per parlar de Robinson i de Bonhoeffer i de la seva comprensió “no religiosa” de Déu, de la qual es va parlar molt durant els anys seixanta i avui sembla que s’hagi abandonat. Hi tornaré un altre cop, ja que m’hi duu aquests temps de reflexió i confinament.

A la Bíblia, la totalitat de la visió del món és clarament supranaturalista: el seu pensament discorre en termes d’un univers de tres sostres, amb Déu “a dalt” de la naturalesa. Però fins i tot quan hem purificat aquesta estructura del que hem de considerar les seves tosquedats i el seu literalisme, encara ens queda una imatge essencialment mitològica de Déu i de la seva relació amb el món. Darrere frases com: “Déu creà el cel i la terra”, o “Déu va davallar del cel”, o “Déu envià el seu Fill unigènit” trobem -escriu Robinson- una visió del món que s’imagina Déu com una persona que viu al cel, com un Déu que es diferencia dels deus pagans pel fet que “no hi ha cap més Déu que jo”.

Al segle XIX es donà un pas endavant, dolorós però decisiu, quan es va admetre que la Bíblia contenia “mites” i que aquesta era una forma important de veritat religiosa. Tret dels fonamentalistes extremistes, tot el món va anar acceptant poc a poc que els relats del Gènesis en torn de la creació i de la caiguda no eren sinó representacions de les veritats més profundes sobre l’home i l’univers, representacions en forma de mite més que d’història, però que no per això deixaven de ser menys vàlides.

Però el debat d’avui dia ja no xifra el seu interès a determinar la relació existent entre els mites particulars i la història, sinó a dilucidar fins a quin punt el cristianisme es troba arrelat en una descripció mitològica, o supranaturalista, de l’univers. ¿Per ventura resulta imprescindible per a la fe bíblica que els homes l’expressin en els termes d’aquesta visió del món que, a la seva manera, és tan primitiva filosòficament com ho són científicament els relats del Gènesis?

Aquest problema és el que el teòleg protestant Rudolf Karl Bultmann abordà i al qual donà una resposta mot enginyosa: “No hi ha res d’específicament cristià en la visió mítica del món com a tal. Es tracta senzillament de la cosmologia d’una època pre-científica. El Nou Testament, segueix dient Bultmann, presenta la redempció en Crist com un esdeveniment supranatural –com l’encarnació d’un Ésser celeste que, venint d’un “altre costat”, entra en l’escena terrestre per un naixement miraculós, dóna senyals i realitza miracles com a indicació del seu origen diví i, després d’una resurrecció igualment miraculosa, regressa per ascensió a l’esfera celeste de la qual havia vingut. Parlant en propietat, afirma Bultmann, tot aquest llenguatge no constitueix en veritat la descripció d’una operació supranatural de cap casta, sinó que és un intent d’expressar la profunditat, la dimensió i el significat real de l’esdeveniment històric de Jesucrist. En aquesta persona i en aquest esdeveniment hi hagué alguna cosa que revestia un significat últim i incondicional per a la vida humana, i això, traslladat a la visió mitològica del món, es converteix en “Déu” (un Ésser de dalt) que “envia” (a “aquest” món) el seu “Fill” unigènit. El significat transcendental de l’esdeveniment històric és, doncs, “objectivat” en forma d’operació supranatural.

Diguem que una de les primeres crítiques més penetrants que es van formular a l’assaig original de Bultmann va ser la de Bonhoeffer, i citar-la ara ens servirà de transició per passar a la contribució pròpia d’aquest darrer. Escriu Bonhoeffer des de la presó: “Avui dia seria del parer que (Bultmann) no arribà “massa lluny”, com creuen els més, sinó que no arribà prou lluny. No només són problemàtiques les nocions “mitològiques” com el miracle, l’ascensió, etc. (que, en principi, són inseparables de les nocions de Déu, de fe, etc.), sinó que també ho són les mateixes nocions “religioses”. No és possible separar Déu del miracle (com creu Bultmann), però sí que ha de ser possible interpretar-los i anunciar-los ambdós d’una manera “no religiosa”.

¿Què vol dir, però, Bonhoeffer amb aquesta tremenda paradoxa d’una comprensió no religiosa de Déu?

Ell intenta precisar la seva posició des d’un angle històric. El moviment que s’inicià poc mes o menys al segle XIII i que tendia a aconseguir l’autonomia humana ha fet que l’home hagi après a guiar-se ell mateix en totes les qüestions importants sense recórrer a Déu com a “hipòtesi de treball”. Avui resulta obvi que, “sense Déu”, tot marxa tan bé com abans. Igual que, al camp científic, també en el domini humà Déu va essent refusat cada cop més en les nostres vides.

Els historiadors protestants i catòlics coincideixen a considerar aquesta evolució com la gran deserció que ens allunya de Déu i de Crist, i quan més recorren i major ús fan de Déu i de Crist per oposar-se a aquella, tant o més anticristià és, segons Bonhoeffer, aquest posicionament.

En efecte, l’apologètica cristiana ha adoptat les més variades formes per oposar-se a tanta seguretat. Intenta demostrar al món, ja major d’edat, que no li es possible viure sense el tutor “Déu”. I ens recorda que, encara que s’hagi capitulat en totes les qüestions seculars, queden les dites “qüestions últimes” –la mort, la culpabilitat…-, a les quals només Déu pot donar-nos una resposta i a causa de les quals tenim necessitat de Déu, de l’Església i del pastor.

Doncs bé, l’atac que lliura l’apologètica cristiana contra aquest món que ha arribat a la seva edat adulta el qualifica Bonhoeffer d’absurd –perquè ve a ser com un intent per retrotreure un home adult al temps de la seva adolescències, és a dir, per tornar-lo a fer dependent de moltes coses de les quals, de fet, ja s’ha independitzat-;  d’innoble –perquè així s’intenta treure profit de la debilitat d’un home per una finalitat que li és aliena i que no ha subscrit lliurement-; i de no cristià –perquè així es confon el Crist amb un grau determinat de la religiositat de l’home, és a dir, amb una llei humana-.

Bonhoeffer parla del Déu de la “religió” com de un deus ex machina (com un element extern que resol una història sense seguir la seva lògica interna.) Ha de ser “allí” per proporcionar-nos respostes i explicacions quan arrabassem el punt en què fallen la nostra comprensió i les nostres capacitats. Però aquest Déu és refusat constantment i el veiem cada cop més lluny a mesura que ascendeix la marea dels estudis seculars. I en aquest món privat de la necessitat individual és –diu Bonhoeffer- on conserva un “últim lloc secret” el Déu que, a cops de colze ha estat expulsat de totes les altres esferes.

La resposta de Bonhoeffer és que hauríem de ser prou agosarats per descartar “l’a priori religiós”, de la mateixa manera que sant Pau va tenir el valor de refusar la circumcisió com una pre-condició de l’Evangeli, i per acceptar “l’arribada del món a l’edat adulta” com un fet donat per Déu. No podem ser honestos sense reconèixer que hem de viure en un món etsi deus non daretur, -fins i tot en el cas que Déu no fos “allí”.

Tot això es connecta amb el que Bonhoeffer deia respecte d’una comprensió “no religiosa” de Déu, ja que aquesta qüestió, la més penetrant de totes les qüestions últimes, res no té a veure amb la “religió”. Bonhoeffer fixa la nostra salvació eterna sobre unes bases que res no tenen d’específicament religioses. Per a ell, la troballa amb el Fill de l’Home es realitza penosament per mitjà d’una sol·licitud totalment “secular”: pel sosteniment, per l’aigua, per l’allotjament, pels hospitals i les presons, de la mateixa manera com Jeremies havia definit abans el coneixement de Déu per la pràctica de la justícia amb els pobres i necessitats. Només una pregunta -escriu Bonhoeffer- ens permet saber si un home ha “conegut” Déu: “¿Com i a quina profunditat has estimat?”, ja que “el qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és amor” (1Jn. 4,8).

 


%d bloggers like this: