La negociació Espanya-Catalunya

by

Per raons d’agenda, he hagut d’escriure aquest article que surt avui, diumenge, el passat dimarts 25, per tant, un dia abans de la primera reunió bilateral entre els representants de l’Estat, presidits per Pedro Sánchez, i els de la Generalitat de Catalunya, presidits per Quim Torra. Per tant, el que escriuré tot seguit no pot fer cap referència a com han anat les coses, i s’ha de cenyir als elements que coneixíem abans de la reunió. D’entrada, doncs, i vagin com vagin les coses, felicitem-nos perquè aquesta hagi estat possible, cosa que no hauria succeït si en aquest país governés la dreta, digui’s PP, C’s o Vox, perquè, ancorats en el dogma, aquests partits no creuen en el diàleg i, encara menys, el cerquen, ja que ho confien tot a la repressió i al càstig dels qui, havent assumit unes tesis -l’independentisme- que la constitució permet defensar, van decidir erròniament donar una passa més i maldaren per posar-les en pràctica de manera unilateral, conculcant així les normes constitucionals i estatutàries.

Ara bé, com que el conflicte -més enllà dels delictes pels quals els responsables han estat condemnats- és netament polític, no hi ha dubte que la més bona mesura que es pot prendre és d’iniciar un diàleg obert i sincer per veure si es poden trobar solucions, d’ací que consideri que la iniciativa del govern de Pedro Sánchez és una bona iniciativa, acabi com acabi aquesta negociació, ja que hem de ser molt conscients que la cosa no serà fàcil, perquè els plantejaments que, d’entrada, ha dit que defensarà Quim Torra són els següents: “reconeixement i exercici del dret d’autodeterminació de Catalunya, fi de la repressió, amnistia i reparació”. A més, per afavorir la negociació, demana l’existència d’un “sistema de validació i proposta de mediació internacional”.

Pensi, doncs, el que pensi la dreta, avui sortosament minoritària al Parlament espanyol, som molts els observadors polítics -fins i tot els qui hem estat molt crítics amb l’actuació dels polítics catalans- que creiem que la solució mai no arribarà mentre hi hagi polítics presos i exiliats, de la mateixa manera que no hauria estat possible la instauració de la democràcia al nostre país sense la Llei d’amnistia de 1977.

Recordo que, per aquells dies (que certament no poden rememorar ni Pedro Sánchez, ni Pablo Casado ni Inés Arrimades perquè o eren molt petits o no havien nascut), Marcelino Camacho, fundador de Comissions Obreres, a qui un indult va treure de la presó de Carabanchel, va dir: “¿Cómo podríamos reconciliarnos los que nos habíamos estado matando los unos a los otros, si no borramos ese pasado de una vez para siempre?”. El sindicalista defensava aleshores el vot favorable del PCE a una llei d’amnistia que pretenia posar fi als 40 anys de totalitarisme, amb la mateixa passió que posava el socialista Txiki Benegas per defensar que “ninguna democracia se puede construir manteniendo presos, exiliados y represaliados producto de una dictadura que se pretende superar”.

Aquella llei de 1977 s’aprovà entre aplaudiments, si exceptuem els dels pocs diputats que tenia aleshores Alianza Popular, que es va abstenir (no hi votà en contra) sota el pretext que “una democracia responsable no puede estar amnistiando continuamente a sus propios destructores”. I això que aquella llei, si bé afectava els antifranquistes represaliats, també alliberava de responsabilitats polítiques els polítics, militars, policies i funcionaris de la dictadura, molts dels quals van acaba a les files del partit de Manuel Fraga.

Tant la llei d’amnistia de 1977 com d’altres anteriors que s’havien aplicat a Espanya (així la del 15 d’abril de 1931, dictada pel govern provisional de la Segona República com a mostra fefaent que el règim republicà volia encetar una nova etapa esborrant el passat repressiu de la monarquia, o bé la del 21 de febrer del 1936, decretada per la diputació permanent de les Corts, a proposta del nou president del Govern, Manuel Azaña, després de la victòria electoral del Front Popular), es van promulgar quan es considerava que hi havia persones condemnades, empresonades o exiliades com a resultat d’una situació políticament excepcional, amb detencions arbitràries i judicis realitzats amb poques garanties i en un ambient polític que podia influir en la decisió dels jutges. I davant d’això, la solució no passava per demanar la revisió dels judicis, ni per concedir indults, sinó per l’anul·lació de tots aquells procediments judicials per així propiciar la creació d’un nou ambient polític, cosa que, certament, no és el cas actual, ja que, encara que discrepi de les sentències i hagi denunciat algunes irregularitats, crec que els judicis s’han fet respectant les garanties constitucionals.

Tot i aquesta important diferència, convé recordar que són molts els organismes internacionals i els experts jurídics –des d’Amnistia Internacional fins a comitès de les Nacions Unides– que qüestionen clarament les condicions en què es va celebrar el recent judici al govern de la Generalitat i als dirigents de les associacions ciutadanes. Si més no, cal tenir en compte que molts d’aquests organismes són de l’opinió que les penes imposades pel Tribunal Suprem han estat desproporcionades i insòlites tractant-se d’unes actuacions pacífiques. Predomina, doncs, la convicció (si exceptuem l’àmbit de les dretes espanyoles) que l’ambient en què va tenir lloc el judici estava massa carregat de tensions polítiques i que es produïa dins d’una anòmala situació de judicialització de la política. No debades cal recordar que, en aquests moments, hi ha unes 2.500 persones condemnades, encausades, sancionades o detingudes com a conseqüència dels procés català.

D’ací que m’adhereixi a la proposta que feia no fa gaire l’historiador Borja de Riquer quan apuntava la necessitat de propiciar una amnistia per a tota aquesta gent, tot afirmant que “si el Govern Sánchez realment vol posar el comptador a zero, com va dir, ha de posar fi a l’excepcionalitat jurídica i processal existent avui. I això s’aconseguirà propiciant una amnistia que deixaria fora de joc tota mena d’entorpidors.”

Sóc conscient que la dreta no sols estarà en contra d’aquesta proposta, sinó que dirà molt possiblement que les amnisties estan prohibides per l’actual sistema constitucional. Aquesta no és, però, la meva opinió, perquè ni el Codi Penal vigent ni la Constitució mencionen l’amnistia, però l’absència de menció no significa necessàriament que estigui prohibida. El que passa és que l’amnistia és un recurs extraordinari pel qual la llei penal que ha regit durant un temps és declarada sense efecte, i com a recurs extraordinari, es regula en la pròpia llei que la concedeix, que, això sí, hauria de ser una llei orgànica que el Parlament espanyol podria elaborar i aprovar amb les majories que s’exigeix per a aquestes lleis.

Ara bé, si proposar o reclamar una amnistia en els termes que ho fa el president Torra és legítim, i fins i tot desitjable, penso que hauria de de ser conscient -i no sé si ho és- que fer-ho és incompatible amb dir que no es renuncia a la declaració unilateral d’independència. No només ha de cedir el Govern d’Espanya. També hauran de cedir el Govern de Catalunya i els partits independentistes si volen propiciar un acord.


%d bloggers like this: