Tenim la sentència. ¿I ara què?

by

La pregunta que tots hauríem de fer-nos uns dies després que s’hagi conegut la sentència que ha condemnat durament els polítics catalans processats és: ¿i ara què? I aquesta ens hauria de dur a un terreny en el qual, tancada la fase judicial (que no ha acabat del tot, ja que s’obrirà ben segur la via del Tribunal Constitucional i després la del Tribunal Europeu de Drets Humans, el TEDH), hauria de conduir-nos novament a la política, que és d’on mai hauríem d’haver sortit, però a la qual s’haurà de tornar si desitgem que el gravíssim conflicte que viu l’Estat (no sols la societat catalana) trobi un dia o altre una via de solució.

En aquest sentit podem concloure fàcilment i amb tristesa que la duríssima sentència que ha dictat el Tribunal Suprem contra els processats no aportarà res positiu a la solució del conflicte, sinó que, com era previsible, l’agreujarà encara més, ja que, a les discordances evidents que existien, ara hi hem afegit, com a mínim, grans dosis de dolor que aprofundiran el ressentiment i la ira; i si bé els qui han vist amb satisfacció la duresa de les condemnes podran dir ingènuament que “s’ha fet justícia”, de cap manera aconseguiran curar les ferides i refer la pau social, ja que la majoria de gent que fa costat als condemnats no veu sinó en la sentència -i cito com a mostra la declaració institucional de Quim Torra, “un insult a la democràcia” provocat per una resolució judicial a la qual acusa d ‘ “inventar-se els fets” i de ser “hereva de la dictadura”.

No m’estranyaria, doncs, que amb la sentència a la mà, els espanyols estiguéssim avui pitjor que ahir i també que demà, ja que, en la vida política, tot i que els analistes especialitzats poden reflexionar sobre els fets per desvetllar el seu autèntic sentit i les conseqüències reals que produeixen, les coses acaben essent per al conjunt de la ciutadania el que la gent percep de manera subjectiva. D’ací no m’hagi sorprès gens que, pocs minuts després de conèixer el veredicte, Oriol Junqueras hagi afirmat que “Això no és justícia, és venjança, tothom ho sabia que no tindríem un judici just. S’hi han acarnissat, perquè qualsevol sentència que no fos absolutòria seria injusta”; i que Albert Rivera, paladí de la “rebel·lió”, del “cop d’estat”, i de tantes coses més, tot i que decebut per la “debilitat” de les penes, es mostri cofoi perquè “hem guanyat els bons”, persistint, doncs, en aquesta idea maniquea (que no és, només, pròpia de l’espanyolisme) que, divideix la societat en “bons i dolents”, i que, en fer-ho, tanca tota possibilitat d’aproximació i de diàleg.

I dit això, ¿què penso jo de la sentència? Doncs que, a causa del joc d’equilibris en què es mou, es fa difícil que pugui considerar-la justa, però tampoc podria afirmar que és del tot injusta, com s’assegura des de l’independentisme radical. D’entrada -i no és poc- els jutges s’han tret de damunt el mantra de la rebel·lió, defensat amb totes les seves forces pel Ministeri Fiscal. En aquest sentit, doncs, el tribunal deixa ben clar que “no n’hi ha prou amb la constatació d’indiscutibles episodis de violència per proclamar que els fets integren un delicte de rebel·lió”. I això perquè “la violència ha de ser instrumental, funcional, preordenada de forma directa, sense passos intermedis, als fins que animen l’acció dels rebels”, cosa que no va succeir. “Tots els que ara són objecte d’enjudiciament -sosté la sentència- eren conscients de la manifesta inviabilitat jurídica d’un referèndum d’autodeterminació, que es presentava com la via per a la construcció de la República de Catalunya”, fet que convertia l’eventual propòsit independentista “en una simple quimera “de la qual n’eren conscients els acusats.” ¿Ens podem estranyar d’aquesta qualificació quan teníem ja les declaracions de l’exconsellera d’educació, la fugada, Clara Ponsetí, que va confessar sense cap rubor que “jugàvem de farol“?.

Ara bé, mentre descarta la tesi de la rebel·lió desautoritzant així els fiscals i tota la dreta espanyola més recalcitrant, condemna els processats pel delicte de sedició (com defensava l’advocacia de l’Estat a instàncies del govern socialista), tot aplicant penes molt severes (de 9 a 13 anys), que considero desproporcionades i, en aquest sentit, injustes, perquè en res no afavoriran la pau social.

Dels especialistes en dret penal que he seguit aquests dies, el més crític en la qualificació d’aquest tipus punible ha estat el fiscal i magistrat emèrit del Tribunal Suprem José A. Martín Pallín, que, segons ha declarat, no ha vist la sedició per enlloc, perquè la sedició -diu- exigeix “un aixecament públic i tumultuari que impliqui un nivell de violència important i ha d’estar relacionat amb l’assoliment d’un fi, que seria l’incompliment de les lleis”.

En el mateix sentit, també a mi em sembla molt discutible que a Catalunya es produís el que el Codi penal defineix com un “aixecament tumultuari”, que no deixa de ser un concepte difícil de precisar. D’ací que els independentistes afirmin que l’únic que va haver-hi aquells dies van ser grans manifestacions pacífiques, amb poquíssims episodis aïllats de violència. Però menys em costa de veure la segona part del condicionant que defineix el tipus penal, que seria “l’incompliment de les lleis”, perquè, a diferència de la major part dels independentistes, els quals consideren que “cap dels processats no va fer res punible”, jo crec, amb el Tribunal Suprem, que en un “estat de dret” presidit per una Constitució democràtica, que vam votar lliurement els ciutadans, no poden ser considerades com a “no punibles” les accions que tendeixin a derogar la Constitució (de fet, les lleis transitòries per a la independència la deixaven sense efecte a Catalunya) o declarar unilateralment la independència d’una part del territori. Per tant, és lògic, des del punt de vista jurídic, que el Tribunal Suprem manifesti que “no podem fer nostre un malentès principi d’insignificança, que recondueixi a la total impunitat comportaments que, inútils per a les finalitats determinants del tipus de rebel·lió”, encaixen, en canvi, a “les previsions” d’altres tipus penals, “com en aquest cas, el delicte de sedició”.

Així doncs, tot i que considero injustes les penes, per excessives, un aspecte molt positiu de la sentència és que s’hagi negat a prohibir l’accés al tercer grau de presó fins que els acusats hagin servit almenys la meitat de la seva sentència, com demanaven els fiscals, la qual cosa permetrà que sigui l’administració penitenciària catalana la que actuï en aquest camp, per bé que les seves decisions podran ser recorregudes davant el jutge de vigilància penitenciària i apel·lables davant el Tribunal Suprem, com a Tribunal sentenciador.

Qualsevol que sigui doncs, el nostre criteri actual davant la sentència, no hi ha dubte que seran tants els fils que, amb els dies, podrem anar estirant, que segurament n’haurem de parlar durant molt de temps. Però hauríem de tenir molt clar que, de res no haurà servit aquest dolorosíssim procés judicial, si els uns i els altres no acceptem revisar el nostre posicionament mitjançant una sincera autocrítica. Només així podrem afrontar el futur amb una mica d’esperança i tornar a la política de la qual el conflicte mai no hauria d’haver sortit. Perquè si optem per seguir la via de l’enfrontament, del menyspreu absolut a l’adversari i de la confrontació social i política -ho dic especialment pels avalots que s’han produït aquests dies, on el president de la Generalitat ha estat actuant de piròman i bomber alhora, empenyent els ciutadans a la lluita i enviant els mossos a sufocar-la-, no avançarem sinó cap al precipici.


%d bloggers like this: