¿Hi ha camí per a l’esperança?

by

Al llarg de la passada setmana s’han publicat enquestes, cosa previsible un cop el president Sánchez renuncià a formar govern i les Corts van quedar dissoltes després de poc més de cent dies de vigència, circumstància que ens ha costat als espanyols molts milers d’euros per no-res.

De les publicades, la majoria fan referència a com quedarà repartit el pastís després del 10-N, però tot i que aquest resultat és extremadament important per al país, a mi m’ha interessat especialment el sondeig de GAD3 per a “La Vanguardia” sobre el posicionament de l’opinió publica espanyola davant el conflicte territorial, i suposo que ha estat així perquè, a més del problema que presenten els polítics actuals en tant que polítics, crec que el principal problema que té el país és la qüestió territorial i, especialment, el conflicte plantejat a Catalunya.

La bona notícia de l’enquesta -no tot ha de ser negatiu- és que una majoria clara dels espanyols s’inclinen pel diàleg entre els  governs per resoldre el conflicte català, mentre que menys d’un 33% aposten per aplicar l’article 155 de la Constitució i suspendre l’autonomia de Catalunya. No deixa de ser una xifra important, aquest 33% que nega el diàleg, però que la xifra sigui minoritària ja és un pas. Naturalment, les posicions sobre aquest punt en concret són diferents a un costat o altre de l’Ebre, tot i que també es registren algunes coincidències esperançadores com el fet que més d’un 60% dels catalans i del conjunt dels espanyols assenyalin la reforma constitucional i un nou Estatut com la proposta més encertada per resoldre el problema català.

Sabem que això -un nou estatut- no satisfà als independentistes, que volen rompre totalment amb Espanya i proclamar la República, però ja és un pas important que hi hagi una majoria a l’Estat que pensi que una reforma constitucional podria ajudar a resoldre una crisi que ha anat creixent amb els anys fins a enquistar-se.

En realitat, si ens atenem als resultats de l’estudi en qüestió, veiem que tres són les fórmules que es barregen quan es vol concretar la proposta. Però el més remarcable és que hi ha un visible acord en la necessitat d’oferir una sortida al problema català, ja que tan sols un 12% dels espanyols s’inclinen per “no fer res” –taxa que cau a un 5% a Catalunya–. La sortida que té més suport a tot Espanya és, com acabo de dir, una reforma constitucional que propiciï un nou Estatut, amb competències ben delimitades, ja que fins un 62% dels espanyols –i la majoria dels votants de tots els partits, incloent-hi Vox– assenyalen aquesta via, que té més d’un 65% de suport a Catalunya (i això vol dir que, al Principat, aquesta possible camí obté un suport més gran que la secessió).

La segona fórmula escollida pels enquestats passaria per un nou sistema de finançament. Aquesta proposta té molt de suport entre els catalans (66%), però cau fins a un 54% entre el conjunt de la ciutadania espanyola. De fet, els votants dels tres partits conservadors estan dividits en proporcions semblants pel que fa a la proposta.

La tercera possibilitat seria la convocatòria d’un referèndum com a solució al conflicte, però aquesta via només té el suport d’un 41% del conjunt dels espanyols en relació a un 51% que s’hi mostren en contra. Quan concretem la procedència d’aquests percentatges veiem, com era previsible, que aquesta sortida té un alt suport a Catalunya –ja que arriba a un 64% dels consultats–, però cau a un 37% a la resta d’Espanya. Val a dir, per concretar encara més, que, d’acord amb sondeig, el rebuig de la consulta és aclaparador entre els electors del PP (70%), Cs (72%) o Vox (80%). Però també una lleugera majoria d’electors socialistes (47% enfront d’un 43%) s’oposen al referèndum, que només té el suport clar dels votants de Podem (80%), i d’Esquerra i JxCat (més d’un 90%).

Pensem que d’aquí a les eleccions del 10-N, al nostre país passaran moltes coses. Jo apuntava la possibilitat que un cert declivi econòmic hi pogués tenir incidència, però el que més em preocupa són les conseqüències que es derivaran de la sentència pel judici de l’1-O, que des de l’independentisme i -el que és encara més greu- des de la Generalitat, no serà acceptada si no és absolutòria, segons ha dit i repetit el president Torra. ¿Què vol dir això? ¿Que hi haurà una desobediència civil i institucional? ¿Que podrà implicar una reacció violenta? Hem de confiar que no sigui així, però, tornant a les enquestes, alguna de les publicades darrerament ens diu que, enfrontat a aquest posicionament de l’independentisme, decidit a no acceptar el veredicte si no és d’absolució, el 55% dels espanyols considera que estaria justificada una condemna per rebel·lió dels dirigents independentistes “perquè -asseguren- hi va haver violència”, alhora que el 56,7% està en contra d’un possible indult.

L’acord d’opinions no és, doncs, gens fàcil, i només ens pot animar aquella dada que he donat al principi, d’acord amb la qual entorn d’un 60% d’espanyols aposta per al diàleg. ¿Serà capaç el guanyador de les eleccions d’aconseguir un govern que aposti per aquest 60% i posi en marxa la via del diàleg per arribar a un acord majoritari?

No sembla fàcil perquè, si més no fins ara, els polítics que tenim no mereixen gaire confiança per part nostra, però potser hauran de fer de la necessitat virtut i això els obligarà a prendre decisions que haurien d’anar en aquesta direcció, que és la que sembla que reclama una majoria de ciutadans que veiem amb impotència la degradació constant i progressiva de la política al nostre país.

—-

Dues preguntes:

1ª) Té sentit organitzar unes detencions amb tanta parafernàlia i amb acusacions de terrorisme (però no aplicant la llei antiterrorista) i de rebel·lió, quan els informes policials estan plens de verbs en condicional i circumloquis hipotètics (“sembla que…” “podria ser que…” etc.)

2ª) Té sentit que des de la Generalitat es condemni amb tanta contundència l’operació sense esperar a saber una mica més què ha succeït realment?

Anuncis

%d bloggers like this: