Hem decidit jugar a la ruleta russa

by

Quan dimecres passat tots els ciutadans d’aquesta Espanya soferta i sofrent vam confirmar les nostres sospites -de fet, alguns hem deixat escrit gairebé des del primer dia que Sánchez no tenia cap interès d’arribar a una acord amb Podemos i no podia acostar-se a Ribera en les circumstàncies actuals-, hem hagut d’aguantar -quin remei!- les desqualificacions que, públicament, els uns han fet dels altres. Aquestes es podrien resumir en un “tots contra Sánchez i Sánchez contra tots”, perquè el que vertaderament importa als polítics un cop ha fracassat la possibilitat d’acords per formar govern és guanyar el que avui en diem el “relat”, que és, de fet, el que ells ens volen vendre perquè el 10 de novembre no ens quedem tots a casa i els tornem a donar suport.

En aquests casos -vull dir quan la intel·ligència es retira i són les vísceres o bé els interessos personals els que parlen-, procuro no llegir ni escoltar gaire els protagonistes d’aquestes declaracions, perquè sé que no em diran la veritat sinó el que a ells els convé, i procuro refugiar-me en persones que jo considero entenimentades, com per exemple, els polítics bascs del PNV que, tot i que defensen els interessos propis, sovint són capaços de veure-hi més enllà dels egoismes personals.

Ha dit Andoni Ortuzar que el passat dimarts es va poder constatar el que es rumiava a Sabin Exea des de feia temps, i tot seguit va qualificar l’anunci amb què el Rei explicava que Pedro Sánchez no tenia prou suports per a formar govern, com el darrer acte d’un “estrepitós i total fracàs polític”, ja que no es pot definir de cap altra manera haver de repetir unes eleccions que, molt probablement, no suposaran gaire canvis al tauler, de manera que, lluny d’aclarir-lo, el complicaran una mica més.

Ortuzar no va dubtar a l’hora d’assenyalar Pedro Sánchez i Pablo Iglesias com a responsables de la situació i va lamentar la “immaduresa democràtica i el no saber estar a l’altura de les circumstàncies” dels dos mandataris, ja que, va subratllar, “no hi havia condicions insalvables” per no afrontar una investidura i formar govern. Però no han estat capaços de fer-ho, o encara pitjor, no ho han volgut fer.

A l’hora de repartir culpes, el PNV ha assenyalat primerament Pedro Sánchez, ja que ell és qui tenia el deure d’intentar-ho tot per aconseguir la investidura, però molt a prop seu ha situat també Iglesias i la seva posició “maximalista”. Or​tuzar, en aquest sentit, ha criticat la “falta de voluntat i de cintura” en unes converses en què “han intentat que l’altre s’empassés la seva posició política”. “Tota negociació -ha recalcat el dirigent basc- exigeix cessions, i aquí ningú no ha volgut cedir res”.

Des del primer dia, en tots els meus comentaris, sempre he mantingut que el primer responsable del fracàs era Pedro Sánchez, però és absurd no veure els errors d’Iglesias, a pesar que ell sempre es consideri el primer de la classe. Ho dic perquè si bé, en opinió del líder de Podemos, és absurd que Sánchez no els hagi reiterat la proposta que els van fer el juliol -un govern de coalició amb una vicepresidència i tres ministeris per a Podemos- també hauria d’entendre que Sánchez pot pensar igualment que, si per a Iglesias la proposta ara és bona, ¿per què, doncs, no ho va ser fa dos mesos i la va refusar?

D’altra banda, també podem criticar els partits de la dreta per no haver fet cap gest per resoldre el problema, però haurem de convenir que Pedro Sánchez (no tant el PSOE) tenia molt poca credibilitat per demanar l’abstenció del PP. És cert que, pel juny de 2017, el PSOE després d’una gravíssima crisi interna, s’abstingué perquè Mariano Rajoy pogués formar govern, però ho va fer -recordem-ho- contra el “no és no” de Pedro Sánchez, que va mantenir la seva negativa fins al punt de perdre la condició de secretari general del partit i renunciar a l’acta de diputat. Per tant, poca broma, que la gent té memòria, i cada vegada que, ara, des de la tribuna, Sánchez demanava l’abstenció de la dreta per poder formar govern, les seves paraules m’evocaven una pregunta inevitable: ¿quina credibilitat tens tu per demanar-los això?

Doncs bé, d’aquesta gran “comèdia dels errors” que acabem de viure -i duem així des de fa uns anys-, cal destacar una originalitat, que potser no ho és tant si tenim en compte que el seu protagonista, Albert Ribera, és campió a l’hora de fer propostes que contradiuen tot el que havia mantingut fins el dia abans, en oferir la seva abstenció sempre que el líder del PSOE es comprometés a complir determinades condicions que, ja d’entrada, sabia que no serien acceptades. No tant perquè, com ha raonat el PSOE, les condicions ja es compleixen, sinó perquè Sánchez feia temps que havia decidit que, el millor per a ells (no per al país), era anar a les eleccions.

He de reconèixer que Rivera, que és el més maltractat per les enquestes, ha actuat amb enginy. Ell aspira que un Alfonso Guerra qualsevol el pugui qualificar un dia de “tahúr del Mississippi”, com a Adolfo Suárez, les habilitats del qual admira, i conscient que les coses no se li presentaven bé davant la propera consulta electoral, tant per la crisi interna que està sofrint el seu partit com perquè comença a ser conscient que la quimera del sorpasso al PP és només això, una quimera, ha decidit treure un conill del copalta, i fent aquest gir de 180 graus, si bé no ha aconseguit que Pedro Sánchez li acceptés la oferta, sí ha deixat clar que, en un futur proper, si els números canten, la possibilitat d’un govern de coalició amb els socialistes no és ja un impossible metafísic, com ens havia volgut fer creure fins ara. I això perquè, en el fons, sap que aquesta coalició és en realitat la que agradaria a Pedro Sánchez a pesar que els seus li cridessin “con Rivera no” la nit de les passades eleccions.

Aquesta possibilitat l’he apuntada ja més d’un cop en aquestes mateixes pàgines, però fins ara l’han fet impossible tant el discurs de Sánchez com, sobretot, el de Rivera, així com també el gran enfrontament personal que es mostren els dos polítics. Però ara, un Rivera afeblit, conscient que les eleccions li representaran un gran pas enrere, fa un nou salt mortal -ja ens hi té acostumats- i ve a dir a Sánchez que el passat és passat i que res no està escrit del futur que es farà present l’endemà del 10 de novembre.

Enric Juliana, sempre atent als detalls, ha escrit que el guió que acaben de traçar Sánchez i Rivera és gairebé perfecte, però també adverteix que ha tingut notables errors interpretatius. De fet, apunta, és una mala obra de teatre. I és precisament això el que aboca una gran incertesa sobre què passarà en aquestes properes eleccions generals, les quartes en dos anys. Perquè no oblidem que, segons l’últim estudi de la Fundació BBVA, el 82% dels espanyols creuen que els polítics només miren pels seus propis interessos i això pot tenir conseqüències imprevistes en el resultat electoral.

I no sols és el descontentament dels electors allò que pot distorsionar molts plans i provocar sorpreses, perquè també hi ha dues realitats que influiran (no sabem com ni en quina direcció) en els votants: una és l’amenaça de recessió econòmica que sembla que s’acosta, i l’altra és la sentència del Tribunal Suprem per l’1-O. Com ha dit molt gràficament Màrius Carol,  tot plegat és com jugar a la ruleta russa, però amb dues bales. Per defugir, doncs, un impacte mortal, ens caldrà tenir molta sort.

Anuncis

%d bloggers like this: