La transcendència del vot europeu

by

El passat 24 de març vaig publicar en aquestes mateixes pàgines un article titulat “Europa: cal barrar el pas a l’extrema dreta”. Doncs bé, avui ens trobem a una setmana justa del dia assenyalat per a elegir els diputats que ocuparan un lloc en nom nostre al Parlament Europeu en unes eleccions que la majoria de ciutadans menyspreen o, tot en gros, no tenen gaire en compte, a pesar que són més transcendents per al futur de tots nosaltres que les eleccions als Ajuntaments, al Consell i al Parlament autonòmic, sense menystenir, és clar, la importància (bàsicament per la proximitat) d’aquestes darreres.

En un article de gran profunditat, com tots els seus, Manuel Castells ens deia que “la Unió Europea és el projecte polític més audaç̧ de la història contemporània. Unir en les seves decisions econòmiques i socials 28 països amb un passat compartit que va estar dominat per guerres i hostilitat, particularment al segle XX, semblava missió impossible.” I potser ho és, però ja són vàries les generacions de polítics i ciutadans que han intentat que no ho fos. En l’origen de la Unió, es van combinar un projecte defensiu per reconstruir l’Europa devastada davant l’hegemonia dels Estats Units, l’amenaça soviètica i la visió voluntarista d’alguns líders europeus que van somiar amb una Europa unida que posaria fi a les guerres i assoliria una prosperitat solidaria, i Schuman, De Gasperi i Adenauer van tenir el coratge de superar les ferides encara obertes del nacionalisme i endinsar-se per un camí inèdit que va dur a Brussel·les, a Maastricht i a Schengen.

Aquest gran projecte s’ha trobat, però, amb forts entrebancs els darrers anys, quan, sobretot a causa de la crisi econòmica, els europeus ens hem tornat insolidaris i han aparegut novament els nacionalismes aïlladors cridant en defensa de “lo nostro”. La feble identitat europea va motivar que quan es van fer necessàries polítiques de solidaritat amb les economies més castigades per la crisi, els ciutadans dels països rics vagin oposar-s’hi i els dels països pobres (o mal gestionats) van interpretar com a dictadura brussel·lo-germànica les polítiques d’austeritat imposades a canvi del seu rescat financer, i a conseqüència d’això, molts estats van decidir atrinxerar-se. A la crisi hem d‘afegir-hi també la crisi de les persones refugiades, el descrèdit de la classe política tradicional, afí al capital i tacada per la corrupció, el fracàs de l’esquerra a molts països i la desconfiança en unes institucions europees còmplices de les polítiques d’austeritat que han torpedinat l’estat del benestar, sobretot als estats del sud d’Europa. Una tempesta perfecta de la qual també s’han aprofitat les forces externes a la UE.

El perill, doncs, de regressió és evident ja que, avui dia, els partits ultres són presents en la major part dels parlaments dels països comunitaris. Més encara, són socis de govern a Àustria (on es preveu que els euròfobs treguin un 30%), a Itàlia (on es preveu que treguin un 36%), han crescut molt a Finlàndia, Eslovàquia, Letònia i Bulgària (països dels quals no conec les enquestes per a aquestes eleccions), també a Hongria, Txèquia i Polònia (on trauran un 40%), i a França (on el FN de Le Pen pot guanyar amb un 22%, per tant, amb un percentatge superior al que pot treure el partit del president Macron). Mai abans forces polítiques nacionalistes, xenòfobes i populistes havien arribat tan lluny al continent, si exceptuem els convulsos anys trenta del segle passat.

Els estats que aporten més europarlamentaris són Alemanya (96) França (79), Itàlia (76), Espanya (59) i Polònia (52), si no comptem el Regne Unit que, a causa de no haver sortit encara de l’UE, n’elegirà 76, on s’augura possiblement un gran resultat de l’euroescèptic Neil Farage.

Dels grans estats europeus tenim, doncs, que, en molts d’ells, els partits contraris a un major aprofundiment de la unitat europea (per no dir contraris a aquesta) tenen una gran força, si tenim en compte les previsions de vot que he apuntat més amunt. Per tant, el perill és real, i en aquest punt cal destacar que, on potser les coses presenten un millor resultat per als partidaris de prosseguir el projecte integrador europeu, és a Alemanya, on als antieuropeus se’ls pronostica un 10%; a Espanya, on Vox probablement no passarà també del 10%; i a Portugal, d’on no tinc dades però sí puc dir que és l’únic país europeu on encara cap partit d’extrema dreta ha entrat al parlament nacional i on, per tant, s’espera que els euròfobs assoleixin un resultat força magre.

Això fa que Alemanya per un costat (encara que la desaparició d’Angela Merkel de la primera línia política és una mala notícia, perquè aquests darrers anys ha estat un bastió proeuropeu i, probablement, l’única persona amb autoritat moral i poder executiu capaç d’influir en l’àmbit de l’UE) i també la Península Ibèrica (Espanya i Portugal, que en conjunt elegeixen 80 diputats) siguin el baluard de la defensa del projecte que, fa setanta anys, endegaren Schuman, De Gasperi i Adenauer.

D’altra banda, és significatiu que, tant Espanya com Portugal, siguin també una excepció a Europa amb presidents de govern socialdemòcrates. De fet, tot i que va ser rebut amb moltes crítiques, el govern d’Antonio Costa, amb el suport del Bloco de Esquerda, comunistes i verds, ha aconseguit captivar les inversions nacionals i internacionals a Portugal, les dades econòmiques del país han estat lloades per les institucions europees i les enquestes diuen que tornarà a guanyar les eleccions. A més, el fet que Antonio Costa hagi estat l’únic dignatari estranger que ha acudit fa uns dies al sepeli d’Alfredo Pérez Rubalcaba, demostra la gran sintonia que té amb el nou govern espanyol i pot ser un gran aliat del president Pedro Sánchez, que, a la vista de com està el panorama, penso que està cridat a convertir-se en un dels més importants líders europeus dels propers anys, i un dels pocs que ho pot aconseguir des de la defensa de la socialdemocràcia, avui en franca decadència a la majoria d’estats.

Tornant, doncs, al que deia al principi, estem davant d’unes eleccions que poden ser decisives (per a bé i per a mal) per al futur d’Europa i, en definitiva, per a gestionar els problemes econòmics, socials i mediambientals entorn d’interessos comuns. El projecte d’integració europea és, sens dubte, un gran projecte, i els qui avui s’hi oposen són polítics incapaços de fer un esforç per a la solidaritat que s’apunten a les polítiques més egoistes. Penso, doncs, que té raó Manuel Castells quan, a l’article que he citat al començament, ens empeny a lluitar en favor del projecte europeu perquè -diu- no hi ha res que la voluntat humana, individual i col·lectiva, no pugui abordar, si hi ha coratge, intel·ligència i coneixement al voltant d’aquella voluntat.

Anuncis

%d bloggers like this: