Sobre els referèndums i la democràcia representativa

by

El passat dilluns vaig poder assistir a un seminari sobre “Les consultes populars com a gènere i els referèndums com a espècie” a la Càtedra de Dret Constitucional de la UIB, on es va reflexionar sobre els problemes i els avantatges de la democràcia directa respecte de l’estrictament representativa, una matèria que sempre m’ha interessat i que motivà el meu discurs de resposta al d’ingrés a la Reial Acadèmia de Jurisprudència del doctor Joan Oliver, titular precisament de la càtedra on es va celebrar el seminari.

Ell havia elaborat el seu discurs d’ingrés sobre les “barreres electorals”, aquestes que totes les Exposicions de Motius de les lleis electorals justifiquen dient que s’imposen en benefici d’una major participació i representació ciutadanes per afavorir la governabilitat, però que -sense negar que la justificació tingui una part de veritat- són sovint una excusa legal per deixar fora de l’assemblea partits minoritaris que són incòmodes. De fet, és el que persegueix Albert Rivera quan demana que, per tenir representació al parlament espanyol, s’hagi d’obtenir com a mínim un tres per cent a tot el territori nacional. Així s’aconseguiria deixar sense representació la majoria de partits nacionalistes (no espanyols), com si amb aquesta argúcia el problema dels nacionalismes perifèrics hagués de desaparèixer.

En aquell discurs, sense menystenir la democràcia representativa -que és la que s’ha imposat en els sistemes democràtics vigents-, vaig fer una defensa ferrenya d’una democràcia més participativa, convençut que un alt grau de despolitització -de desinterès dels ciutadans per la política- es deu precisament a la marginació que aquests sofreixen, ja que només se’ls té en compte per demanar-los el vot cada quatre anys.

Basant-me en els principis de la democràcia grega de l’època de Pèricles, força més participativa que l’actual, i pensant en les barreres electorals i altres traves que les lleis vigents imposen per limitar l’exercici d’una participació més directa, vaig manifestar que cada vegada que escolto els arguments que s’exposen per justificar les limitacions de la participació ciutadana -cosa que sempre es fa amb bells eufemismes dient que així s’assegura la governabilitat-, penso que m’estan aixecant la camisa. Sí, tinc la impressió que m’enganyen quan escolto que és perillós –i, per tant, inconvenient- acudir a la consulta directa als ciutadans, per importants que siguin les qüestions a resoldre, afirmant que els referèndums, com les escopetes, els carrega el diable; o quan veig que es dissuadeix la ciutadania de participar i d’intervenir directament afirmant que el poble no té prou coneixements tècnics per a la presa de decisions i es propaga una mena de temor afirmant que, de tenir el poble autoria en les decisions polítiques, seria fàcilment presa de la demagògia.

Atès que no som innocent, reconeixia que en totes aquestes situacions de consulta popular hi pot haver intents de manipular la ciutadania (basta veure molts dels arguments falsos que, sense rubor, van utilitzar els defensors del Brexit), però tot i així creia que els perills són sempre menors que les bondats que tindria una democràcia més directa i participativa que la nostra, de la qual el ciutadà fàcilment abdica en observar que sovint l’impedeix de ser precisament això: ciutadà, perquè té la percepció que ningú no li farà cas, ja que les decisions importants per al país les prenen les cúpules d’uns partits que, emparats en un sistema electoral que els dóna tot el poder, el ciutadà amb prou feines pot fer res més que dipositar el vot dins l’urna. I dic això conscientment, perquè al ciutadà se li ha tret qualsevol facultat per alterar aspectes clau del sistema, i s’ha d’empassar, tant sí com no, les llistes barrades i tancades que han aprovat els dirigents nacionals dels partits, que li impedeixen de votar per candidats que els siguin més propers, o d’escollir entre candidats que es presenten per llistes diferents, o d’optar per candidatures minoritàries, perquè saben que mai aquestes candidatures no accediran als parlaments, ja que les barreres electorals els ho impedeixen.

Val a dir, però, que tant al seminari a què m’he referit com a molts altres fòrums sobre dret constitucional s’han fet crítiques molt ben elaborades contra el meu posicionament, que val la pena de tenir en compte. De fet, moltes han sorgit com a conseqüència del Brexit que, d’alguna manera, ha posat en entredit els beneficis i ha realçat els problemes que comporten els referèndums.

El professor Kenneth Rogoff, politòleg i economista de Harvard, en una intervenció de 2016, afirmà que la democràcia moderna és un sistema basat en un conjunt de “frens i equilibris” que en el referèndum desapareixen. “La idea que qualsevol decisió presa per les regles de la majoria és necessàriament democràtica s’esdevé -diu- una perversió del terme”, perquè el referèndum, contràriament a unes eleccions, no ofereix possibilitat de correcció ni de marxa enrere. La decisió –continua afirmant– acostuma a prendre’s amb una absoluta ignorància sobre les seves conseqüències ulteriors i, en general, per majories molt exigües. I conclou: “Un país no hauria d’adoptar canvis fonamentals i irreversibles basats en una minúscula majoria que preval només durant un breu període d’emoció”.

Per bé que s’ha de tenir en compte aquesta opinió, no crec que l’hàgim d’acceptar de manera radical, com tampoc es pot ser radical en la defensa dels referèndums, sobretot perquè sóc conscient que, en política, no es poden resoldre problemes complexos amb solucions simples (amb un sí o amb un no, per entendre, o amb un “volem quedar a la UE o en volem sortir”, sense matisos).

Basant-se en el referèndum del Brexit, és evident que el leave i el remain no eren simètrics, perquè el primer era irreversible, mentre que el segon admetia força matisos. I el mateix valdria per a un hipotètic referèndum a Catalunya. El “Sí” a la independència és irreversible; el “No” admet, en canvi, moltes possibilitats de modificar l’statu quo vigent.

Potser per això, no crec necessari modificar radicalment la defensa que vaig fer d’una major participació en la vida democràtica i dels referèndums, però és evident que aquests s’han d’ajustar a unes regles de joc que no es poden basar en la simplicitat que defensa Torra: “Qui té un vot més guanya”. No, com diuen molt bé el politòleg Gérard Grünberg, l’historiador Elie Cohen i el filòsof Bernard Manin -tots tres anglosaxons-, quan “es tracta de qüestions decisives per al futur del país, hauria d’introduir-se el principi de majories qualificades, de dos terços o de tres cinquenes parts, de manera que l’elecció s’esdevingui la més legítima i incontestable possible”. Perquè, altrament, es pot obrir una greu fractura en la societat: és el que ja ha passat al Regne Unit i pot succeir a Catalunya.

Anuncis

%d bloggers like this: