El futur incert de Pablo Casado

by

Ningú no pot negar que Pablo Casado ha agafat el timó amb la idea de fer la gran travessia. Acostant-se més a la supèrbia d’Aznar que a la indolència de Rajoy, l’home ha fet d’entrada allò que solen fer els polítics mediocres: foragitar els qui no li van donar suport i envoltar-se dels aduladors, dels amics, d’aquells que li riuen les gràcies i li donen corda en el seu llenguatge intemperat i unívoc: “Lo primero que hará mi gobierno cuando gane las elecciones será implantar el 155 en Catalunya”, “Sánchez se ha vendido a los golpistas, a los batasunos, a los podemitas y a los que quieren romper España” etc. etc. De fet, no hi ha discurs -dels que jo he pogut seguir per la televisió- que no insisteixi en la seva obsessió anticatalana, aquesta mateixa que ha fet del seu partit un grup residual a Catalunya.

De fet -l’anticatalanisme-, configura també el llenguatge ordinari d’Albert Rivera, al qual s’han afegit ara els de Vox, de tal manera que, a Espanya, tenim una dreta d’allò més unida en aquest punt. Però no pretenc parlar avui de Rivera sinó de Casado, que ha assumit un llenguatge i una manera de fer política que provoca una certa perplexitat i és la causa de no poques contradiccions, com les que s’han produït recentment a Madrid.

En efecte, amb la decisió d’elegir José Luis Martínez Almeida i Isabel Díaz Ayuso per a ser candidats a l’Ajuntament de la capital i a la presidència de la Comunitat Autònoma -que el propi Casado va definir com dos “pota negra”-, veiem clarament quin és el perfil de persones que el nou líder vol potenciar: persones joves i amigues del “jefe” que coneixen a ulls clucs el full de ruta que el president del seu partit està traçant. En aquest cas es tracta de dos candidats que seguiran a pinyó fix els seus criteris i no li causaran problemes interns com els que van causar a Mariano Rajoy Alberto Ruiz-Gallardón i Esperanza Aguirre.

De tota manera, em fa la impressió que els dos pupils no s’aclareixen gaire a l’hora de fixar el seu ideari i, de manera especial, la seva relació amb els paisans de Vox, aquest partit que, de sobte, ha aparegut en el panorama polític i que té com a virtut principal la de fer dir als dirigents de PP i de C’s allò que realment pensen però fins ara amagaven com a vergonyant.

En realitat no faig aquesta afirmació sense fonament, perquè en la seva primera ronda d’entrevistes concedides poques hores després de ser confirmats com a candidats, Almeida i Díaz Ayuso han demostrat que tenien dues postures diferents de cara a frenar els rivals instal·lats a la dreta de l’arc parlamentari. Així, mentre la primera assegurava al diari El Mundo que “Vox no proposa res que jo no hagi vist abans dins del PP”, el segon feia el mateix a les pàgines d’ABC per remarcar que no s’identificava “amb el partit de Santiago Abascal”. ¿Amb quina opinió ens quedem, doncs? ¿amb la d’Almeida? ¿amb la de Díaz Ayuso?

Ben mirat, jo tinc la impressió que Casado (polític que diu d’ell mateix que és el centre perquè pot pactar a la dreta i a l’esquerra) és un prototip d’aquella dreta espanyola de què ens parlava no fa gaire Alfred Pastor en un dels seus articles, quan afirmava que, en la seva visió -la d’aquests personatges de dreta-, Espanya només és ella mateixa quan la governa el PP; perquè qualsevol alternativa equival a posar-la en mans d’okupes. (De fet, darrerament he sentit més d’un cop com es titllava Sánchez d’okupa de la Moncloa, encara que no puc assegurar a qui he escoltat aquesta afirmació). Només hi ha per a ells una forma de bon govern: la majoria absoluta dels seus, que evita recórrer a partits que no fan sinó rosegar la unitat de l’Espanya eterna (recordeu allò de “la unidad de destino en lo universal”). És a dir, que no hi ha millor manera d’administrar el poder que posar-lo tot en una mà: la seva. I quan no els queda més remei que ser a l’oposició, doncs no tenen cap altre objectiu que d’enderrocar com més aviat millor l’okupa de torn; i per aconseguir-ho, qualsevol mitjà és vàlid, ja que es tracta de salvar Espanya. Això em fa pensar que, de la mateixa manera que el catalanisme ha estat, un cop més, víctima del separatisme, és molt possible que la dreta conservadora espanyola estigui essent víctima de la seva facció més retrògrada i intransigent, que és, però, la menys adaptada a les necessitats d’una societat habitable.

La meva pregunta és, per tant, si l’aparent fortalesa de Pablo Casado en l’actual PP és real o té alguna tara que, davant el primer fracàs, pot desequilibrar-lo. Òbviament, no tinc una resposta segura a aquest interrogant, però em fa la impressió que dins el PP hi ha persones que no poden veure amb indiferència el que està fent el jove dirigent del partit. No sols perquè està actuant com un autòcrata, sinó perquè dubto molt que determinats sectors del PP puguin veure amb satisfacció -o amb indiferència- que, durant la negociació amb Vox per conformar el nou govern d’Andalusia, Casado assumís moltes de les tesis de la formació ultra, i que, als actes públics en què va intervenir, fes servir el mateix llenguatge de Vox i les seves mateixes tesis. De fet, Casado va parlar sense embuts de violència intrafamiliar, sense defensar el concepte de violència de gènere, que és el que fins aquell moment havia mantingut el PP (cosa que, per cert, li va criticar el president de Galícia, Núñez Feijóo). Més encara, va fer seves les declaracions per les denúncies falses, i no va defensar la posició del PP, sinó que es va afegir sense més a les tesis de Vox.

És cert que, fins ara, ningú no ha gosat plantar cara a Casado, però em fa l’efecte que el malestar es mou pels intersticis del partit,  i que va més enllà de la firma de l’acord amb Vox, perquè, per poc que analitzem el que ha passat, aviat veurem que Casado no només ha llançat el missatge que ell comparteix els principis i valors de Vox, sinó que, amb el seu discurs, ha donat carta de naturalesa a la formació ultra, que ha passat a ser un interlocutor vàlid dins el panorama polític espanyol. ¿Com hem d’entendre, sinó l’afirmació feta i repetida per Pablo Casado, d’acord amb la qual la fórmula andalusa és extrapolable a la resta d’Espanya? ¿No ens ve a dir amb això que és igual votar PP, C’s o Vox, perquè al final el vot s’unirà per governar el país?

No negaré que Vox representi una part de l’electorat espanyol que fins avui no s’havia emancipat del PP, com el Front National forma part de l’electorat francès, o que AfD (Alternativa per a Alemanya) forma part del poble alemany actual; però tant a França com a Alemanya, la dreta política que ha assumit els valors constitucionals i republicans, mai no ha pactat amb els extremistes. Mai. I aquesta darrera setmana acabem de veure com, a Suècia, liberals i centristes han acordat donar suport al candidat socialdemòcrata per aïllar l’extrema dreta.

Aquí, en canvi, Pablo Casado s’ha llençat sense paracaigudes als braços de Vox. De tota manera, he de dir que en això ha estat més sincer que Albert Rivera, que ha fet el mateix però dissimulant-ho i afirmant que feia tot el contrari.

Anuncis

%d bloggers like this: