L’Església catòlica i els béns immatriculats

by

El Registre de la Propietat compta amb un procediment que es denomina d’immatriculació,mitjançant el qual una finca neix a la vida registral amb l’obertura d’un foli específic al Llibre d’Inscripcions en el qual necessàriament ha de constar el domini de l’esmentada finca. En accedir, doncs, la finca a la vida registral, el registrador li adjudica un número i va recollint al foli en qüestió totes les modificacions (transmissions, drets reals, etc.) que, al llarg del temps, vagin afectant-la.

Fins l’aprovació de la Llei 13/2015, de 24 de juny, que va reformar la Llei Hipotecària de 1944, l’article 199 enunciava, amb caràcter general, que les vies legalment establertes per procedir a la immatriculació de les finques eren tres: a) L’expedient de domini, pensat per als qui no disposaven de cap títol però podien demostrar davant un jutge que n’eren propietaris. b) El títol públic d’adquisició, complementat per acta de notorietat quan no podien acreditar de manera fefaent el títol amb què van adquirir la finca. I c) La certificació a què es referia l’article 206, només per als casos que en aquell article s’indicaven.

L’article 206 LH -bàsic per a la qüestió que ens ocupa- establia que “el Estado, la Provincia, el Municipio y las Corporaciones de Derecho público o servicios organizados que forman parte de la estructura política de aquél y las de la Iglesia Católica, cuando carezcan del título escrito de dominio, podrán inscribir el de los bienes inmuebles que les pertenezcan mediante la oportuna certificación librada por el funcionario a cuyo cargo esté la administración de los mismos, en la que se expresará el título de adquisición o el modo en que fueron adquiridos.” Completava aquest article el Reglament Hipotecari de 1947,  que desenvolupava el procediment d’immatriculació. I mentre l’article 303 RH es referia al contingut formal de la certificació, l’article 304 RH afirmava que “tratándose de bienes de la Iglesia, las certificaciones serán expedidas por los Diocesanos respectivos.”

A la dècada dels noranta, el T.S. es qüestionà si la certificació diocesana com a mitjà d’immatriculació vulnerava el principi constitucional d’igualtat. A la sentència de 18 novembre 1996 va assenyalar que l’Església Catòlica no es troba en cap setial especial o de preferència que justifiqui objectivament la seva posició registral i tractament desigual respecte a les altres confessions, de manera que la redacció de l’article 206 LH no semblava conciliable amb l’article 14 CE. Però deu anys més tard, en una altra sentència de 16 de novembre 2006, el T.S. canvià d’opinió i va admetre la seva constitucionalitat.

El cert és que, a pesar d’aquesta sentència, molts juristes vam creure que el precepte registral de l’art. 206 era poc conciliable amb la igualtat proclamada a l’article 14 de la Constitució, ja que podia molt bé representar un privilegi per a l’Església Catòlica que trencava el principi d’igualtat. Amb els dies, aquest punt de vista agafà força i va empènyer el Govern a modificar diferents i importants aspectes de la Llei. Un dels reformats va ser el procediment immatriculador pel que fa a l’article 206 LH, que, en la versió actual, permet tan sols que immatriculin per certificació “las Administraciones Públicas y las entidades de Derecho público con personalidad jurídica propia vinculadas o dependientes de cualquiera de aquéllas.” No l’Església catòlica.

Des d’aquesta reforma, l’Església ja no ha pogut immatricular cap dels seus béns mitjançant una certificació emesa pel diocesà, sinó que ha de fer-ho com qualsevol ciutadà o institució de caràcter civil.

El cas especial dels tempes o esglésies dedicades al culte

És obvi que l’Església catòlica pot posseir i ser titular registral de béns immobles, com qualsevol altre ciutadà o institució. ¿Però què passava amb els temples i les esglésies dedicades al culte? Doncs que la Llei Hipotecària de 1944 prohibia la immatriculació dels temples seguint una tradició que venia de lluny. En aquest sentit, l’article 3 del RD d’1 de novembre de 1864 ja establia questa prohibició, que també afectava als béns de domini públic. I per coherència amb la norma legal, l’article 5, 4 del RH de 1947 barrà la inscripció dels temples i esglésies al Registre de la Propietat.

Per què? Doncs perquè considerava que els temples tenien per sepublicitat més que suficient i, per tant, no necessitaven la protecció registral, amb la qual cosa assimilava els llocs de culte catòlic (temples i esglésies) als béns de domini públic, que, com he dit, també estaven exclosos de la inscripció al Registre (art. 5, l i 2 RH de 1947).

El fet és que, durant la vigència d’aquesta legislació, els registradors de la propietat a Espanya no admetien la inscripció dels temples i capelles dedicats al culte, que, com és lògic, tampoc no es podien hipotecar. Com a dada curiosa diré que, a la diòcesi de Saragossa, l’arquebisbe Rigoberto Doménech va pretendre inscriure la Basílica del Pilar i la catedral de la Seu els anys 1929 i 1934, però va obtenir com a resposta la negativa del registrador competent. De fet, al Registre només s’acceptava la immatriculació d’ermites o esglesietes que fossin de propietat particular i tinguessin, per tant, un ús privat i no estiguessin obertes al culte.

La ràtio inspiradora de l’excepció d’inscriure temples i església va perdre, però, vigència a causa de l’aconfessionalitat de l’Estat i també davant la possibilitat que tenien les altres confessions religioses d’inscriure els seus llocs de culte. En aquest sentit, doncs, l’Església catòlica resultava discriminada respecte de les altres confessions religioses. D’ací que el Reial Decret 1867/1998, de 4 de setembre, que reformà diversos articles del RH, vagi permetre que l’Església catòlica pogués inscriure els béns immobles de la seva propietat (i els drets reals que els afectaven), sense excepció, tot equiparant aquestes titularitats a les de les altres confessions i particulars.

Va ser aleshores quan, ja sigui per garantir la titularitat de les esglésies o bé davant els possibles conflictes sobre la propietat d’ermites i d’altres llocs de culte, la majoria de diòcesis van demanar la inscripció dels temples que els pertanyien, i ho van fer utilitzant l’article 206 LH, que, com hem vist, aleshores permetia que l’Església pogués immatricular aquests béns per mitjà d’una certificació del diocesà. I de fet, són moltíssimes les immatriculacions de béns immobles (no sols d’esglésies o capelles) que, entre 1998 i 2015, s’han fet per certificació del diocesà corresponent.

Tenim, doncs, que, en principi, totes aquestes immatriculacions s’han de presumir legals (amb presumpció iuris tantum -que permet la demostració en contrari- en virtut del “principi de legitimació”). Això significa que, per enervar aquesta presumpció, qui no estigui d’acord amb la titularitat eclesiàstica d’algun bé inscrit, haurà de provar que les certificacions emeses per l’autoritat diocesana no responien a un registre “real” de béns de la diòcesi o que l’accés dels béns a aquest registre eclesiàstic es va fer amb un títol il·legítim que el dret no pot emparar.

Anuncis

%d bloggers like this: