Franco, la memòria històrica i la reconciliació

by

El Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) va publicar el passat dissabte dia 25, el reial decret que permetrà exhumar Francisco Franco del Valle de los Caídos. Aquest serà a partir d’ara un “lloc de commemoració, record i homenatge a les víctimes” de la Guerra Civil, on “només podran reposar les restes mortals” dels morts en la contesa. El decret modifica la llei de Memòria Històrica del 2007 i declara “d’urgent i excepcional interès públic, així com d’utilitat pública i interès social, la immediata exhumació i el trasllat de les restes mortals” del dictador. Aquesta decisió, afirma, reuneix els requisits constitucionals d’ “extraordinària i urgent necessitat”, i compleix una proposició no de llei de l’any passat i els “reiterats requeriments” de l’ONU sobre aquest afer: “La presència al recinte de les restes mortals de Francisco Franco dificulta el compliment efectiu del mandat legal de no exaltació del franquisme i el propòsit de retre homenatge a totes les víctimes”.

Preveient el decret del govern, un grup de 181 militars a la reserva s’hi avançà signant un manifest en el qual denunciaven la “campaña infame” que està duent a terme “la izquierda política” per desprestigiar el dictador Francisco Franco (el qualificatiu és meu, no d’ells), amb la “perversa pretensión” d’exhumar les seves restes del Valle de los Caídos.

En el document, titulat “Declaración de respeto y desagravio al general Francisco Franco Bahamonde, soldado de España”, aquests gairebé dos-cents militars retirats demanen respecte per la “figura militar del general” que, segons ells, ha estat “vilipendiada hasta extremos inconcebibles” des de l’ “empeño visceral de revancha” de l’Executiu socialista de Pedro Sánchez. També subratllen que Franco accedí a la Guerra Civil per exercir de “mando único de la España agredida y asediada por el comunismo internacional aceptado y adoptado por el Frente Popular”.

L’objectiu, doncs, de l’exhumació és, segons aquest comunicat, “hacer desaparecer definitivamente” el “principal artífice” de la història d’Espanya. En aquest sentit, han instat als “directores y actores de esta campaña infame, a retomar la verdad histórica”, així com a acabar amb el que han qualificat de “perversa pretensión” d’exhumar les restes de Franco del Valle de los Caídos. Només així -asseguren- es podria posar punt i final a la destrucció d’aquest lloc “todo un símbolo la reconciliación” del conflicte armat.

Com podeu veure, són moltes les afirmacions que es fan en aquest text emparant-se en el principi constitucional (certament no franquista) que proclama la llibertat d’expressió dels ciutadans espanyols, i que, per això mateix, es troben exposades a la crítica, també lliure, dels qui en dissenteixen, entre els quals jo m’incloc.

Sense arribar a l’extrem d’aquesta proclama, també el PP i C’s han mostrat el seu desacord amb el Govern, i ho han fet amb l’argument que no es donen les circumstàncies per procedir amb un decret, l’aplicació del qual és reservada, segons es recull a la Constitució, “en el cas d’extraordinària i urgent necessitat”. Begoña Villacís, portaveu de C’s a l’Ajuntament de Madrid, ha defensat com a “fórmula adequada” una llei que permeti el seu pas pel Congrés i tingui un pla més enllà de treure el dictador” de la seva tomba. Tanmateix, ella creu que això s’ha de fer, però no d’aquesta manera. “Nosaltres -afirma- tenim un pla per convertir el Valle de los Caídos en alguna cosa positiva, dotant-lo d’un altre nou significat que inclogui la paraula consens i concòrdia”.

El fet significatiu, més enllà de les opinions vessades, és que quaranta-tres anys després de la mort de Franco la història es torna a creuar amb el dictador que es va imposar militarment a més de mitja Espanya i que només el temps el va poder derrotar en un llit d’hospital. De tota manera, i a pesar de la contundència del manifest dels 181 militars, hem de reconèixer que l’anunciada exhumació de les seves restes al Valle de los Caídos ha generat un debat de dimensions limitades, més pròpies del que finalment ha acabat sent la figura del dictador: una ombra del passat que tothom (tret, potser, d’aquests 181 militars nostàlgics de la dictadura) vol deixar enrere. Poc a veure, per tant, amb la sorollosa guerra de les esqueles (i la publicació d’enormes necrològiques de caiguts d’un o altre bàndol) que va suscitar el projecte de llei de Memòria Històrica, impulsat pel socialista Rodríguez Zapatero fa una mica més de deu anys. Fins i tot les forces de centre-dreta han abandonat avui l’apocalíptica bel·ligerància de llavors. Alguna cosa, per tant, ha canviat en les profunditats de l’opinió pública espanyola, ja que l’any 1995, vint anys després de la mort del dictador, la meitat dels consultats encara assegurava que el franquisme “va tenir coses bones i dolentes”, mentre que, fa tot just una dècada, aquesta mirada laxa envers el passat s’havia vist substituïda per una visió més crítica d’un període del qual només se’n sentia orgullós un 1% de la població. (Font: CIS, publicat per “La Vanguardia”).

I la millor prova que la figura de Franco s’ha convertit en un fosc fantasma que es dilueix en la memòria de les noves generacions són els índexs de suport a la democràcia. L’abril passat, un 86% dels consultats pel CIS consideraven la democràcia “preferible a una altra forma de Govern” (i menys d’un 5% admetia un Estat autoritari “en certes circumstàncies”). Aquesta taxa suposa gairebé 20 punts més que fa tres dècades. Sembla evident, per tant, que les resistències a enterrar la dictadura i els seus símbols no fan més que disminuir.

Tanmateix, no deixa de ser curiós observar que, mentre durant els anys de la transició política de la dictadura a la democràcia, els polítics de l’època mostraven un gran interès a evitar enfrontaments, a passar pàgina i afavorir la implantació i el progrés del sistema democràtic que s’estava construint amb respostes inclusives que pretenien soldar un projecte comú i evitar fractures irreversibles (a pesar de les morts que causava ETA i dels intents de recessió i fins de cop d’estat emparats per militars -recordeu el 23-F-), avui, en canvi, veiem com una dreta desacomplexada (PP i C’s, especialment) sembla que hagi oblidat aquell esperit de concòrdia i no dubti a l’hora de llançar-se directament a la jugular de l’esquerra que ara ostenta el poder.

Reflexionant sobre això, penso, amb Antoni Puigverd, que devem aquest canvi bàsicament a José María Aznar, que trencà la lògica del consens inclusiu i enterrà la cultura de la transició. “Amic-enemic” va ser l’eix de la seva nova dinàmica. I des d’aquell moment, la contenció amb què Felipe González s’havia encarat a les misèries del franquisme no va trobar equivalent amb Aznar, el qual va desacomplexar la dreta espanyola i els seus fonaments ideològics. Sense oblidar les privatitzacions d’Estat, amb les quals va blindar els poders econòmics tradicionals.

“Aquella dreta desacomplexada -escriu Puigverd- va generar una nova hegemonia a Espanya (ara bifurcada en PP i Cs). Però també una dinàmica conflictiva que s’està cronificant: el plet català i el retorn de les dues Espanyes, que va iniciar Zapatero, el qual va caure en el parany tot responent de manera simètrica a l’estratègia d’Aznar. Tenim doncs que, des d’Aznar i Zapatero, “la batalla de la memòria situa els dos bàndols de la guerra en un nou escenari, que ja no és bèl·lic, per sort, sinó polític i retòric. Ja no es guerreja: es fa política; però els dos bàndols persisteixen.”

La conclusió que de tot això se’n treu és que aquesta lògica només canviaria si els líders de cada bàndol reconeguessin els errors dels seus avantpassats directes i reparessin les víctimes de l’altre. “La reconciliació, base del patriotisme -ha escrit Puigverd-, només és possible si, a més de reclamar el que et pertoca, pagues els teus deutes a la història.” Això ho hauríem d’entendre tots. També els 181 militars signants del manifest, amb el qual demostren que estan a les antípodes d’aquesta proposta.

Anuncis

%d bloggers like this: