Catalunya: Tot el poder per al Cèsar

by

Amb el que hem pogut veure al llarg del darrer cap de setmana als congressos del PP i del PDeCat, podem certificar que la moderació, el respecte a les opinions de l’adversari, l’actuar sense presses i la defensa de les idees de manera ordenada i racional s’ha acabat. S’imposa la rauxa, el sotmetiment dels altres i el populisme en primer grau. Tenia, doncs, raó Sergi Pamias que escrivia que, a partir d’ara, “la moderació és un anacronisme que no pot competir amb els populismes patriòtics i les jugades mestres dels qui, des de pols oposats com Casado i Puigdemont, reinventen el fer país. L’un ho fa per blindar-lo amb el formigó del retrocés estatalista i l’altre per propulsar-lo cap a una república que, per ser operativa, imposa la pirulasegons la qual el Parlament tanca per vacances perquè és autonòmicament inútil.”

Aquí podria ja tancar el meu article, perquè amb això està dit tot. Agafeu-vos, doncs, ben fort, moderats i antipopulistes, persones que voleu reflexionar i guiar-vos per la raó, perquè el temps que hem encetat no és el vostre. Vosaltres (entre els quals jo m’incloc) esteu passats de moda. Per tant, carregueu-vos de paciència i conformeu-vos, perquè ningú no us demanarà l’opinió, i si goseu donar-la, ningú no us farà cas. I fareu bo si no us tracten de “carques” o “retrògrades”.

Però hem de seguir escrivint, ni que sigui per raonar una mica les afirmacions que acabo de fer, i deixant de banda el PP (partit que ha permès que tot es podrís a Espanya i s’ha mostrat incapaç de fer res positiu per resoldre el problema sorgit a Catalunya, i que a partir d’ara serà dirigit no sabem si pel millor dels dos candidats en pugna o bé pel menys dolent), he de fixar-me en el que ha succeït al congrés del PDeCat on, amb la mateixa lleugeresa com s’ha actuat a Madrid, i potser amb força més mala bava, el Cèsar Puigdemont ha imposat el seu personalisme radicalitzat i no ha dubtat a sacrificar Marta Pascal, que havia representat la moderació i la recerca de solucions per redreçar el camí amb el vot favorable a la moció de censura en favor de Pedro Sánchez. Doncs bé, amb la defenestració de Pascal això s’ha acabat, i Puigdemont podrà imposar els seus criteris de radicalitat, convençut que, perquè triomfin els seus plantejaments, tan com pitjor vagin les coses al país millor li aniran a ell, ja que sap molt bé que només en el conflicte, en l’enfrontament, podrà acabar imposant el seu projecte unilateral que apunta vers aquesta “Crida Nacional per la República” que pretén consumar una OPA hostil que li permeti fogacitar tot l’independentisme i assumir el control absolut del que queda del PDeCat, tot complicant el paper del grup parlamentari que aquest partit té al Congrés, que és el responsable -greu delicte!- d’haver votat en favor de Pedro Sánchez.

Si contra Franco vivíamos mejor, no hi ha dubte que, per a Puigdemont i el seu vicari a la terra, Quim Torra, contra Mariano Rajoy (que sempre es va tancar en banda a qualsevol diàleg i, per tant, a qualsevol solució pacífica i ordenada del problema català) també es vivia millor que contra Pedro Sánchez i el seu govern que, com a mínim, han mostrat una certa disposició a enfrontar el problema de cara amb la idea de trobar-hi una solució, a pesar que són conscients que tot plegat és molt difícil.

Conclòs el congrés, tots hem vist com l’assemblea del PDeCat ha reduït l’organització a poc més que una força testimonial subsumida en el moviment que Puigdemont s’ha tret de la màniga, consumant així una iniciativa que estarà guiada en tot moment per una important càrrega emocional, vàlida per alimentar el populisme, que ideològicament es difuminarà tan com sigui necessari per fer-se transversal, però clarament rupturista, doncs això és el que importa. Segurament s’inspirarà en l’Scottish National Party, oblidant-se, però, que Alex Salmond, que en va ser el seu principal dirigent, s’ha cansat de recordar als catalans que la impaciència és un error i que els escocesos van trigar més de mig segle a pactar una consulta. Però no. Puigdemont té pressa. Molta pressa… per dur el país a les penyes, que és on, si Déu no hi posa remei i Esquerra Republicana no ho impedeix (avui l’esperança de moderació i de seny roman sembla que gairebé exclusivament en ERC) acabarem tots plegats.

Hem de reconèixer que Puigdemont ha tingut en favor seu la deficient actuació dels jutges i, de manera molt particular, la del magistrat Pablo Llarena, que ha pretès basar el gruix del sumari sobre el delicte de rebel·lió, que és, com tots ja sabem, un delicte que no es pot sustentar sense la violència, i el relat que s’ha vist obligat a construir no ha fet sinó carregar les tintes sobre aquesta actuació violenta que gairebé ningú va veure en el grau que exigeix el Codi Penal per configurar el delicte de rebel·lió, sense la qual (per més que hi ha hagut desobediència, probablement sedició i també malversació de cabals públics) difícilment s’hagués pogut ordenar una presó provisional en els termes que s’ha fet ni prendre la decisió d’inhabilitar els diputats acusats.

No cal dir que la resolució del tribunal alemany de Schleswig-Holstein, més o menys fundada, (he pogut llegir articles molt fonamentats que la critiquen durament, i no de juristes que es mouen a l’òrbita del PP i de C’s, sinó de juristes de prestigi clarament independents), ha aconseguit, però, deixar l’instructor del sumari i, en definitiva, el Tribunal Suprem espanyol sota sospita d’incompetència i de parcialitat, i això ha donat ales al Cèsar per iniciar aquesta acció de duresa que li ha permès novament construir el seu discurs rupturista amb possibilitats d’obtenir un cert eco davant l’opinió pública internacional. També -i això és important- davant molta gent catalana que mai no havia militat en el sobiranisme ni en l’independentisme, però que ha vist amb mals ulls la no actuació del govern del Rajoy, la sobreactuació de Pablo Llarena i el suport incondicional (tan incondicional com innecessari) del rei Felip VI en aquell discurs del 3 d’octubre. I no cal dir que, mentre això no canviï una mica, mentre el Tribunal Suprem segueixi mantenint a la presó els líders polítics abans de ser jutjats i condemnats, Puigdemont tindrà el camí força més pla per dur a terme el seu projecte.

L’únic que de moment no ha aconseguit Puigdemont és incorporar ERC a la seva aventura rupturista. I això és important. Tant com esperançador. Perquè l’oferta feta pel Cèsar d’incorporar ERC al seu projecte estrella, que és aquesta “Crida Nacional per la República”, ha estat desestimada des del primer minut. He vist, doncs, amb satisfacció la negativa que ha fet a Puigdemont la portaveu del partit, Marta Vilalta, mentre proposava als partits i a les entitats sobiranistes d’ “asseure’s i negociar conjuntament una estratègia comuna” i “traçar un full de ruta que pugui compartir tot l’independentisme per concretar els passos que cal seguir”. I això, encara que cregui en la “unitat d’acció”. Però demana que aquesta es concreti “per escrit”, de manera que quedin clars “quins són els objectius que caldrà anar aconseguint des de l’independentisme els anys vinents”.

I mentrestant, el Parlament tancat fins al 2 d’octubre! ¿Qui controlarà, doncs, l’executiu? ¿Quis vigilat vigilantem?

Anuncis

%d bloggers like this: