La STC 59/2017 va suposar un autèntic terratrèmol per a les hisendes locals quant va anul·lar determinats preceptes del TRLHL (Text Refós de la Llei d’Hisendes Locals) relatius a l’IIVTNU (Impost sobre l’Increment del Valor dels terrenys de naturalesa urbana, anomenat vulgarment “plusvàlua”) en sancionar que perquè es pugui gravar amb un impost una plusvàlua ha d’existir aquesta plusvàlua i que és el legislador qui ha de definir els elements fonamentals de la relació tributària de manera que sigui compatible amb la Constitució, tasca que no pot assumir TC.
La sentència constitucional va deixar a l’aire una qüestió fonamental que ha estat resolta de manera obertament dispar pels Tribunals Superiors de Justícia i que és, ni més ni menys, si la declaració d’inconstitucionalitat exigeix que els ajuntaments tornin el percebut per l’impost sempre que no hagi prescrit en favor seu i si esdevé inexigible l’impost mentre es legisla per definir bé el fet imposable i altres elements d’aquest.
Per això és tan important la recent STS. núm. 1.163/2018 de la Secció Segona de la Sala del Contenciós-Administratiu, dictada el 9 de juliol de 2018, per tal d’unificar els diferents criteris seguits pels tribunals inferiors, la doctrina de la qual es pot resumir dient que, encara que no s’hagi aprovat la reforma legislativa, l’IIVTNU segueix sent exigible sempre que hi hagi una plusvàlua real, perquè el TC ha declarat inconstitucionals i nuls els articles 107.1, 107.2.a) del TRLHL només parcialment, a diferència de l’article 110.4, anul·lat íntegrament.
D’aquesta manera queda fixada la doctrina:
F.D. QUINTO. – De la interpretación del alcance de la declaración de inconstitucionalidad contenida en la STC 59/2017 que acabamos de efectuar (parcial en lo que se refiere a los artículos 107.1 y 107. 2 a) del TRLHL y total en relación con el artículo 110.4 del TRLHL) resultan, en esencia, tres corolarios: (1) primero, anulada y expulsada definitivamente del ordenamiento jurídico la prohibición que tenían los sujetos pasivos de probar la inexistencia de incrementos de valor en la transmisión onerosa de terrenos de naturaleza urbana ex artículo 110.4 del TRLHL, puede el obligado tributario demostrar que el terreno no ha experimentado un aumento de valor y, por ende, que no se ha producido el nacimiento de la obligación tributaria principal correspondiente al IIVTNU; (2) segundo, demostrada la inexistencia de plusvalía, no procederá la liquidación del impuesto (o, en su caso, corresponderá la anulación de la liquidación practicada o la rectificación de la autoliquidación y el reconocimiento del derecho a la devolución); y (3) tercero, en caso contrario, habrá de girarse la correspondiente liquidación cuantificándose la base imponible del impuesto de conformidad con lo previsto en los artículos 107.1 y 107. 2 a) del TRLHL (que, según hemos dicho, han quedado en vigor para los casos de existencia de incremento de valor).
F.D. SÉPTIMO. – Criterios interpretativos sobre los artículos 107.1, 107.2 a) y 110.4, todos ellos del TRLHL, a la luz de la STC 59/2017. Conforme a lo hasta aquí expuesto, y según ordena el artículo 93.1 LJCA, procede fijar la siguiente interpretación de los preceptos legales concernidos en este litigio:
1º) Los artículos 107.1 y 107.2 a) del TRLHL, a tenor de la interpretación que hemos hecho del fallo y del fundamento jurídico 5 de la STC 59/2017, adolecen solo de una inconstitucionalidad y nulidad parcial. En este sentido, son constitucionales y resultan, pues, plenamente aplicables, en todos aquellos supuestos en los que el obligado tributario no ha logrado acreditar, por cualquiera de los medios que hemos expresado en el fundamento de derecho Quinto, que la transmisión de la propiedad de los terrenos por cualquier título (o la constitución o transmisión de cualquier derecho real de goce, limitativo del dominio, sobre los referidos terrenos), no ha puesto de manifiesto un incremento de su valor o, lo que es igual, una capacidad económica susceptible de ser gravada con fundamento en el artículo 31.1 CE.
2º) El artículo 110.4 del TRLHL, sin embargo, es inconstitucional y nulo en todo caso (inconstitucionalidad total) porque, como señala la STC 59/2017, “no permite acreditar un resultado diferente al resultante de la aplicación de las reglas de valoración que contiene”, o, dicho de otro modo, porque “impide a los sujetos pasivos que puedan acreditar la existencia de una situación inexpresiva de capacidad económica (SSTC 26/2017, FJ 7, y 37/2017, FJ 5)”. Esa nulidad total de dicho precepto, precisamente, es la que posibilita que los obligados tributarios puedan probar, desde la STC 59/2017, la inexistencia de un aumento del valor del terreno ante la Administración municipal o, en su caso, ante el órgano judicial, y, en caso contrario, es la que habilita la plena aplicación de los artículos 107.1 y 107.2 a) del TRLHL.
Indubtablement la STS 1163/2018 és una bomba d’oxigen per als ajuntaments espanyols (no tots, la competència del TS no s’estén a tot Espanya en aquesta jurisdicció) perquè en aquests temps que corren demanar una reforma legal en matèria tan sensible i amb la relació de forces que hi ha a les Corts es diu més fàcil que es fa.
Així que, ja posats a opinar, jo afegiria:
1.- El TC en la seva sentència es va fonamentar en el principi constitucional que només es pot gravar la capacitat econòmica efectiva, i no la fictícia. Doncs bé, la Constitució, a més d’aquest límit, també prohibeix els impostos amb “abast confiscatori”. Per tant, a manera d’exemple, si la plusvàlua real és de 5.000 euros, però la plusvàlua teòrica o fictícia (base imposable) és superior per aplicació de les normes vigents (com ve a dir el TS), el TC també hauria de declarar inconstitucional per confiscatori un impost que acabi gravant una plusvàlua real amb un percentatge tan elevat que pugui ser considerat confiscatori. ¿I què s’entén per confiscatori? Aquesta és una altra qüestió …. L’única pista és que actualment hi ha un límit en renda (crec que el 56%) i un altre límit conjunt IRPF + Patrimoni, que és el 70%), i el TC no els ha considerat confiscatoris (encara).
2.- Si el TC ha declarat inconstitucional gravar en un impost local una suposada plusvàlua presumida per la llei (ficció legal) quan no hi ha realment plusvàlua, per la mateixa raó hauria de declarar inconstitucional gravar en un impost estatal (IRPF) un suposat rendiment de capital immobiliari per la tinença d’immobles urbans diferents de l’habitatge habitual (una altra ficció legal) quan en realitat no hi ha tals rendiments.
3.- I l’IBI que grava el ser propietari d’immobles, també pressuposa gravar rendes presumptes (altre supòsit inconstitucional per ser una ficció legal) quan en realitat està gravant la mera tinença o propietat (una altra inconstitucionalitat doncs, ja que això es declara i grava en l’Impost de Patrimoni).
I així podríem seguir amb molts altres impostos, que són igual o més inconstitucionals que l’ IIVTNU, encara que no ho vulguem veure. Però el TC és un òrgan de l’Estat, i no farà l’harakiri al finançament del mateix Estat i de les altres administracions que l’integren.
Josep Maria Quintana 