El tancament del sumari: rebel·lió i inhabilitació dels diputats

by

El sumari que ha dut a terme el jutge del Tribunal Suprem, Pablo Llarena, ha arribat a la seva fi. No hi ha dubte que aquest marcarà una fita important a la història processal del nostre país, no sabem si per la seva pulcritud, per la seva genialitat o pels errors que hagi pogut cometre. Tot dependrà de com es tanqui el judici oral que, probablement, podrà tenir lloc durant la propera tardor.

Si d’una cosa pot presumir el jutge Llarena és d’haver estat coherent amb ell mateix i tossut fins al final, ja que no ha cedit pràcticament en res. I si d’entrada accedí a deixar en llibertat provisional sota fiança determinats d’aquests polítics, ben aviat rectificà al·legant la possibilitat de fugida i de reiteració del presumpte delicte comès.

L’eix sobre el qual ha carregat el jutge el pes de les seves decisions ha estat en el fet que en l’actuació dels polítics processats va haver-hi violència, element que li ha permès de fixar -i mantenir fins al final– el delicte de rebel·lió, delicte gravíssim, que les defenses i una gran part de la ciutadania rebutja perquè entenen que no és cert que es generés el grau de violència que exigeix el Codi Penal per a aquest delicte, però que tant el Ministeri Fiscal, com el partit Vox, d’extrema dreta, que han formulat acusació, sostenen, i també sosté el jutge instructor.

Un cop tancat el sumari serà, doncs, interessant veure què farà el Ministeri Fiscal (Vox, òbviament, mantindrà l’acusació), perquè al front d’aquesta institució ja no hi ha el fiscal Maza, ni tampoc el que el va substituir arran de la seva mort inesperada, sinó la nova fiscal, María José Segarra, recentment nomenada pel govern de Pedro Sánchez, la qual no s’ha pronunciat encara -no era el moment processal de fer-ho-, però que d’immediat haurà de començar a prendre cartes en la qüestió. I no hi ha dubte que la possible recomposició de la Secretaria Tècnica de la fiscalia pot oferir noves pistes sobre quina orientació vol donar Segarra al procés.

De tota manera, el que en aquests moments representa una novetat sorprenent (al menys per a mi) és l’última decisió presa per Llarena d’inhabilitar els processats que ostenten el càrrec de diputat al Parlament de Catalunya -inhabilitació que només era possible si es mantenia el càrrec de rebel·lió-, que implicarà, si acaba essent efectiva, la suspensió dels drets com a diputats del Parlament a l’expresident Carles Puigdemont, de l’exvicepresident Oriol Junqueras, i dels exconsellers Josep Rull, Jordi Turull i Raül Romeva, a més de l’expresident de l’ANC Jordi Sànchez. La disposició no afecta, en canvi, al també diputat Antoni Comín, que de moment en queda al marge perquè el jutge entén que el seu processament encara no és ferm.

La decisió d’inhabilitar provisionalment els diputats té dos tipus de conseqüències: la primera afecta al seu estatus personal, ja que el reu queda sense la possibilitat d’exercir el dret de vot al Parlament. La segona, d’ordre polític, implica que els grups parlamentaris als què estan adscrits perden pes ja que, en no poder votar els diputats suspesos, disminueix la seva força a l’hora de decidir les qüestions que se sotmeten al vot dels parlamentaris. Altera, per tant, el joc de majories i falseja la representació que va sorgir de les eleccions del passat 21 de desembre al Parlament de Catalunya.

Sabent el jutge Llarena que seria acusat d’alterar aquest joc de majories i, per tant, de falsejar la democràcia, i conscient també que les mesures dictades per ell van directament en contra de sentències del Tribunal Europeu de Drets Humans, quan aquest diu que “cap sentència judicial no pot alterar la voluntat popular”, ha pres una decisió que no dubto de qualificar d’insòlita per evitar això, consistent a permetre la substitució provisional dels inhabilitats pels qui els segueixen a la llista electoral del partit o coalició amb la qual es van presentar a les eleccions del passat 21 de desembre. Substitució que duraria mentre durés la inhabilitació dels titulars.

Curiosament, res d’això no està previst a la llei: ni al reglament del Parlament, ni a la llei electoral, ni a l’article 384 bis del Codi Penal, que és el que aplica el jutge i en virtut del qual ha acordat la mesura de presó provisional i ara la suspensió dels diputats com a càrrecs públics mentre es mantinguin les circumstàncies esmentades, ja que si deixessin d’estar acusats de rebel·lió, el fet d’una renúncia definitiva als càrrecs implicaria un greuge d’impossible tornada enrere.

¿Te facultats un jutge instructor per habilitar provisionalment com a diputats persones que no ho són? No ho sé, però si pot fer això sense un suport legal clar, haurem de reconèixer que el poder del jutge instructor (no del Tribunal que sentencia!) és gairebé omnímode, i això em sembla extraordinàriament perillós. No em sorprèn, doncs, que aviat hagin sortit veus discrepants, com la del Síndic de Greuges a Catalunya, el qual considera que “els diputats provisionals no existeixen i la suspensió que es pot argumentar així és inviable”. En la seva opinió, “mai una mesura cautelar pot entrar sobre el fons i per temps indefinit”, que és el que està fent Llarena.

Què en dirà el Parlament? Ho desconec, encara que, de moment, a l’hora d’escriure aquest article, la Mesa del Parlament ajornava la suspensió dels diputats i demanava un informe jurídic als lletrats de la cambra sobre la resolució del jutge. No deixa de ser una actitud prudent. No em sorprendria, però, que s’oposés a fer una cosa que no preveu el reglament de la Cambra, encara que l’experiència també els diu que, de no obeir, incorreran en un delicte de desobediència, i els jutges, com hem vist, no estan per filigranes.

En definitiva, que després que el president Rajoy vagi deixar el mort a mans dels jutges, el retorn a la política de què parlaven Sánchez i Torra a la seva reunió de dilluns passat a La Moncloa no deixa de ser una alternativa difícil de reconduir.

—-

P.S. ¿Com deixa a la justícia espanyola la resolució del tribunal alemany de Schsleswig-Holstein, que aprova extradir Puigdemont exclusivament per “malversació”, i nega que hagi comès no sols el delicte de rebel·lió sinó també el de sedició? ¿Pot seguir el Tribunal Suprem despistant com si res? ¿Renunciarà a l’euro ordre per no haver de fer el ridícul?

 

Anuncis

%d bloggers like this: