Als 50 de la “Humanae Vitae”

by
Cap decisió papal havia estat esperada amb tanta expectació i tant d’interès per part de les consciències com la que va prendre Pau VI respecte dels mètodes per a la regulació de la natalitat. Aquest mes de juliol farà 50 anys que aparegué per fi l’encíclica “Humanae Vitae” per mitjà de la qual el Papa deia no a la píndola i als mètodes anticonceptius. Per a molts matrimonis catòlics representà una gran desil·lusió. Als científics els provocà una gran preocupació pel que feia referència al problema de l’explosió demogràfica. Als no creients i ateus,  aquesta va ser una ocasió per riure’s de la estreta visió mental del problema. Després que Karl Rahner, un dels més grans teòlegs catòlics del segle XX, exposés la seva opinió “Sobre l’encíclica Humanae vitae” en un article aparegut a “Stimmen der Zeit” pel setembre de 1968 –que fou traduït a totes les llengües-, la revista “Der Spiegel” li va fer una entrevista (“Der Spiegel” 22, 1968, núm. 39, de 23 de setembre, pp. 166-176), de la qual en faré un extret perquè el lector sàpiga què n’opinava en calent aquest teòleg fa 50 anys.

 

Spiegel (S): Doctor Rahner, el Papa ha dit no a la píndola i molts catòlics no han estat conformes amb aquesta decisió. ¿Què li sembla a vostè?

Rahner (R): Com a catòlic tinc l’obligació de prendre’m seriosament la posició que pren l’autoritat suprema de l’Església. Però per altra banda, també tinc com a catòlic el dret i la obligació de no considerar aquesta postura com si fos l’última paraula, sinó que he de seguir reflexionant i elaborant la posició personal que responsablement hagi pres.

S: ¿Vers quina postura vostè més aviat s’inclina?

R: D’acord amb el pensament del Papa, jo diria que l’ús lliure de la píndola no està d’acord amb el que, històricament, ha estat la concepció fonamental catòlica. Però no puc dir que estigui absolutament convençut d’això ni que ho vegi d’una manera clara i evident.

S: Si vostè pondera així els arguments, ¿es pot dir que la seva posició no és igual a la del Papa?

R: Si de mi hagués depès, jo hagués deixat el problema obert. Amb la qual cosa no vull dir que tingui una seguretat absoluta que aquesta actitud hagués està pràcticament i objectivament la millor.

S: ¿Creu vostè que qualsevol catòlic té el dret de reflexionar sobre el contingut de l’encíclica, diferir-ne amb la seva pròpia decisió i, si és possible, arribar a una postura contrària a la de la mateixa encíclica?

R: Per suposat. Em remeto a la declaració de l’episcopat alemany anterior a l’encíclica. Allí es diu que una declaració del magisteri eclesiàstic no pretén ser definitiva, encara que apel·la a la consciència dels catòlics; si és autèntica, ha de deixar oberta la discussió i la possibilitat que es pugui prendre en consciència una altra postura.

S: Però Pau VI –de la mateixa manera que abans Pius XII- ha pretès donar per acabada la discussió i no remoure més l’assumpte.

R: No penso el mateix que vostè. Naturalment una declaració del magisteri eclesiàstic pretén tenir raó i vol que sigui acceptada. Un catòlic no pot dir sense aprofundir-hi més: l’assumpte està exactament com abans. Però també aquest tipus de declaracions suposa, formalment o tàcitament, que és susceptible de reforma i que mai es dóna per acabada del tot la discussió sobre el tema de què es tracta.

S: ¿No ha pres el Papa una actitud anticol·legial, per dir-ho així, quan fins i tot Pius IX consultà els bisbes abans de promulgar el dogma de la infal·libilitat pontifícia el 1870 i Pius XII també ho va fer abans de definir la assumpció corporal de Maria als cels el 1950?

R: Hi ha una gran diferència entre una definició papal ex cathedra, o sigui, la promulgació d’un dogma, i l’exposició d’una doctrina –com és ara el cas de Pau VI-, que pot ser verdadera però reformable. Amb tot, repeteixo que el Papa tenia dret a procedir com ho ha fet. Una altra qüestió és si era la millor forma de fer-ho o la més objectiva. A això no sabria què respondre. El meu desig hagués estat, ho dic sincerament, que el modus procedendi del Papa en aquest assumpte hagués estat col·legial.

S: ¿Davant aquesta discrepància entre doctrina i vida es pot afirmar seriosament que el poble de l’Església catòlica –com diu el Concili- “reconeix amb veneració el que ensenya la jerarquia i tributa una sincera fidelitat al que ella dictamina”?

R: Davant una doctrina que pot ser vertadera, però susceptible de reforma, un catòlic pot prendre de fet dues actituds crítiques diferents, fins i tot en el cas que no l’accepti: dir que li és del tot indiferent el que digui Roma, la qual cosa no és una actitud catòlica, o considerar-la en el seu just valor. Perquè aquí no es tracta d’acceptar una decisió definitiva, sinó de considerar seriosament el que es diu  respecte d’aquest tema amb la possibilitat de posar-ho en dubte o de mirar-lo amb reserva. I això no està en contradicció amb la doctrina del Concili.

S: ¿Creu aleshores vostè que un matrimoni catòlic pot usar la píndola i, això no obstant, pensar que segueix essent obedient al Papa?

R: Sí. Una dona pot pensar així subjectivament. Si objectivament té raó, ja és un altre problema.

S: ¿Per tant, per a aquesta dona, com per a l’Església, és suficient aquesta opinió subjectiva?

R: Sí. Quan algú està subjectivament convençut que ha procedit rectament i d’acord amb la seva consciència, aquests actes no són en principi matèria de confessió.

S: Un antic criteri de l’Església catòlica és que només decideix un: el Papa, i que els altres han d’obeir.

R: La interpretació justa de l’encíclica no permet l’aplicació d’aquest criteri, perquè no es tracta d’una decisió absoluta i definitiva sinó –si vostè vol- d’una declaració provisional que cadascú ha de confrontar i considerar en la seva consciència.

S: ¿Aleshores és reformable l’opinió del Papa?

R: Sí.

S: Vostè ha insistit i destacat, com mols altres teòlegs catòlics, el caràcter provisional i susceptible de reforma d’aquesta encíclica. ¿No és més aviat tot el contrari: que, després de Pius XI i Pius XII, ara el tercer Papa estableix ja amb tota seguretat aquesta doctrina i treu la possibilitat d’una revisió?

R: No. Prenguem per exemple la prohibició de l’interès. Sobre això hi ha molts més papes que van prendre una actitud negativa durant molt més temps que els trenta o trenta-cinc anys que duem de l’actitud de la Santa Seu respecte a la regulació de la natalitat. Si ens fixem en aquest període molt més llarg, potser la realitat ens semblarà diferent.

Anuncis

%d bloggers like this: