Les barreres electorals i l’ocurrència pro separatista de Rivera

by

El catedràtic de Dret constitucional Joan Oliver defineix la barrera electoral com “aquella clàusula establerta per la llei, que fixa el percentatge mínim de vots que ha d’assolir una candidatura per poder participar en el repartiment dels escons en joc en una determinada circumscripció”. No és, doncs, un element sense importància, ja que marca un tall en el recompte de vots que esdevé determinant perquè la candidatura en qüestió sigui tinguda en compte o, ben al contrari, perquè els vots que aquesta ha obtingut siguin menyspreats. Poca broma, per tant, en això de la barrera, perquè, com Oliver ha escrit citant el professor Martínez Sospedra, si s’apliqués als partits polítics la legislació sobre la competència que s’aplica a les societats mercantils és molt probable que la qualificació d’un institut com la barrera electoral oscil·lés entre l’abús de posició dominant i les pràctiques restrictives de la competència. I a ningú no se li escapa que, si bé l’existència de barreres electorals s’explica i justifica com una manera de racionalitzar el nombre de partits amb accés al Parlament i d’evitar la fragmentació que podria fer-lo ingovernable, no hi ha dubte que les majories amb capacitat per fixar aquesta barrera a les lleis electorals, poden també utilitzar-la –encara que mai no ho confessaran obertament- per deixar fora de l’assembla partits minoritaris que els són incòmodes.

Les eleccions al Congrés dels Diputats venen regulades a la Llei Orgànica 5/1985, de 19 de juny del “Régimen Electoral General”,que estableix una barrera electoral del tres per cent a la circumscripció electoral, que a Espanya és la província. Això significa que el partit que, en el còmput total de la província, no obté aquest tres per cent, els seus vots no computen i, per tant, no podrà tenir cap diputat.

Encara que sembli molt limitativa dels drets, aquesta barrera no ho és tant a la pràctica, ja que, com ha estudiat Oliver, només és efectiva en una circumscripció que tingui assignats més de vint-i-quatre escons (per tant, només produeix efectes limitatius a províncies com Madrid o Barcelona, que elegeixen més de 30 diputats), però no hi ha dubte que si aquest percentatge mínim es fa créixer o bé s’exigeix no ja als vots trets a la província, sinó a tot l’Estat, aleshores la cosa canvia radicalment, perquè d’entrada tots els partits que limiten la seva actuació a una única comunitat autònoma, difícilment el podran obtenir i quedarien fora del Congrés.

Al llarg de tots aquests anys hi ha hagut diferents propostes d’ampliar i endurir el sistema electoral. En essència, se n’han formulat, bàsicament, tres tipus: la primera, d’elevar la barrera del tres al cinc per cent dels vots vàlids emesos en la circumscripció; la segona, de mantenir la barrera del tres per cent però realitzant el còmput en el conjunt del territori de l’Estat (el càlcul del percentatge es realitzaria, per tant, a nivell estatal en comptes de provincial); i la tercera esdevé una suma de les dues mesures anteriors, en situar la barrera al cinc per cent dels vots vàlids emesos a tot l’Estat (encara que amb clàusules específiques per als partits polítics que limiten la seva actuació a una comunitat autònoma concreta).

Per poc entès que sigui el lector en aquestes matèries, comprendrà ràpidament que si la barrera mínima (sigui el tres o el cinc per cent) s’exigeix a tot l’Estat i no, només, a la província on es presenti el partit o la candidatura en qüestió, aquest partit o candidatura no tindrà manera humana d’obtenir el percentatge i, encara que tregui un resultat boníssim a la seva circumscripció (posem per a exagerar un 40 per cent o més), ni amb aquest bon resultat assoliria el mínim exigit a tot l’Estat i, per tant, no obtindria representació al Congrés.

Per dir-ho més clarament, si es prengués aquesta mesura (a menys que s’establissin clàusules específiques per als partits polítics que limiten la seva actuació a una comunitat autònoma concreta, cosa difícil de fer -i més de ser acceptada), els partits nacionalistes (aquests que a Madrid els agrada denominar “perifèrics” en el millor dels casos, ja que últimament el qualificatiu que priva és el de “separatistes”), no entrarien al Congrés dels Diputats. Tindríem, doncs, que ni el PNB, ni Bildu, ni el PdeCat, ni ERC asseurien cap diputat al Congrés.

Doncs bé, aquesta és la darrera ocurrència d’aquest personatge pirandellià que es diu Albert Ribera, el qual demana que es reformi la llei electoral vigent establint que, per a tenir representació parlamentària al Congrés, s’ha d’obtenir un tres per cent dels vots a tot el territori nacional. El personatge contempla i desitja -tampoc no ens hem d’estranyar venint d’ell- un Congrés dels Diputats sense diputats dels partits nacionalistes, aquests que ell tant odia i que tan de mal fan, al seu entendre, al concepte de l’Espanya única que el jove polític i els seus corifeus tenen al cap.

Es tracta, doncs, d’expulsar de la política que es fa a Madrid els sobiranistes, els nacionalistes i els regionalistes (siguin de dretes, siguin d’esquerres, que això poc importa, ja que tots ells són demoníacs) per tal que el joc polític depengui exclusivament dels que ells denominen “partidos nacionales”, que són els que, al seu entendre, representen tot l’Estat i, per tant, els únics que s’han de tenir en compte.

Després de criticar dia i nit els partits nacionalistes perquè, en opinió de Rivera, només pensen amb els seus votants i menystenen els altres, el personatge ens surt ara amb una proposta que deixaria fora de joc -sense representació al Congrés- tots els col·lectius que, en matèria nacional, no pensen com ell, ja que tenen un concepte plural d’Espanya i han decidit presentar candidats només a les seves respectives comunitats autònomes.

No hi ha dubte que la moció de censura que ha significat la sortida del PP del govern de l’Estat i l’accés a aquest del PSOE, amb el suport de tots els partits (incloent-hi els nacionalistes) tret del PP i C’s, ha descol·locat fins a tal punt el personatge que és capaç de presentar una proposta que, sens dubte, agreujaria molt més el problema polític que Espanya està vivint, ja que des del Congrés, aquests partits nacionalistes participen vivament en la política espanyola i sovint han contribuït a la governabilitat. Deixar-los fora no sols seria deixar l’Espanya real infrarepresentada, sinó que esdevindria una invitació clara i definitiva a aquests col·lectius per a optar per un independentisme sense fre i, a més, amb tota la raó de part seva.

Referint-se a aquesta qüestió, l’amic Francesc-Marc Álvaro recomanava a Rivera que llegeixi Gaziel (del qual dubto molt que conegui tan sols unes pàgines), i potser llegint aquell gran director que va ser de La Vanguardia, descobriria el que, durant la Segona República, el periodista definia com “l’expusionisme”, que no és sinó la doctrina que practica Rivera i que, com deia Gaziel, justifica i encoratja el separatisme.

 

Anuncis

%d bloggers like this: