Un Partit Popular a la cruïlla

by

En un sistema parlamentari de representació proporcional com l’espanyol en els termes que fixa la Constitució i desplega la llei Orgànica 5/1985, de 19 de juny, no hi ha partits guanyadors i perdedors. Hi ha, simplement, partits que obtenen més diputats que els altres, cosa que els sol facilitar la presidència de les institucions, però que no la garanteix, ja que són els parlamentaris els qui elegeixen el president de l’executiu, i bé es pot donar el cas que la suma de dos o més partits no guanyadors puguin concitar més acords, reuneixin més vots i acabin per elegir un president que no sigui el cap del partit que més escons ha obtingut a la cambra.

Això ho hem vist no sols al Congrés, sinó també als Ajuntaments, als Consells Insulars i als Parlaments autonòmics, i ens hauríem d’acostumar a acceptar-ho com a normal (tret que decidim modificar la Constitució). Per tant, em sembla del tot fora de lloc que el portaveu del PP, senyor Hernando, en un discurs que vessava ràbia per tots costats, parlés de robatori i assegurés que el nou president del govern difícilment té legitimitat per a exercir un càrrec que corresponia a Mariano Rajoy.

D’altra banda, la moció de censura prevista per la Constitució és un mecanisme vàlid i democràtic. Tant com difícil de fer reeixir, com ho demostra el fet que les tres anteriors que s’han presentat des de 1978 no havien assolit els objectius pretesos. González contra Suárez, Hernández Mancha contra González i Iglesias contra Rajoy s’havien topat amb la gran dificultat que estableix la Constitució perquè la censura progressi, ja que, presa del sistema alemany, els constituents de 1978 van exigir que l’aspirant a president que vol desbancar qui ostenta el càrrec obtingui la majoria absoluta de vots en favor seu. Per tant, perquè triomfi una moció de censura s’exigeix molt més que per elegir un president de govern en circumstàncies ordinàries, ja que en aquest darrer cas basta la majoria simple en una segona votació.

Per tant, si Pedro Sánchez ha aconseguit desbancar Rajoy de la presidència del govern no ha estat per casualitat, sinó perquè, a criteri dels nostres parlamentaris, s’imposava fer fora Rajoy i el PP del govern d’Espanya, ja que ha pogut reunir els vots necessaris a pesar de la seva heterogeneïtat. No tot, doncs, pot ser fruit d’una estratègia ben plantejada. Hi ha d’haver forçosament raons de pes que hagin abonat aquesta decisió, sens dubte transcendent, que d’altres havien intentat, però mai havien aconseguit dur a bon terme.

Més enllà, doncs, que la sortida de Rajoy ha estat prou elegant i que ha comportant no sols la renúncia (en aquest cas forçosa) a la presidència del govern, sinó també l’abandó voluntari de la presidència del PP i, en definitiva, la seva retirada política sense haver sucumbit a la temptació de designar la persona que l’ha de succeir -cosa que el dignifica i el distingeix dels seus antecessors-, el que em sembla preocupant és que al seu partit li costi tant girar els ulls enrere per fer examen de consciència respecte de la corrupció que l’ha afectat, corrupció que, sens dubte, és a la base de la moció de censura; perquè sense la sentència de la Gürtel -que condemnava el partit com a responsable civil subsidiari i qüestionava clarament el testimoni que feu Rajoy en seu judicial- difícilment s’haurien conjurat tots els astres per fer que partits tan oposats com Podemos, PdeCat i PNB coincidissin en la decisió de foragitar Rajoy del govern.

El problema per al PP és que aquesta sentència no és, ni fer-hi prop la darrera que hauran d’engolir, ja que afecta a la primera època de les activitats de la trama corrupta (entre 1999 i 2005). Està encara per veure la corresponent a la segona part de la trama, que farà referència als papers de Bárcenas, que és la que, de manera clara, afectarà a la comptabilitat B del partit.

Com ha escrit el corresponsal a Madrid de La Vanguardia, la importància d’aquesta causa és que la seva sentència pot arribar a conclusions sobre dos extrems clau. En primer lloc, si hi va haver concessions a empreses a canvi de finançament per al PP, amb un percentatge per al seu extresorer. I en segon terme, si Bárcenas va atendre les butxaques de dirigents del seu partit, a més d’alimentar la seva i facilitar el creixement dels seus comptes a Suïssa, on va arribar a tenir 48 milions d’euros.

Però Gürtel no acaba aquí, ja està pendent encara el judici pels negocis fets en ocasió de la visita del Papa el 2006. L’última peça la va aixecar el líder de la xarxa, Francisco Correa, en plena vista sobre la primera època, quan va dir que el PP va rebre diners de diverses constructores a canvi de contractes. El jutge de l’Audiència Nacional José de la Mata va obrir altres diligències, i la investigació continua en curs. També està pendent la sentència sobre les activitats d’Orange Market, el vessant valencià de la Gürtel, acabada de jutjar a l’Audiència Nacional. Aquesta és la vista en què l’exsecretari general del PP de València, Ricardo Costa, va reconèixer pagaments d’empresaris al partit.

I a tot plegat caldrà tenir presents altres casos que també afecten directament al PP, com el cas Púnica, el cas Lezo (que afecta a personalitats molt conegudes del partit) i veurem com acaba la investigació de l’exministre Eduardo Zaplana, que serà acusat de delictes de malversació i blanqueig de capitals.

Massa bagatge per a tan poca autocrítica, senyor Rajoy! De cara al futur, el perill que jo hi veig radica en el fet que, davant aquest negre futur, el partit intenti actuar mogut pel ressentiment i aboqui la seva ràbia sobre tot l’arc parlamentari, ressentiment del qual el discurs d’Hernando va ser una bona mostra. Com també ho és la decisió d’impugnar al Senat els pressupostos que ells mateixos van aprovar al Congrés.

I què farà el PP en el tema de Catalunya? Poc o res de bo podem esperar després d’una gestió tan desafortunada, que ha oblidat l’acció política i ha optat per descarregar la responsabilitat sobre l’esquena dels jutges. El que ara temo és que, per reconquerir el lideratge de la dreta, que li disputa Rivera, el PP exacerbi l’opció anticatalanista amb l’objectiu de dividir el PSOE, que no deixa de ser un partit on trobem gent que pot comprendre la diversitat territorial i també jacobins de regla estricta. L’exacerbació seria el que, sens dubte, faria Aznar si pogués tornar al poder (com sembla que desitja, si ens hem d’atendre al que va dir el passat dimarts a la presentació d’un llibre). De fet, la temptació és gran perquè l’anticatalanisme dóna molts vots arreu d’Espanya, encara que mai no serveixen per resoldre res sinó per complicar una mica més la realitat i per fer créixer el problema.

Anuncis

%d bloggers like this: