Adéu, adéu, Rajoy!

by

Eren una mica més de les 4 del capvespre de dijous quan Aitor Esteban, l’intel·ligent parlamentari del PNB al Congrés dels Diputats, decidida prémer el botó nuclear. Les cares dels populars, que havien iniciat la jornada amb somriures al rostre i sarcasmes a la boca, es van glaçar. No és que no ho temessin. De fet ho temien, però s’aferraven a l’esperança que “el sentit comú” de Rajoy i aquesta necessitat que sembla que tinguin de fer sempre les coses “como Dios manda” els afavoriria un cop més, però no va ser així. I l’èxit que havien aconseguit una setmana abans amb l’aprovació dels pressupostos gràcies als vots del PNB (que era qui en sortia més afavorit), es transformava en fracàs, en un terrible desastre que no podien -més aviat no volien- imaginar. Pedro Sánchez, el discutit Pedro Sánchez per la vella guàrdia del seu partit i per més d’un dels actuals barons socialistes, l’home que no semblava moure’s, que jo mateix havia acusat d’actuar com a crossa de Rajoy (vegeu el meu article del passat diumenge) i al qual exhortava a sortir d’una letargia que l’anul·lava i, per tant, a prendre la iniciativa en una Espanya que Rajoy i el PP (amb l’impagable ajut de Cs) duien al precipici, Pedro Sánchez, doncs, ha estat el que, en un cop de força ben traçat i valent, ha aconseguit el que semblava impossible: foragitar Rajoy i el seu partit de la Moncloa amb un vot de censura que, més enllà de l’èxit obtingut, ens aboca a una situació nova, forjada sens dubte d’esperança, però també plena d’incògnites. No ens hem d’enganyar.

Ningú no dubta que ha estat el vot del PNB el que ha fet tombar la balança, però aquest no ha respost a una decisió del tot gratuïta, sinó forçada també per les circumstàncies. En efecte, després de l’èxit que significà l’aprovació dels pressupostos, i en observar que els partits independentistes catalans havien decidit donar suport a Pedro Sánchez (a pesar de les grans diferències ideològiques que els separen del PSOE), el PNB no volia -ni podia!- aparèixer davant els seus votants nacionalistes com el “salvador” de Rajoy. De fer-ho, se situava en una conjuntura impossible, ja que no sols hauria donat suport a un partit que acabava de ser durament condemnat per una sentència (no ferma) per corrupció, sinó que -pitjor encara- se situava al costat de Cs, el partit que és, sens dubte, l’enemic número u de l’Espanya plural, de les autonomies basca i catalana, i també del “cupo”, un sistema especial de finançament d’aquella comunitat d’autònoma al qual els bascs no pensen renunciar.

També hi ha una altra raó que va empènyer els bascs a donar suport a la moció de censura: la decisió presa per Pablo Iglesias d’unir-se a Cs per a presentar tot seguit una moció de censura instrumental amb la idea exclusiva de convocar immediatament les eleccions generals si fracassava la de Pedro Sánchez. I no hi ha dubte que, de materialitzar-se, hauria situat Cs al capdavant dels resultats, si hem de fer cas a les enquestes, i res no desitja menys el PNB que una possible victòria del partit de Rivera.

Amb aquesta decisió que ha unit en un mateix objectiu partits molt diversos que tenien, però, en comú la convicció que treure Mariano Rajoy i el PP de la Moncloa era una necessitat imperiosa per al sanejament polític del país i per a intentar un desencallament (veurem si això és possible) de la crisi catalana, s’han aconseguit vàries coses que no podem menysprear:

  1.  Els nacionalistes bascs s’enduen la caixa dels pressuposts a casa (la decisió que ha pres Sánchez de respectar-los ha estat, doncs, intel·ligent i, alhora, inevitable), així com també aconsegueixen un extra de temps fins a les properes eleccions generals (que no sabem quan seran, encara que acabaran sent inevitables), extra que, amb Cs a l’oposició, pot causar problemes a Rivera.
  2. Els independentistes catalans han aconseguit una promesa de diàleg. Diàleg que serà molt difícil, que ningú no ho dubti, però és molt més del que prometia i donava l’immobilista Rajoy que, no ho oblidem, era part del problema, ja que va ser ell qui, descaradament, inicià l’anticatalanisme amb la recollida insensata de signatures a tota Espanya i amb el recurs interposat contra l’Estatut davant el Tribunal Constitucional.
  3. Certament que Sánchez ha estat fins ara una crossa de Rajoy en l’aplicació del 155 i en l’enfrontament amb els polítics de Catalunya (fa pocs dies acusà Torra de ser el “Le Pen” espanyol). Però també és cert que el passat dijous s’arriscà novament a parlar de “nació” i de “sobiranies compartides”, tot recuperant la llista de 46 reivindicacions que Puigdemont va dur a la Moncloa, i fins s’oferí a negociar les lleis socials catalanes que Rajoy va dur al Constitucional i han quedat suspeses. A més, s’ha atrevit a reconèixer el “dolor i la indignació” de Catalunya. I això no és poc.
  4. Per últim, ha descol·locat Albert Rivera, l’únic objectiu del qual era la dissolució del Parlament per a batallar en unes eleccions que li eren favorables. D’ací que aquest vagi fer un discurs terriblement amargat, repetint els seus eslògans de sempre, menyspreant els qui no pensen com ell amb qualificacions impresentables, i embolcallant-se un cop més amb la bandera espanyola. Tot plegat fent ús d’un llenguatge que hauria agradat a José Antonio Primo de Rivera i era més propi del 1935 que del 2018.

¿Aclareix aquesta victòria de Sánchez totes les incògnites? Ni fer-hi prop. El panorama del país segueix essent nebulós i difícil. El mateix Aitor Esteban ho va preconitzar en dir a Sánchez, amb una frase feta molt significativa, que “no le arriendo la ganancia”, ja que difícilment pot aquest emprendre -com sembla que vol- una aventura en solitari. 84 quatre parlamentaris difícilment poden sostenir el govern en un parlament de 350.

Podemos, que ha estat clar des del primer moment, ha dit que està disposat a entrar al govern, però tampoc són suficients 147 diputats. I és evident que els vots d’Esquerra Republicana, del PdeCAT i del PNB, que ara han servit per guanyar la moció de censura, no són vots incondicionals. Sánchez se’ls haurà de guanyar a pols mentre alguns dels seus companys (Susana Díaz, García Page, Lambán, i no en parlem dels González, Guerra, Rodríguez Ibarra, Bono, etc.) sembla que res no desitgin més que una nova derrota de l’actual líder socialista. Per tant, no ho té fàcil, i més si tenim en compte que, per no tenir, no té tan sols majoria a la Mesa del Parlament.

Molt dependrà, doncs, del nou govern que nomeni. És molt probable que, quan surti aquest article, ja el coneguem. Però d’això en parlarem un altre dia. Avui, el que importa és referir-nos al tsunami que, al Congrés dels Diputats, s’ha produït.

Per últim m’agradaria donar un consell a Pedro Sánchez, que agafaré prestat del discurs que dijous va fer el diputat Campuzano: Recordi sempre que no es pot governar contra Catalunya. És el que ha fet Rajoy.

Anuncis

%d bloggers like this: