Els incomprensibles errors de Pedro Sánchez

by

En aquell debat parlamentari en què Rajoy criticà durament Rivera dient d’ell que era un aprovetxategui, féu un elogi de Pedro Sánchez que vingué a ser allò que en castellà en diuen el abrazo del oso(demostració d’afecte que, en el fons, amaga una trampa) quan reclamà a Rivera que es comportés amb la mateixa lleialtat que es comporta el PSOE perquè “hacer política es arriesgar y Ciudadanos no lo hace”.

Sabem de fa temps que Rivera no arrisca, sinó que ha decidit jugar-ho tot a una sola carta, i conscient que l’independentisme crea anticossos en el votant espanyol (de Catalunya i de fora Catalunya) i, a més, radicalitza els posicionaments, ha decidit situar-se en l’anticatalanisme extrem per tal d’acabar polaritzant el vot a les futures eleccions per tal que el dit “vot útil” dels electors es reparteixi entre el seu partit i l’independentisme, amb perjudici de totes les altres candidatures i, sobretot, de les més moderades.

De fet, Rivera no està sinó imitant Rajoy quan, a finals de la primera dècada d’aquest segle, va recórrer tota Espanya en nom del PP demanant signatures contra l’Estatut de Catalunya, sabent que això, per més denostable que fos èticament i políticament, donava bons rèdits electorals al seu partit. El que passa ara és que l’alumne està superant al mestre i no em sorprendria que l’acabés vencent.

Però la meva intenció d’avui no era parlar de Rajoy, ni de Rivera, sinó de Pedro Sánchez, que fa un any retornà vencedor a Ferraz per fer-se càrrec del partit després d’una dura crisi que l’enfrontà a l’aparell. Amb clars posicionaments ideològics d’esquerra, Sánchez va superar la gran pressió dels poderosos barons del seu partit, es va recolzar en les bases i aconseguí situar-se al front del que durant molts anys ha estat el primer partit espanyol, però que va perdre la primacia i no sembla que vagi camí d’aconseguir-la, perquè si bé a les dues darreres eleccions, Sánchez aconseguí frenar i superar Podemos, que semblava el gran enemic dins el seu mateix sector ideològic, el desfonament d’aquest a les enquestes no sembla que li doni el rèdit que ell esperava, perquè, el que ens diuen aquestes prospeccions del vot és que a Espanya només puja Ciutadans, ja que PP i PSOE (més encara Podemos) perden posicionaments.

Què fa que Sánchez hagi perdut força entre l’electorat? Suposo que no és una única causa la que provoca aquest descens d’expectatives, però del que no hi ha dubte és que el líder socialista ha fet un gir considerable en els seus plantejament, sobretot des que va esclatar la crisi a Catalunya, i aquell eslògan que tant l’ajudà (“Ahora somos la izquierda”) sembla que s’hagi diluït, perquè, per poc que vostès hagin seguit la trajectòria d’aquest líder al llarg del darrer any, hauran advertit que on deia “España plurinacional y nación de naciones”, ara diu “sigamos aplicando el 155”; on deia “reforma constitucional”, ara diu “reforma del Codi Penal” per endurir-lo i actualitzar el delicte de rebel·lió; on deia “fem fora Rajoy”, ara diu “cal donar suport a Rajoy per sentit d’Estat”; i fins sembla disposat a trencar tots els ponts amb els independentistes perquè en titllar Torra de racista, xenòfob, feixista i supremacista, no sembla sinó que hagi iniciat un concurs amb Ribera per a veure qui dels dos és més espanyol.

Recordem, perquè tot passa molt ràpidament al nostre país, que la nit de l’ 1-O, Sánchez instava a dialogar amb el sobiranisme sense escatimar -és cert- crítiques al referèndum, i fins afirmà que pensava dur al Congrés una reprovació a la vicepresidenta del govern, Soraya Sáenz de Santamaría, per la intervenció dels cossos policials a Catalunya. Però no va fer res d’això sinó tot al contrari, fins al punt que sembla que s’hagi convertit en la crossa de Rajoy.

No em sembla malament que, com assegura Sánchez, vulgui ser lleial a l’Estat -és el que s’espera d’un líder polític-, però potser no s’adona que amb aquesta manera d’actuar està frustrant tots els esforços que, per a crear ponts, està fent el líder socialista català Miquel Iceta, que sempre ha intentat mantenir un perfil catalanista en el camp polític del constitucionalisme i que està fent declaracions molt sensates i, probablement, els millors discursos d’oposició al Parlament de Catalunya, però que contínuament es veu desdit pel líder nacional, que ja el va fer tornar enrere quan insinuà -recordin-ho- que si els polítics catalans eren condemnats, s’hauria de pensar en un indult. En realitat, aquell vell esperit republicà que impregnava els socialistes de 1977, està molt lluny de semblar-se a la pràctica política de Sánchez, a pesar que les joventuts socialistes apostin encara per recuperar aquest republicanisme que, anys enrere, els va dur a defensar fins i tot l’autodeterminació.

En realitat, Iceta em fa pena, perquè sofreix el bombardeig continu de l’independentisme, que en cap moment valora la seva contenció i l’ataca sense misericòrdia, alhora que també ha de patir l’irredentisme, no sols de Rivera i Rajoy, sinó també de Sánchez, cada dia més acòlit d’aquest. Els independentistes critiquen el PSC per traïdor pel sol fet de voler acatar la legalitat vigent, mentre PP, Ciutadans i PSOE semblen decidits a eliminar tots els espais de confluència que hi pugui haver a Catalunya, un dels quals és, sens dubte, el PSC i el seu líder, Miquel Iceta.

Dit això, no voldria acabar aquest article sense referir-me a la proposta de Sánchez de modificar el Codi penal “porque -he extret la citació del diari El País- es evidente que el delito de rebelión tal y como está tipificado en el año 1995 no corresponde al tipo de rebelión que se ha sufrido durante estos últimos meses. Tenemos que defender el bien jurídico que es la Constitución, frente a responsables públicos que están valiéndose de su institución y su posición política para violentar el orden constitucional”.

En opinió, doncs, de Pedro Sánchez, el tipus penal de rebel·lió actualment “está vinculado a golpes militares”. Es fa, per tant, necessari modificar-lo si volem que hi encaixin millor els delictes en què ha incorregut el separatisme català aquests mesos. “No queremos inmiscuirnos en la instrucción del juez Llarena”, ha afirmat Pedro Sánchez, “pero desde el punto de vista del legislador es evidente que tenemos que actualizar este delito a hechos que eran inimaginables hace años”.

¿No s’ha adonat Pedro Sánchez que, en afirmar el que acabo de transcriure, està dient que els polítics catalans no han pogut cometre el delicte de rebel·lió si aquest, com ell assegura, “está vinculado a golpes militares”. A Catalunya no s’ha produït cap revolta militar, com per exemple la que va tenir lloc el 1981 amb el segrest del Congrés per Tejero i la Guàrdia Civil. ¿On és, doncs, la rebel·lió?

També jo crec que aquest delicte no s’ha produït, entre d’altres raons perquè no es generà la violència necessària que reclama el Codi Penal en tipificar-lo, per més que -sempre ho he reconegut- aquells dies de setembre i octubre, a Catalunya es va violar la Constitució i l’Estatut. Però ara parlàvem del delicte de rebel·lió. I si Pedro Sánchez està convençut que, a l’actual Codi Penal, la rebel·lió  està vinculada a cops militars, què espera per a proclamar en veu alta que Llarena s’equivoca i que tot el processament per rebel·lió és, per tant, clarament injust?

—-

P.S. Aquest article es va escriure el passat dijous abans de conèixer la macrosentència de la Gürtel. Enviat al diari després de coneguda, he decidit no tocar-lo però sí que vull formular dues preguntes: ¿Reaccionarà a la fi Pedro Sánchez? ¿No creu que ha arribat el moment de deixar de ser la crossa de Rajoy?

 

Anuncis

%d bloggers like this: