Instal·lats en el caos, Felip VI s’haurà de mullar

by

Es pot governar Espanya sense tenir un suport eficaç a Catalunya? Aquesta és una pregunta que m’agradaria fer a Mariano Rajoy, que coneix Catalunya perquè era registrador de Berga quan jo ho era de Solsona. Si més ni fins que l’any 1983 va ser elegit -tenia aleshores 27 anys- president de la diputació de Pontevedra per Aliança Popular.

Berga no era per aquells dies un focus de l’independentisme com potser ho és ara, però era una ciutat on, per poc que t’hi fixessis, havies de descobrir el tarannà d’una gent que es pren de manera seriosa la seva realitat com a país. I el concepte de país que té molta gent catalana no és, certament, el mateix que pot tenir un ciutadà de Valladolid, però que sí podria (i hauria d’) entendre, si més no una mica, un gallec com Mariano Rajoy.

Però el PP no ha entès Catalunya. Perquè per poc que s’hagués esforçat a fer-ho, no hauria pres la decisió de posar al capdavant de la candidatura popular el sheriff de Badalona, i menys encara l’hauria fet volar fins a Madrid per, al Congrés dels Diputats, dir aquella frase que, tristament, haurà fet famós Garcia Albiol. “S’ha acabat la broma!”, Sí, “s’ha acabat la broma!”, va dir des del Congrés, com si el que passa a Catalunya fos un joc d’al·lots. De fet, una frase autoritària que no pot sinó qualificar-se de postfranquista, ja que implica un menyspreu absolut als altres, que, a més, són majoria. Elegir García Albiol va ser, en efecte, com cremar les naus, perquè l’elecció de l’exalcalde de Badalona comportava adoptar una posició inamovible per generar temor. De fet, el PP es va presentar a Catalunya dient als electors: “o jo o el caos”. I la gent va preferir el caos a votar García Albiol. Va preferir el caos a donar suport al PP. Entre d’altres raons, perquè aquest elector amb por no existeix en la meitat més jove del cens i, com hem pogut comprovar, tampoc la trobem en una gran part de l’electorat que prové de partits moderats, com era el cas de Convergència Democràtica de Catalunya.

Tenim, doncs, que, pràcticament eliminat el pes polític del PP a Catalunya, la defensa dels posicionaments compromesos de manera clara i llampant amb l’espanyolisme, sembla que hagi quedat en mans de C’s, que representa una manera diferent de fer les mateixes coses i que, inamovible en les arrels del nacionalisme espanyol més clàssic, no té, però, la crosta del PP, i pot pescar el vot en dues direccions: prenent-lo a la vella guàrdia dels populars, ja que una gran part de l’electorat que els havia estat fidel s’ha convençut que Rajoy no lidera res i que s’ha deixat esbocinar a Catalunya; i també els pot pescar del PSOE, un partit que va saber pactar amb el socialisme catalanista el 1978 i que, per això mateix, es va convertir en una sòlida institució política on sabien conviure dues ànimes que es complementaven –la de matriu espanyola i també la catalana-, però que, darrerament, ha deixat perdre el catalanisme i s’està transformant en un partit essencialment espanyol, com de fet volia Alfonso Guerra, que mai no va entendre, ni mai no es va dur bé amb seus companys catalans que procedien de la desapareguda Convergència Socialista de Catalunya que liderà Joan Raventós.

He dit més amunt que els catalans van preferir el caos al PP, i no hi ha dubte que la frase és, com a mínim, provocadora, però no és del tot inexacta, perquè un cert caos s’ha estès en aquell país, que difícilment es podrà superar abans de les eleccions generals de desembre.

En realitat són molts els qui esperen que les eleccions espanyoles puguin alterar l’equilibri actual i debilitin el nucli dur de l’espanyolisme, o que, com a mínim, l’obliguin a fer el que a qualsevol país del món ja hauria fet un president del Govern: asseure’s a parlar amb els líders de la coalició guanyadora a Catalunya per veure com es pot sortir d’aquest caos que l’obstinació dels uns i la intransigència dels altres ha instal·lat a Espanya.

El caos, doncs, seguirà. Però no penseu que ho dic pel processament d’Artur Mas i d’altres membres de l’executiu autonòmic que ell presidia, ni per les manifestacions de suport que, davant dels tribunals (una imatge certament insòlita en democràcia) vam veure fa poc mentre Mas entrava a la seu del TSJC escortat pels mossos d’esquadra en el primer temps del saluda militar. No, ho dic pel que succeirà després del 20-D, quan es faci el recompte dels diputats elegits, que composaran sens dubte un hemicicle parlamentari molt diferent a l’actual.

És cert que en aquest hi haurà el PP, el PSOE i C’c com a guardians de la legalitat vigent en allò que fa referència a la unitat d’Espanya, però no estarem davant d’un bloc uniforme, sinó d’un conjunt que, alhora, defensa idees oposades en el plantejament territorial i en el programa de govern.

A més, molts o pocs, al Parlament hi haurà també diputats elegit per Podemos i per les coalicions que es puguin anar fent, com, per exemple, la que sembla que promou la batllessa de Barcelona, Ada Colau. I no us sorprengui si el gran tàctic que és Artur Mas reïx novament i, en la pugna soterrada que té amb Oriol Junqueras, presenta una coalició semblant a la de JxS, que podria obtenir més de vint diputats (gairebé la meitat dels elegits per Catalunya).

Sigui com vulgui, el cert és que el temps ha fet que les aigües dels rius de la política hagin crescut fins al punt que el solc constitucional que tenim –aquest que ens ha permès conviure prou bé des de 1978- és ja incapaç de contenir-les. Per tant, només a partir d’una reforma constitucional plena serà possible redreçar la situació (si és que hi som a temps). I això només serà possible si el rei Felip VI té la intuïció que va tenir el seu pare quan, després de la mort de Franco, va ser capaç d’impulsar la reforma d’unes lleis que teòricament eren irreformables, i propicià una via de consens que ha servit bonament al país durant més de trenta anys.

L’analista Jaime Miquel –un dels més prestigiosos en el camp de la prospectiva electoral- ha declarat de manera contundent en una llarga entrevista publicada a La Vanguardia, que “O Felip VI aconsegueix una referència territorial prestigiada com la va tenir el seu pare en l’Estat de les autonomies, que avui està mort, o no hi ha rei”. Poca broma, doncs! i afegeix per als qui no hagin entès prou bé aquesta asseveració, que: “No pots regnar sobre una xiulada”. I “la xiulada és inassumible [perquè] evidencia un problema de convivència que t’impedeix de fer el trànsit.” I la monarquia és essencialment trànsit. Continuïtat.

Sabem tanmateix que la Constitució dóna poc marge al rei, però, digui el que digui la Llei Fonamental del país, el rei només es guanyarà el respecte i el lloc (per tant la continuïtat i el trànsit) si aconsegueix el suport de la ciutadania. I això exigeix que, en moments difícils i crucials com els que estem vivint, tots el puguem veure com un àrbitre comprensiu, moderador i dialogant.

 

 

Anuncis

%d bloggers like this: