I tanmateix, una reforma constitucional és imprescindible

by

En una setmana de plena turbulència política, quan els responsables de dur a terme les accions de govern semblen cada cop més distanciats del diàleg, més allunyats de l’acord, que és el punt de trobada, la confluència d’ideologies diverses, fins i tot contraries, la premsa que jo llegeixo –i especialment el meu diari de capçalera, que es La Vanguardia, com hauran endevinat els meus lectors- ha publicat articles d’opinió d’una gran clarividència, que podrien i haurien d’ajudar els polítics a prendre decisions possibles i assenyades, encara que la dinàmica de les coses sembla mostrar-nos una absoluta divergència entre els qui escriuen –si més no els que jo llegeixo i als qui dono credibilitat- i els polítics, cada cop més obcecats a no veure-hi clar.

Mentre jo, diumenge passat, em mostrava dur amb els socialistes des del que, tanmateix, volia ser una proximitat ideològica, en observar que, si no superen aquest inconcret metafísic que són «les singularitats», no coadjuvaran en la mesura que seria desitjable a la resolució dels problemes d’Espanya, l’endemà dilluns, també es lamentava Alfred Pastor, un economista català que va exercir la secretaria d’Estat d’economia en un dels governs de Felipe González. Doncs bé, Pastor, citant l’article d’un altre estimat pensador, el notari López Burniol, es queixava de la trista sort que han hagut de patir els qui, havent tingut el valor de fugir de propostes extremes, són tractats amb menyspreu per aquells que persegueixen objectius d’aspecte més seductor.

Val a dir que Alfred Pastor se situava entre els perdedors. En definitiva, entre els qui, encara que tenen veu –de fet, ell pensa i escriu als diaris- no són escoltats davant l’esquer seductor –l’adjectiu és perfecte- dels qui defensen posicions extremes i es mostren incapaços, no ja de donar el braç a tòrcer, sinó simplement de donar-se la mà. «Fer convergir de nou Catalunya i la resta d’Espanya –deia Pastor- és una tasca difícil i laboriosa, però [com va fer la seva generació, que és la meva, l’any 1978 (i que consti que aquesta puntualització la faig jo)] cal arribar a un acord que duri almenys una altra generació».

Tot i així, Pastor creu que, si s’arribés a un acord, aquest no satisfaria ningú: ni als que desitgen la separació, ni tampoc al Govern de l’Estat, al qual adverteix que, per més que pugui pensar que té tots els trumfos a la mà, no els té, «perquè la lliçó d’aquests últims anys és que, si “Madrid” no canvia d’actitud, la independència de Catalunya és, per més que ho lamentem, qüestió de temps».

L’advertència de Pastor feta des d’un posicionament que no combrega amb les ambicions de Mas ni de JxS, anava, però, dirigida més aviat al Govern de l’Estat. Per tant, al president Rajoy, que, amb la vicepresidenta Sáenz de Santamaria y el ministre de justícia Català, s’han situat a les antípodes de Mas, convençuts que aquest 47,8 per cent de catalans que han optat per demanar la independència són una gent enganyada, que es mou com es mouen les titelles d’un teatre de guinyol, ja que no puc interpretar d’altra manera la resposta del ministre de justícia quan declara a La Vanguardia que hem arribat al punt on ens trobem perquè «hi ha hagut una opció política que de forma irresponsable ha alimentat la idea que “Espanya ens roba”. Han generat victimisme, en comptes de gestionar els grans problemes (…) Han evitat les crítiques llançant les culpes als altres. S’ha atribuït a la independència un valor taumatúrgic, s’ha dit que resoldrà els problemes». En definitiva, que, segons creu el ministre de justícia, el 47’8 per cent dels catalans són gent sense criteri que es deixa manejar.

I mentre jo mateix em demanava públicament diumenge passat si podia fer-se una reforma constitucional seriosa que abordés el problema de Catalunya sense un previ reconeixement del caràcter nacional d’aquell país, el ministre em donava (indirectament) la resposta que el Govern actual del PP té per a aquests casos: «La Constitució no recull cap altra nació que l’espanyola; no juguem a confondre». La qual cosa és certa, però no ho és també que es pot modificar la Constitució posant-nos tots d’acord?

Ja sé que l’entossudiment no es troba tan sols al costat de Rajoy i dels seus, també el podem observar en els catalans que han optat per JxS i per la CUP, els quals farien bé de llegir –sobretot els procedents de Convergència- l’article que Antoni Puigverd publicava diumenge passat a La Vanguardia, quan comparava Mas amb Pirros, el rei grec que es va fer cèlebre per unes victòries tan costoses sobre els romans que van deixar-li un exèrcit tant o més damnat que el perdedor. «Sempre passa el mateix –escrivia Puigverd-. Primer s’insisteix en la inevitabilitat del pas que es vol donar (altrament tota mena de mals cauran sobre Catalunya). Després s’idealitza el pas que es vol fer: es minimitzen les dificultats, s’idealitza el futur que, si bé no es presenta com un camí de roses, sí que es descriu en termes de guany clar i segur des del primer moment (de manera que quan algú descriu les dificultats possibles o bé és acusat de sabotejador o bé de fabricant de pors). Finalment, la propaganda ho envaeix tot. El maniqueisme s’empara de les discussions, es genera un clima de victòria indiscutible i s’insisteix en la data màgica d’una manera obsessiva i constant. Després de la data màgica també sempre passa el mateix: apel·lant de manera coral i obsessiva a la necessitat de l’acord, s’eclipsa el desconcert causat per la curtedat del resultat i es nega tota possibilitat d’autocrítica o d’anàlisi».

Poques crítiques poden ser més dures que aquesta. I dubto molt que se n’hagi escrit cap als diaris de Madrid pel que fa a l’actitud del Govern. Però les preguntes que ara ens hem de fer nosaltres són: Què podem esperar si el PP (i la nova estrella de l’horitzó polític que és C’c) estan ancorats en el no a tot i els guanyadors pírrics de Catalunya demanen un sí a tot, net i incondicional? Què podem esperar si els socialistes, que haurien de contribuir a resoldre el problema, no ofereixen a l’elector català sinó unes «singularitats» buides de contingut que de cap manera els poden satisfer?

Podem esperar ben poca cosa, i tanmateix segueix havent-hi pensadors que, fora dels partits, proposen solucions lúcides, com per exemple Rafael Jorba, que, també des de La Vanguardia, s’adreçava al Govern i a la gent del «no», i partint d’aquella màxima de la dreta radical i antiautonomista de la Segona República que preferia «Una España roja antes que rota», demanava al Govern: ¿Preferiu «una España rota antes que una España plural?» I oferia tot seguit un temari succint per aconseguir aquest objectiu: «Regeneració: sistema electoral, corrupció sistèmica, finançament de partits i democràcia participativa. Federació: reconeixement de les nacions hispàniques -les nacionalitats de la Constitució del 1978-, que no són nacions sense Estat, sinó que deleguen la seva sobirania en l’Estat compost que hauria de ser Espanya, com Espanya la té delegada en la UE; un federalisme simètric en drets i deures, i asimètric en competències, sobretot les que es desprenen dels fets diferencials (llengua, cultura, dret civil…), i la ciutadania com a fonament del model: no es tracta de regular el que els ciutadans se senten, sinó que tots comparteixin les regles del joc. Finançament: l’efectiva aplicació del principi d’ordinalitat en la contribució a la solidaritat i la revisió de la quota basca -no del concert-. Estat de benestar del segle XXI: quin model social volem i quina fiscalitat necessitem per sustentar-lo».

Tan difícil seria intentar-ho?

Anuncis

%d bloggers like this: