A la llarga conversa que mantingueren Timothy Snyder i Tony Judt els darrers anys de vida d’aquest historiador i pensador anglès, es fa un llarg recorregut del segle XX i es parla de moltes coses (“Pensar el Segle XX”, RBA, 2012). En un moment donat tots dos aborden el paper de l’intel·lectual (i també del periodista) i Judt apunta que la pregunta inicial per a qualsevol intel·lectual no ha de ser què he de pensar com a intel·lectual americà, o intel·lectual jueu, o qualsevol etiqueta que es pugui posar en un debat restringit. La pregunta és: què penso sobre el problema A, o la decisió B, o el dilema D? L’únic que cal és que la persona sàpiga de què està parlant i tingui alguna cosa a aportar-hi.
I és evident –diu més endavant- que la gent que parla de tot té el perill de perdre la capacitat de parlar de qualsevol cosa. I això perquè el suposat coneixement no consisteix en la capacitat de parlar setmanalment amb soltesa sobre qualsevol esdeveniment públic d’una manera que els lectors s’han acostumat a considerar com una mena d’article intel·ligent; com tampoc el coneixement s’obté per la facilitat de contactes que mostra el comunicador. Aquest seria el cas –molt habitual entre alguns tertulians de les nostres ràdios, que sembla que justifiquin el seu coneixement pels contactes de què disposen: “Tal com el ministre em va dir mentre l’exdona del sotssecretari viatjava al mateix avió que ens duia de Londres a Madrid després del sopar a què vaig assistir al restaurant.., doncs jo sé que…”
Judt creu que la funció cabdal del periodista es desentrellar la veritat; i la de l’intel·lectual (que ho pot ser, és clar, qualsevol periodista), d’explicar què ha anat malament quan la veritat no ha sortit a la llum. I desentrellar la veritat –en el cas del periodista- no significa necessàriament remenar la merda o buscar exclusivament la brutícia sota la suau superfície de les decisions i les declaracions polítiques. Com tampoc la funció intel·lectual comporta –com molt generalment es pensa- inspirar o definir què s’ha de fer en el futur (cosa que ens duu sovint a narratives magnífiques o a grans tòpics morals), sinó dir simplement alguna cosa important, transcendent, que ens faci veure-hi clar.
En realitat, el prototipus d’intel·lectual ha canviat molt en el temps. El típic, posem pel cas, d’entre els anys 1890 i 1940, tenia –diu Judt- la literatura com a feina diürna. Tant si ens fixem en Barnard Shaw com en Emile Zola, André Gide, Jean-Paul Sartre o Stefan Zweig, tots són persones que van aconseguir traduir el seu talent literari en influència de masses. Llavors, entre els anys 1940 i 1970, els intel·lectuals amb un accés i un abast comparable, solien ser científics socials d’un tipus o altre: historiadors o antropòlegs, sociòlegs, a vegades filòsofs. Això va ser conseqüència de l’expansió de l’educació superior i de l’aparició del professor universitari com a intel·lectual. En aquelles dècades, els intel·lectuals eren persones que, molt probablement, tenien com a feina diürna fer classes a la universitat més que no escriure novel·les.
L’augment de professors que feien classes per la ràdio als anys cinquanta a Anglaterra va ser un altre canvi notable. Era una conseqüència del temor creixent que la cultura de masses i l’alfabetització de masses s’havien esgarriat. Aleshores, la majoria de societats avançades eren totalment alfabetitzades, però l’audiència per a un debat públic intel·ligent anava disminuint, per culpa, segons l’opinió de molts, de la televisió, el cinema i la prosperitat intel·lectual.
Aquesta constatació duu Tony Judt a descriure una tercera fase: la de la televisió. L’intel·lectual característic de l’era de la televisió, diu, ha de ser capaç de simplificar. De manera que, de la dècada dels vuitanta en endavant, l’intel·lectual és algú capaç d’abreujar, simplificar i concentrar les seves opinions. I com a conseqüència d’aquest fenomen nou, hem arribat a identificar els intel·lectuals amb els observadors dels afers contemporanis. El pas següent –això ho dic jo- potser serà confondre’ls amb els comentaristes radiofònics. Però quedant-nos en els intel·lectuals –vull dir els veritables-, haurem de concloure que la seva funció i el seu estil són diferent dels de l’època de Zola, o fins i tot de l’època de Sartre o Camus (o d’Aron, per esmentar un intel·lectual conservador, o de Blum, que va ser, a més d’intel·lectual, un home polític). I Internet no ha fet més que accentuar aquest canvi.
Això situa l’intel·lectual que vol ser-ho (ja sigui periodista, escriptor, pensador o científic) davant una disjuntiva important, que assenyala Judt: o bé decideix comunicar-se a través del tipus de revista que va sorgir a finals del segle XIX: el setmanari literari, el mensual polític, el periòdic acadèmic –i en aquest cas només arriba a un públic amb idees afins que s’ha reduït a l’àmbit nacional (o regional o local), per bé que, també en aquests casos, Internet ha contribuït a difondre el missatge-; o bé opta per ser un “intel·lectual dels mitjans”. I això darrer significa que ha d’orientar els seus interessos i comentaris vers el temps limitat d’atenció, cada vegada més reduït, dels debats televisius, de les ràdios, dels blocs, i fins de les curtes i punyents piulades de Twitter.
En definitiva, pot triar entre el món de l’assaig meditat per influir d’aquesta manera en una minoria selecta (amb la qual cosa sol arribar ben poc lluny); o bé es pot adreçar al que ell considera un públic de masses, però de manera atenuada i simplificada. Judt creu –i jo ho comparteixo- que és molt difícil conjugar les dues coses. Més encara, jo crec que, en aquest darrer cas, és molt difícil (per bé que no impossible) mantenir la condició d’intel·lectual.
De tota manera, el que no podem oblidar en un món tan intercomunicat com el nostre d’avui, on els mass-media i els agents econòmics exerceixen una forta pressió damunt els ciutadans per mitjà de la propaganda (de vegades descaradament, i d’altres de manera força més subtil), és que la influència dels intel·lectuals esdevé cada cop més difícil. De fet, sovint, l’única manera de mobilitzar el públic contra els que estan exercint el poder maldestrament és revelant un escàndol, destruint la seva reputació o bé establint un pol d’informació alternatiu.
Ara que, si contemplem el que està passant darrerament al nostre país, i més enllà de l’acció que puguin dur a terme els inefables tertulians que tots tenim al cap –aquests que, acostumats com ens tenen a parlar de tot, ens han pogut fer creure que entenen de qualsevol cosa-, no hi ha dubte que s’han esllavissat entre la gent alguns missatges de sòlida arrel intel·lectual, aquests que, des de la independència de criteri, ens acosten a la veritat (la que el periodista ha de desentrellar) i que, quan no ha sortit a la llum, l’intel·lectual ha d’ajudar-nos a explicar per què això no ha estat possible.
Josep Maria Quintana 