El director de l’Agència Tributària ha comparegut a la comissió corresponent del Congrés dels Diputats per explicar l’actuació del seu departament en relació al frau fiscal arran de l’escàndol que s’ha produït amb la detenció, l’escorcoll del domicili, la posada en llibertat i la consegüent denúncia que acabarà segurament amb una nova imputació de Rodrigo Rato, aquest pròcer del PP que va ser vicepresident i ministre d’economia del govern d’Aznar, al qual els seus companys han decidit fer el buit per deixar-lo marginat com un leprós. Després, fent de la necessitat virtut, han intentat vendre el cas com un exemple de la independència de les institucions “que actuen igual per a tothom.
El ministre Montoro, que, en comparèixer a petició pròpia a conseqüència de l’escàndol provocat per la confessió de Jordi Pujol, va citar aquest pel seu nom i s’esplaià a gust amb tota la seva família –cosa que va fer amb la ironia punyent amb què sap ornar-se quan vol-, ara s’ha amagat rere l’escó, s’ha escudat amb l’obligació de mantenir en secret les investigacions de l’Agència Tributària, i s’ha limitat a repetir la contrasenya acordada del “tots som iguals”, per bé que no ens ha costat gaire comprovar que, digui el que digui Montoro, en aquest país “uns són més iguals que els altres”.
A la compareixença, el director de l’Agència no va denunciar ningú emparant-se en el secret que, per a aquests casos, preveu la Llei General Tributària, però no es va tallar un pèl en afirmar amb un somriure als llavis que ell coneix les dades dels defraudadors i que aquestes “son –va dir- la repera patatera”. A més, va afegir que la informació de què disposa s’ha de tractar molt bé i processar encara millor.
Què volia dir amb aquestes paraules? Que administraran les dades al seu interès o conveniència? Que vigilaran i investigaran a uns i als altres no, com va succeir amb els inclosos a la famosa llista Falciani? Que muntaran circs com el que hem viscut aquests dies –la premsa i els fotògrafs avisats- amb la detenció i crucifixió pública i mediàtica del senyor Rato?
Em poso en la pell de l’oposició i em sembla que, amb el que hem vist aquesta setmana, hi ha prou matèria per fer una crítica fonamentada i dura al PP. Per això no acabo d’entendre per què el PSOE sembla que basi tota la seva artilleria fent un atac a Rajoy perquè es nega a fer pública la llista dels 30.000 defraudadors que es van acollir a la regularització extraordinària –dita també “amnistia fiscal”- de 2012. I amenaci dient que “si Rajoy no ho fa, la farem pública nosaltres quan arribem al Govern “.
Doncs bé, encara que soni malament el que ara vaig a dir, no puc sinó posar-me al costat de Rajoy quan es nega a donar els noms dels qui aleshores van regularitzar els seus patrimonis. I no perquè –com ha respost aquest a Pedro Sanchez- els socialistes “van fer el mateix als anys 1984 i 1991 –tampoc ells, per tant, van donar cap nom- , i perquè, a més, en aquells dos casos els beneficiaris “no tributaven res”, sinó perquè els termes i les condicions legalment aprovades per a l’amnistia, comportaven un compromís ineludible de l’Estat de mantenir l’anonimat dels defraudadors que s’hi acollissin.
Per tant, que quedi clar: l’escandalós no és que el Govern es negui a donar el nom dels qui es van acollir a l’amnistia fiscal. No, l’escandalós és l’amnistia fiscal per ella mateixa, que va permetre que grans defraudadors poguessin regularitzar la seva situació amb la Hisenda pública pagant una misèria. Molt menys, per cert, del que van pagar els ciutadans que havien complert amb els seus deures en el moment que tocava fer-ho. És, doncs, l’amnistia –la de 2012 –com també les anteriors de 1984 i de 1991- el que hauríem de criticar sense pietat, però no el silenci actual del Govern quan calla el nom dels defraudadors, perquè –no ho oblidem- aquests s’hi van acollir en gran mesura perquè l’Estat –per mitjà del Govern- es va comprometre a mantenir opaques les seves identitats.
Entenc, doncs, que, tret dels casos que –com el de Rato, que sembla que hagi incomplert les condicions que emparaven l’amnistia i/o, probablement, ha encobert amb la declaració algun presumpte delicte fiscal (i ves a saber si algun altre)- , mantenir l’anonimat dels que van regularitzar la seva situació el 2012 és un compromís sagrat del Govern, a no ser que vulguem convertir aquest país en un “estado bananero… y patatero” que, com el de Veneçuela, es regeix per l’arbitrarietat dels qui comanden, per molt que sempre justifiquin aquesta amb raons presumptament morals o d’exemplaritat per al gran públic.
Dit això i anant a una altra qüestió relacionada amb el frau, el que m’ha posat els pèls de punta són, però, les dades que s’han donat referents als diners d’espanyols que són a l’estranger (declarats! –per tant, legalment, prescindint de quina sigui la seva procedència). Es parla de cent vint-i-quatre mil milions d’euros, una xifra que equival –segons han apuntat els informadors- a la influència que té el sector turístic espanyol en el PIB. I si això és veritat –que sembla que ho és-, em sembla un símptoma inequívoc que el país sofreix una gran i greu malaltia. I no ens hauríem de sorprendre que, davant aquestes xifres, la gent s’indigni i vulgui rebotar-se contra tot i contra tots.
Aquesta és, probablement, la causa que siguin partits nous, com Ciudadanos i Podemos, els qui atreguin el favor dels electors, perquè, per bé que Pedro Sánchez és presenta com a lliure d’hipoteques personals, és difícil que pugui desmarcar-se de les acusacions que li fan els populars quan, com ha succeït aquesta mateixa setmana, la vicepresidenta del Govern recordava al portaveu del PSOE, senyor Hernando, que també hi ha fotos seves “amb diputats de la seva bancada afectats per causes judicials” –en referència clara a Manuel Cháves-, o quan acusava el PSOE d’haver “arruïnat el país” i demanava al portaveu del mateix partit que no es posés tan “fantàstic” perquè l’Executiu de Rodríguez Zapatero també va estar “a punt” d’aprovar una altra amnistia, i si no ho va fer va ser perquè va perdre les eleccions (de 2011) davant el PP”. O quan Montoro –que aquests dies li ha tocat el rebre- increpava el diputat socialista Pedro Saura demanant-li com s’explica que “aquest Govern hagi sabut aflorar 124.000 milions després que la recaptació hagi caigut 70.000 milions” mentre els responsables del Govern socialista, “amb Pedro Sánchez ja assegut al seu escó, no feien res”.
Suposo que Albert Rivera i Pablo Iglesias es devien fregar les mans contemplant aquest pim-pam-pum de l’“i tu més!” que tant ens molesta als ciutadans que intentem veure les coses sense apassionament i amb independència de criteri, per més que també nosaltres tinguem les nostres conviccions que ens permeten votar i prendre partit el dia que ens convoquen a les urnes.
Josep Maria Quintana 