Catalunya i Europa: la fal·làcia d’uns arguments

by

Sé que és absurd voler raonar sobre una cosa quan no la volem comprendre, però hi ha arguments que són difícils d’entendre fins i tot pels qui hi posem bona voluntat. Un d’aquests és el que ha utilitzat Durao Barroso per explicar les conseqüències d’una possible independència de Catalunya com a resultat final del procés que s’ha iniciat. I no ho dic perquè jo estigui a favor o en contra, d’aquesta independència, que això no té cap interès, sinó perquè hi ha arguments que, ens agradin o no, són més consistents que els altres. I un d’aquests és el que va esgrimir l’economista català, Sala Martín, professor de la Universitat de Colúmbia (Nova York) a la recentment acabada cimera de Davos.

Al si d’un debat sobre el futur d’Europa, el president de la Comissió, el portuguès Durao Barroso, va cantar les excel·lències de les recents ampliacions de l’espai comunitari. Cada dia som més –va venir a dir- en un espai polític i econòmic on no hi ha barreres i és possible la convivència en un marc presidit pels drets humans.

Sala Martín, que havia de parlar després d’ell, va alterar part del seu discurs i va dir a Durao Barroso que, compartint la seva visió d’Europa, no podia comprendre que fos taxatiu quan, a les recents visites a Espanya, havia afirmat que, si Catalunya aconseguia la independència com a final d’aquest procés iniciat, restaria separada de la Unió Europea.

Durao Barroso li va respondre tot insistint que, amb els tractats a la mà i essent l’UE una unió d’estats, en segregar-se una part del territori d’un d’aquests, forçosament havia de quedar fora de l’espai comunitari i hauria de començar de zero per iniciar el procés d’integració previst.

Sala Martín no es tallà i va referir-se a les recents incorporacions d’estats com Sèrbia, Croàcia o Kosovo després de la guerra dels Balcans. Un argument, per cert, que també va fer servir (encara que en un sentit contrari al de Sala Martín) Felipe González en el debat que va mantenir per televisió amb Artur Mas diumenge passat. González li va recordar que la guerra dels Balcans havia causat més de tres-cents mil morts i la destrucció de pobles i famílies. No és això el que ell volia per a Espanya i Catalunya –afirmà l’expresident.

També Sala Martín es va referir als països balcànics, però va contradir la demagògia d’aquest argument tot remarcant que a Felipe González, a Durao Barroso i als dirigents de la Unió Europea els hauria de caure la cara de vergonya en contemplar com s’obren immediatament les portes d’Europa als nous estats que han sorgit d’una terrible guerra fratricida, mentre que als ciutadans d’un territori que vol obtenir la seva independència mitjançant el procés democràtic del vot se’ls barra el pas.

Se’ns dirà –ens ho diuen cada dia- que la Constitució espanyola no permet que els catalans (que són europeus perquè així ho acredita el passaport de cadascun d’ells) puguin votar ells sols per decidir si volen seguir integrats a Espanya o bé volen formar part d’una Catalunya independent. I que, atès que la Constitució (en la interpretació que ells en fan) no permet formular aquesta mena de preguntes, el referèndum no és possible. Alhora amenacen els catalans amb el foc d’un infern que, en el llenguatge polític d’avui, significa restar fora de la zona euro i també de les institucions europees on, diuen, fa molt de fred.

La pregunta que no es va fer Sala Martín, perquè no calia fer-la, era aquesta: per ventura la constitució de l’antiga Iugoslàvia permetia la secessió? És evident que no la contemplava, però els europeus, tot i que ens omplim la boca en parlar de nosaltres, vam permetre que en aquell territori esclatés una guerra cruent i terrible que ens hauria de fer avergonyir com a poble que pretén situar-se al capdavant de la defensa dels drets de l’home i del ciutadà. Vam permetre que la gent es matés, que es cometessin les majors vilanies, els abusos més remarcables i el que han esdevingut crims contra la humanitat (aquests que –per a vergonya de tots-, si prospera la proposta del PP, no es podran jutjar a Espanya). Però no hem posat entrebancs perquè, resolta la guerra i desfeta l’antiga Iugoslàvia, els estats que n’han sortit de l’esmicolament, hagin entrat per dret propi a la Unió Europea.

I alhora que hem consentit tot això, argumentem que si Catalunya se separa d’Espanya mitjançant l’exercici democràtic del vot, restarà fora d’Europa i els ciutadans catalans, que gaudeixen avui de la ciutadania europea, seran desposseïts d’aquest estatus privilegiat. Convindran amb mi que l’argument no és bo d’entendre.

Repetiré per acabar que jo, ciutadà europeu de les Illes Balears, no defenso la independència de Catalunya. Fins em doldria que els catalans restessin fora d’una Espanya que (des del punt de vista econòmic, cultural i polític) necessita dels catalans com del pa que menja. En una Espanya sense Catalunya sí que en faria, de fred! Però em costen d’entendre els arguments que donen el partit que sustenta el govern i el principal partit de l’oposició. I el que més em costa d’entendre –això amb Sala Martín- és que els europeus siguem tan dòcils amb els qui aconsegueixen la independència per mitjà de la guerra, mentre que som tan hipòcritament durs amb els qui la reclamen mitjançant l’exercici democràtic del vot.

Anuncis

%d bloggers like this: