L’Aràbia Saudita: o els vigilants de l’ordre islàmic internacional

by

Parlava fa un parell de setmanes de la proposta de Mahmud Abbas que reclamava el reconeixement per l’ONU d’un Estat palestí i de la negativa d’Israel a consentir-ho si els palestins no accepten prosseguir les negociacions que es van rompre fa un any, així com també del veto que els Estats Units han anunciat per al cas que el Consell de Seguretat voti favorablement la proposta palestina.

No hi ha dubte que, en el marc internacional, els “interessos” sempre predominen sobre els “drets” i les “idees”, i això explica també que, el passat 4 d’octubre, en el mateix Consell de Seguretat, Rússia i Xina van fer servir el veto (per tant, van imposar el seu “interès”) contra la proposta de resolució dels països occidentals que amenaçava de dur a terme accions contra el règim sirià per la violenta repressió d’aquest contra els ciutadans que demanaven una democràcia per al seu país.

És en aquest joc d’hipocresies que hem de contemplar com l’Aràbia Saudita s’esforça per defensar la “causa palestina” i com, en fer-ho, amenaça els Estats Units per si de cas aquest acaba exercint el veto contra la proposta de Mahmud Abbas.

No deixa de ser ben curiosa aquesta amenaça quan l’Aràbia Saudita és un dels estats més retrògrads del món. De fet, una dictadura on les dones no poden tan sols conduir, encara que hi ha un sòlid moviment de protesta per entendrir el cor mascle del rei Abdalà, el qual ha dit que, a partir del proper mandat (d’aquí cinc anys), les dones tindran dret a presentar-se als ajuntaments i tindran dret de vot (!) “en el marc dels principis de l’islam” (una postil·la de la qual desconec el significat però que ben segur deu tenir efectes restrictius).

Aquest país ric, amb grans reserves de petroli, que paga els ulemes i els imams de mig món perquè facin servar la llei islàmica a les parròquies de la diàspora, té al seu interior greus problemes d’atur, d’habitatge, de pobresa, de corrupció i, per damunt de tot, d’absència de llibertat d’expressió, els quals agiten (com no podia ser d’altra manera) la societat i provoquen que alguns elements d’aquesta comencin (com ha succeït a d’altres països àrabs) a reivindicar el dret a la participació política. Aquests reclamen, doncs, un dret –el de fer política- del qual nosaltres, els occidentals, gaudim plenament, encara que sovint n’abdiquem amargats i desenganyats dels nostres representants polítics.

Doncs bé, en aquest Estat de més de 20 milions d’habitants regit per la llei islàmica, on qualsevol pràctica d’una altra religió està prohibida, 10.000 mil d’aquest habitants s’han atrevit a demanar al rei la constitució d’un “estat de dret”. La consciència que són pocs encara els qui s’atreveixen a demanar això ha fet que aquests adoptessin una fórmula força diferent de la “revolta” (que és el camí pel qual van optar els tunisians i els egipcis) i, després de felicitar el rei per les promeses de reforma, de justícia i de lluita contra la corrupció, reclamen coses tan aparentment senzilles com la creació d’un vertader parlament que exerceixi el poder legislatiu, controli de l’executiu, decideixi el pressupost estatal i elegeixi el primer ministre. En definitiva, demanen que el rei deixi de ser un monarca absolut i obri la porta a una democràcia.

La resposta del règim ha estat contundent. Ha dit que el poble disposava d’un estatus econòmic i de seguretat més que suficient, el qual feia innecessàries aquestes demandes i, a més, ha pres una sèrie de decisions per callar la boca dels dissidents. En aquest sentit ha mobilitzat 90.000 milions d’euros per finançar augments de sous i programes d’habitatge, alhora que ha creat més de 60.000 llocs de treball a la policia i a l’exèrcit. Per últim, ha reforçat el Consell (religiós) dels grans ulemes, aliat imprescindible del règim, i ha atribuït mitjans econòmics als centres de predicació i a la Comissió per a la “promoció de la virtut” i per a la “prevenció del vici”, que és, de fet, una policia religiosa. Visca, doncs, la Inquisició!

Per si això fos poc, el règim ha desplegat un impressionant dispositiu de seguretat pels carrers, ha encerclat els llocs estratègics i ha reforçat la vigilància pertot a fi de controlar les crides a manifestar-se. Aquest dispositiu policial és d’una tal magnitud que ningú no ha gosat manifestar-se públicament, a excepció d’un jove, de nom Khaled Al-Johani que, després de fer unes manifestacions a la BBC de Londres va desaparèixer. Darrerament, el ministeri de l’Interior ha reduït al no-res la poca llibertat d’expressió que hi pogués haver, mentre deixa que els afers de corrupció es podreixin.

Confiant, però, que cap mal no és etern, el crit d’aquest jove màrtir a què m’acabo de referir (this guy also had a dream!) em sembla que ha de marcar una data que algun dia els demòcrates del món haurem de recordar en la història recent d’aquest regne de l’horror i la barbàrie (no conec uns adjectius més adequats), regne, però, que considera que els Estats Units i Israel atempten (cosa, d’altra banda, certa) contra els drets del poble palestí i s’atreveix a denunciar-ho.

Per últim, encara que parlar de xifres i d’estadístiques a l’Aràbia Saudita és insegur, sembla que uns 12.000 ciutadans resten a les presons sense haver gaudit d’un judici just, la major part dels quals han estat detinguts per tan sols haver gosat a criticar aquest règim autàrquic presidit per un rei (Abdallah) de 86 anys, al qual heretarà el seu germà, el príncep Sultan, de 83 anys, i més tard (si la vida els ho permet) el príncep Nayef, de 77 anys.

Només l’Església catòlica es permet també aquesta gerontocràcia!

 

 

Anuncis

%d bloggers like this: