L’esquerra francesa conquesta el Senat

by

La notícia de la setmana, no per important però sí per curiosa, és la victòria de l’esquerra en el Senat francès. I és notícia perquè, per primera vegada des de la constitució de la V República (la que De Gaulle creà el 1958), la Cambra alta tindrà majoria d’esquerres i serà presidida per l’extrotskista Jean-Pierre Bel, que simbolitza d’aquesta manera el gir que, cap a la socialdemocràcia, ha donat aquesta cambra després de les eleccions parcials del diumenge 25 de setembre.

Mai un polític socialdemòcrata havia accedit a aquest càrrec que ara recau en un exmilitant de la Lliga Comunista Revolucionària, el qual en la seva joventut va recolzar la resistència antifranquista espanyola, fet que li va valer un pas per les presons del règim de Franco. Als 59 anys, aquest senador rural del sud-oest, qualificat de discret per la majoria, s’ha convertit en el principal càrrec electe del seu partit i simbolitza la reculada electoral de la dreta dirigida pel president del país, Nicolas Sarkozy, a set mesos de les Presidencials.

La victòria socialista és ben estranya en aquest cas perquè el Senat francès representa, bàsicament, per la seva estructura, la França rural, que sol ser majoritàriament conservadora, no debades aquesta institució constitucional francesa sempre havia estat dominada per la dreta. Per què s’ha produït aquest canvi? És probable que per raons molt diverses. Tenim en primer lloc la còlera dels responsables polítics locals que no han acceptat les reformes territorials que ha fet el govern; també hi ha la inevitable referència a la crisi econòmica que alimenta l’animadversió pel qui governa l’Estat, sigui del color que sigui, i hi ha també un cert repudi a la política del president francès, Nicolas Sarkozy, el qual després de guanyar de carrer les eleccions presidencials, l’any 2007, a la candidata socialista Ségolène Royal, ha perdut les eleccions municipals, cantonals i regionals, derrotes prèvies que expliquen, probablement, la desfeta al Senat on tindran majoria les esquerres que han donat a Bel la segona magistratura del país, ja que, en el sistema polític francès, el president del Senat és el que ocupa la presidència si es produeix la vacant a l’Elisi. (1)

Sarkozy es maneja molt bé a l’escena internacional: ha estat decisiu en la presa de decisions que van provocar la intervenció de l’OTAN a Líbia, i ocupa un primer lloc, al costat d’Angela Merkel, en l’aventura que han emprès per salvar l’euro, de la qual veurem si se’n sortiran. Tanmateix, i a pesar d’aquesta forta presència internacional de Sarkozy, sembla que els francesos li hagin girat l’esquena.

L’any 2007, després de guanyar la presidència del seu país, Sarkozy disposava d’una molt ampla majoria a les dues cambres del Parlament. La seva promesa de modernitzar activament França va fer néixer grans esperances al país. Fins va aconseguir que gent d’esquerra entrés en el seu partit (va donar el ministeri d’exteriors al socialista Bernard Kouchner), protagonitzà també una obertura a gent que militava a partits ecologistes i així afeblí considerablement els seus adversaris. D’alguna manera semblava que es convertiria en el més gran president de la Història. Però si els esdeveniments polítics segueixen en l’actual direcció, els llibres d’història no diran això que ara mateix insinuava, sinó que va ser el primer president gaullista que va perdre el Senat en favor de l’esquerra.

És cert que, des del punt de vista polític, la pèrdua del Senat no és greu en la mesura que la cambra alta pot només retardar l’adopció de les lleis, però mai impedir-la (en aquest sentit és com l’espanyol). Ara bé, des del punt de vista simbòlic, la pèrdua del “Palau de Luxemburg” és un dur revés que ha posat la por al cos dels conservadors i liberals, que temen les eleccions de la primavera pròxima, mentre en el camp de l’esquerra estan  convençuts que aquest és l’inici d’una propera victòria que pot situar un socialista a l’Elisi en substitució de Nicolas Sarkozy.

Vistes les coses des d’Espanya, on els socialistes somien (fan bé de somiar) en una victòria de Rubalcaba el proper 20 de novembre, la victòria socialista francesa al Senat tindrà una conseqüència que no sé com ens explicaran Zapatero, Blanco i Rubalcaba, ja que els socialistes francesos són contraris a introduir a la Constitució la regla de l’equilibri pressupostari, aquesta “regla d’or” que hem entrat a la Constitució per la porta de darrera sense a penes cap debat.

L’esquerra francesa és contrària –radicalment contrària- a l’enquadrament de les despeses públiques, com ho era també l’esquerra espanyola fins que Merkel i Sarkozy van decidir el contrari, i Zapatero (sempre el primer de la classe) va voler que nosaltres donéssim exemple de bon comportament. Dons bé. Nosaltres haurem donat exemple i ara resultarà que el mestre d’escola –Sarzozy- no podrà introduir aquest mateix principi en la constitució del seu país, perquè s’hi oposaran els socialistes.

De tota manera, la victòria socialista al Senat francès no comporta necessàriament la victòria del candidat d’esquerres a la presidència de la República l’any vinent, però sí que pot significar un avís respecte a aquells que s’esforcen per salvar l’euro a d’altres països i potser tindran problemes per imposar els seus criteris al seu propi país.

Conscients, doncs, d’aquesta realitat, no seria gens estrany que la França profunda renovellés els seus principis i, en una segona votació, tornés donar la victòria a Sarkozy a les presidencials, però –i això ho dic en desgreuge de Zapatero- el que sembla inevitable és que la crisi –aquesta que no coneix fronteres- actua decididament contra els governs. Merkel ha perdut totes les eleccions parcials a Alemanya, i ara el Senat francès passa a mans dels socialistes.

Convé que ho sàpiga Rajoy, el qual té un avantatge sobre tots els altres candidats: no ha promès mai res. I com tampoc no sabem què pensa (fa uns dies Cospedal va dir que la reforma laboral que propugnen garantirà als obrers contractes estables i als empresaris la flexibilitat laboral!) ni quina política farà, això comporta que tots estem convençuts que el treball sorgirà com per art d’encanteri, es reduirà l’atur, els mercats deixaran d’empaitar-nos i Espanya esdevindrà una nova i paradisíaca Shangri-la.

 

———-

(1) Des de la fundació de la V República, només en dues ocasions el president del Senat ha assumit la prefectura de l’Estat, sempre en la persona d’Alain Poher. Va ser el 1969, quan es va produir la dimissió del general De Gaulle i el 1974 després de la mort de Georges Pompidou.

Advertisements

%d bloggers like this: