L’Apoteosi catòlica

by

Enric Juliana ens ha explicat amb pèls i senyals (vegeu La Vanguardia del 14.08.2011 i alguns altres articles posteriors) el que intuíem, potser fins i tot el que sabíem: que va ser dins la primavera del 1982, quan el cardenal Tarancón, l’home que havia impedit la creació a Espanya d’un partit d’obediència catòlica i maldat per evitar que es reproduïssin entre nosaltres els esquemes polítics que ens havien dut, quaranta anys abans, a una cruel guerra civil, va rebre potser la més gran reprimenda de la seva vida. “Vostè serà –li va dir Joan Pau II- el responsable que el catolicisme retrocedeixi a Espanya, mentre ens esforcem per doblegar el comunisme, cada vegada més feble”. Una sentència terrible que, sens dubte, també hem de fer nostra els catòlics que, amb Tarancón (l’home més odiat de la dreta franquista –recordeu allò de “¡Tarancón al paredón!”-), amb Pau VI i amb el bisbe Moncadas, vam compartir una manera d’entendre l’Església que, des de Joan Pau II, la mateixa Església ha censurat.

Pocs dies després de confirmar que, en efecte, Karol Wojtyla trobava a faltar a Espanya un partit catòlic que preservés la rereguarda europea, immersos en una Europa absolutament desconcertada per la crisi econòmica, en una Europa que es revela incapaç d’assumir el lideratge d’una regeneració política a escala supranacional, Madrid ha viscut, de la mà de Joseph Ratzinger, el papa Benet, l’apoteosi més gran de fervor cristià que era imaginable. La JMJ ha estat un èxit total.

Amb un govern esgotat, amb una esquerra mig morta i anul·lada pels esdeveniments, que ha perdut, en gran part, el suport del món intel·lectual, amb un president que s’ha revelat davant el món com el símbol més conspicu de la vacuïtat i de l’erratisme polític, els espanyols hem quedat enlluernats per la puixança d’una fe que mou muntanyes, que ha sabut traslladar a Madrid milers i milers de joves enardits de tot el món i que és capaç de demostrar urbi et orbi que és viva, influent i poderosa, encara que les esglésies estiguin pràcticament buides i que, en la vida diària, la influència pràctica del catolicisme (allò de “siau la sal de la terra enmig del món”) sigui mala de constatar.

Però Juliana ens ha explicat encara més coses referents a la subtil política Vaticana, i ens ha revelat la brillant actuació del que ell denomina la “línia Bertone”, aquesta que, discretament però eficaç, va aconseguir transformar l’estratègia que havia ideat l’home fort de l’Església al nostre país, el cardenal Rouco Varela, el “papa d’Espanya”, com algú metafòricament li ha dit: aquella que passava per la ingerència directa en el món de la política, a través de mitjans com la COPE, liderada per uns predicadors apocalíptics. Una estratègia que “la línia Bertone” va fer avortar.

Rouco, però, no s’ha conformat amb èxit indiscutible de la JMJ, ni tampoc amb l’exquisida neutralitat que, malgrat tot, el Papa ha mantingut en els seus discursos, que han estat, aquest cop, estrictament teològics i profundament cristians. Ni una paraula, doncs, de crítica al govern i a la seva política, tantes vegades titllada de laïcista, ha sortit dels seus llavis, una prova evident del savoir faire de la diplomàcia vaticana, com també de la confiança que té avui l’Església amb l’absoluta incapacitat de Zapatero per posar-li novament el dit a l’ull, un cop ha replegat veles i –nou èxit de la “línia Bertone”- resta fet un cadàver que ni tan sols és capaç de molestar.

Dic que Rouco no s’ha conformat i ho mantinc, perquè l’endemà de la tornada del Papa al Vaticà, reducte últim del poder terrenal del vicari de Crist –un poder tan simbòlic com es vulgui, però que grinyola, i com!, amb l’actitud que, al llarg de tot l’evangeli, mostra Jesús de rebuig del poder-, Rouco ha reunit milers i milers de fidels –neocatecumenals bàsicament- entorn de la font de Cibeles –la mítica estàtua que acull les victòries del Realíssim Madrid i que, ben segur, aplegarà uns eufòrics seguidors del PP la nit del proper 20 de novembre-, en un encontre novament multitudinari, amb els fidels prèviament enardits per Kiko Argüello, camisa negra de màniga curta i, també, corbata negra. Un aplec que ha volgut ser una nova demostració de força i una clara exaltació del poder que té el cardenal.

Com em recorda tot això (em refereixo a l’apoteosi catòlica) aquelles processons del Corpus Christi a la postguerra! A Alaior, avui “ciutat industrial i universitària”, els cristians (érem aproximadament la meitat del poble, però actuàvem com si fóssim el tot) omplíem els carrers i els ocupàvem convençuts que aquests eren exclusivament nostres. Sí, el Corpus era aleshores un d’aquells tres jueves del año que relucen más que el sol; una festa que ens arribava cada any amb un cel irritant de nitidesa on brillava (no podia ser d’altra manera) un sol omnipotent, sota el qual, nosaltres, a la terra, celebràvem la gran processó. Perquè… ¿qui no recorda encara la processó del dia de Corpus, la més bella d’aquelles que es fan i es desfan? Qui (dels vells) no recorda encara els centurions de Sant Corneli vestits de gala, amb la capa vermella i els calçons blancs?

Pètals de flors oloroses cobrien el terra i flairoses olors de primavera procedien de tots els costats mentre la banda de música sonava melodies adequades, algunes, fins i tot, amb lletra del gran intel·lectual del franquisme, el poeta José María Pemán. I al bell mig de la plaça del poble s’hi aixecava un altar, ornat amb roses blanquíssimes, amb lliris i palmes del dia de Rams; un altar al qual s’accedia pujant unes grades que el feien altíssim, i la plaça s’omplia de gent sota un cel net i blau que solcava un aire molt prim de primavera. El rector feia aleshores una plàtica vibrant, d’un gran efectisme, molt semblant a la de Rouco Varela, una plàtica que acabava amb la benedicció solemne, gairebé papal. “Cantemos al amor de los amores”, entonava aleshores la banda de música, “cantemos al Señor”, seguíem tots nosaltres a l’uníson, mentre se’ns posava la pell de gallina, embolcallats com estàvem de glòria i majestat.

Érem, si fa no fa, els mateixos que, el 9 de febrer, día de la Victoria, omplíem el teatre del Casino, a la plaça, el que era situat vora el bell l’edifici de l’arquitecte Feminias, un teatre avui desaparegut; i allí assistíem a una peça de teatre escollida, que es representava (naturalment!) en castellà; i acabada la representació, des del palco presidencial, el senyor Basili, que era el batlle d’aleshores, deia a mon pare: “Toni, dóna’m es to”, i el meu pare es posava la mà a l’orella i l’hi donava. I tots, el senyor Basili el primer, escortat pel cap de Falange amb la camisa blava i pel rector del poble ensotanat de dalt a baix, aixecàvem el braç i entonàvem el “Cara el sol con la camisa nueva que tú bordaste en rojo ayer”. Era l’apoteosi d’un Altar i un Trono que es confonien en una mateixa unidad de destino en lo universal.

Tot recordant això i retenint les imatges de Cibeles, he de confessar que planyo, de ben de veres, Mariano Rajoy quan, després de la seva victòria, s’haurà d’enfrontar a les hosts de Rouco Varela, als neocatecumenales de Kiko Argüelles, als homes i dones de comunión y liberación, als dirigents d’Intereconomía i, en definitiva, als posseïdors de “la veritat”, que es creuran amb dret a marcar-li el pas. Tot, sota la mirada atenta d’un José María Aznar que contemplarà (discretament?) l’apoteosi de la que ha de ser, amb tota probabilitat, la seva darrera victòria, potser fins i tot la més gran.

Anuncis

%d bloggers like this: