La malaltia d’Hugo Chávez, o el negre futur de la “Revolució bolivariana”

by

Els diaris de diumenge passat donaven compte de la notícia que el president de Cuba, Raúl Castro, havia rebut a l’aeroport de l’Havana al governant veneçolà, Hugo Chávez, que hi havia arribat per iniciar la segona fase del tractament contra el càncer que pateix i per sotmetre’s a quimioteràpia.

A l’informatiu de mitjanit, la televisió cubana va emetre un vídeo sense so de l’arribada d’Hugo Chávez a l’aeroport de l’Havana, on es veia Raúl Castro que el rebia acompanyat del ministre de Relacions Exteriors de la illa, Bruno Rodríguez. El dia anterior, Chávez havia anunciat a Caracas que sortia del país havent sol·licitat i obtingut del Parlament veneçolà el corresponent permís per viatjar a Cuba i complir d’aquesta manera amb la segona etapa del seu tractament contra el càncer. L’autorització parlamentària, comportà un decret de presidència, amb el qual Chávez delegava part de les seves funcions com a cap d’Estat al vicepresident, Elías Jaua, i al ministre de Planificació i Finances, Jorge Giordani. “Aquest és un decret per delegar –va dir Chávez-, no com volen alguns sectors de l’oposició, que demanen que jo deixi el govern”.

Abans de partir, el president de Veneçuela va mantenir una atapeïda agenda per deixar solucionada la manera de mantenir-se en el comandament del Govern tot i ser a Cuba. I, posteriorment, també es va reunir amb els seus seguidors del Partit Socialista Unit de Veneçuela (PSUV).

No hi ha dubte que l’aparició d’aquest càncer, que el mateix president Chávez va anunciar des de Cuba a principis del mes de juny, ha despertat l’interès general per veure com afectarà a la vida del president, però també, i per damunt de tot, què significarà per a la revolució bolivariana de la què el comandant n’és el líder únic i indiscutible.

Després de tres setmanes de misteris i de rumors, Chávez agafà el micròfon es posà davant una càmera de televisió i, com Evita Perón, agafà el brau per les banyes. Anuncià que tenia càncer i que el venceria, amb referències exòtiques al Jesús dels esue pares i a la Mare de Déu. De fet, parlà de vèncer el càncer com si això signifiqués un nou escaló de la seva aventura èpica.

Desconec, com la majoria, l’abast de la malaltia de Chávez, però el que no es pot discutir és que aquesta (amb les reiterades absències de Veneçuela), ha estat la font d’un debat nou entre els membres del PSUV sobre el futur: què passarà si Chávez desapareix? Per primer cop –ni que sigui a causa d’una malaltia que es pressuposa greu-, el règim de chavista es troba davant el que podem considerar com el gran fracàs del procés engegat pel mateix Chávez: la revolució bolivariana; un procés que, avui per avui, es troba mancat de successor.

La base chavista és conscient del problema tot i que, des dels més alts dirigents de l’Estat, es nega categòricament cap mena de preocupació. M’és difícil de saber des d’aquí si són sincers i, per tant, si estan o no preocupats els correligionaris veneçolans d’Hugo Chávez, però del que estic segur és que no hi ha ningú en aquests moments que pugui sentir-se amb forces de reemplaçar el comandant, si és que la malaltia s’acarnissa en la seva persona. Entre d’altres raons, perquè ell mateix ha vetllat per separar qualsevol dirigent que gosés presentar-se com a eventual aspirant a substituir-lo.

Si analitzem els darrers sondatges d’opinió, descobrim aviat resultats devastadors per al chavisme (o per als seus dirigents que hauran d’afrontar unes eleccions presidencials el proper 2012). Segons l’Institut veneçolà d’anàlisis de dades (IVAD), si avui es programessin unes primàries per escollir el candidat chavista a la presidència, el 32,6% seguiria apostant per Chávez; el 2,6% votaria per l’actual vicepresident, Elías Jaua; el 2,5% pel diputat Diosdado Cabello; i el 57,6% refusaria manifestar la seva opinió.

Els líders chavistes obtenen, doncs, a Veneçuela, una avaluació comparable a la d’alguns membres de l’oposició, com per exemple Antonio Ledezma, actual batlle de Caracas, o com Henry Ramos Allup, diputat i secretari general del partit d’oposició socialdemòcrata Acció democràtica (AD), o com Álvarez Paz, democratacristià. Fet aquest que preocupa i, probablement, indigna, els membres dels partit chavista que encara creuen en el futur del projecte chavista (la dita revolució bolivariana) sense Chávez.

Sembla, per tant, que si el chavisme es troba desproveït de personalitats de referència (fora de la del seu líder indiscutible), l’oposició, en canvi, compta amb tres dirigents regionals amb vocació nacional. Tampoc no és sorprenent que sigui així, perquè Chávez ha canviat la manera de fer política a Veneçuela. Els seus lligams afectius amb els més pobres (de fet són les classes més desfavorides les qui li donen suport) posa de manifest l’enorme deute social contret amb aquest segment de la població, que l’obliga a dur a terme una política que doni resposta al clam que Chávez ha suscitat en un 80% dels veneçolans, si no vol que es produeixi entre aquests una gran decepció.

El règim de Chávez, emparat en els ingressos del petroli i en una demagògia absoluta en favor dels més necessitats, durà probablement el país a un estat de xoc absolut quan el 80% de la població s’adoni que el líder ha construït un model que no admet d’altres líders que ell, que situa la fidelitat a la seva persona per damunt de l’obligació institucional de rendir comptes, i que difícilment podrà satisfer les promeses electorals contretes.

Amb Chávez, doncs, o (més difícil encara) sense Chávez, la necessitat de respondre a les demandes socials serà un element crucial en el futur de la vida política de Veneçuela i marcarà les eleccions que, constitucionalment (amb Chávez o sense Chávez), s’han de celebrar l’any vinent.

Anuncis

%d bloggers like this: