L’afer Strauss-Kahn: justícia, feminisme i igualtat

by

Després d’unes setmanes en què l’afer Strauss-Kahn ha omplert les pàgines dels diaris de tota Europa degut a la posició internacional que tenia el que era la gran esperança dels socialistes francesos per enfrontar-se a Sarkozy a les presidencials de 2012, he de dir que m’ha sorprès (potser no m’havia de sorprendre) el tractament que aquesta qüestió ha tingut a la premsa gala, que, en general, s’ha desmarcat de les opinions de la majoria, molt crítiques amb el comportament de l’exdirector del FMI.

És cert que eren dures les imatges emeses a través de la televisió nord-americana, que exhibiren DSK detingut a la comissaria amb els braons emmanillats, conduït davant del tribunal i, finalment, traslladat a la presó, un cop es va formalitzar l’acusació d’haver agredit sexualment a una cambrera de pisos d’un hotel de Nova York. Però si la justícia és cega a l’hora de tractar els ciutadans, no ens hem de sorprendre que en un presumpte cas de violació (o de forçaments sexuals), tracti amb la mateixa duresa un taxista de Manhattan que el president del FMI, cosa que la França de l’égalité, la liberté et la fraternité no ha semblat entendre i hauria d’haver entès.

Jack Lang, el recordat i respectat ministre de cultura de François Mitterrand, s’indignà perquè el jutge de Nova York no va posar immediatament DSK en llibertat sota fiança, al·legant que, després de tot, no havia “mort ningú”. I Bernard-Henri Lévy, el filòsof de la revolta quan nosaltres (vull dir els de la meva edat) vivíem el foc de la revolució del 68, no acceptà tampoc el tractament que la justícia de Nova York va donar al personatge: “Estic indignat –va dir- amb aquest jutge americà que, llençant-lo a la tropa dels caçadors d’imatges, ha cregut que [DSK] era un home que es podia jutjar com els altres”.

Aquesta frase, equivalent a aquella altra tan coneguda entre nosaltres del “no sap vostè amb qui està parlant?”, implica entendre que no es pot tractat un “home poderós” com es tractaria, per exemple, un immigrant africà, o com, també per exemple, calia tractar la cambrera de pisos, de raça negra, que, segons sembla, va ser violentada per DSK.

D’altra banda, és ben curiós veure com moltes dones franceses no han respost tampoc com, probablement, havien de respondre, si més no per solidaritat de sexe amb la cambrera de pisos de Sofitel. Sembla més aviat que la consciència de classe ha prevalgut sobre la de sexe, com podem observar llegint, per exemple, les declaracions de Laurence Masurel, una antiga redactora política de Paris Match: “A França –ha escrit Masurel-, nosaltres no volem la guerra de sexes. Tothom sap que, a Amèrica, un jove no té cap dret a tocar una jove”, com volent donar-nos a entendre que els francesos són, en aquest camp, força més avançats que els americans. La qual cosa probablement és certa, però no suficient per justificar la presumpta acció de DSK.

Més greu, però comprensible (encara que el parentiu no crec que justifiqui la naturalesa de l’argument que ha emprat), és el que ha dit Anne Sinclair, l’actual esposa multimilionària de DSK, la qual no ha dubtat d’aplaudir els homes que enganyen, com si l’engany fos una prova de grandesa o, encara pitjor, de masculinitat. “Jo n’estic orgullosa! –ha afirmat Anne Sinclair-. És important per un home polític saber seduir!”

Katha Pollit, una assagista i poeta novaiorquesa, coneguda militant feminista, ha dit que, quan escolta aquests arguments de boca dels francesos, té la impressió que ells estan convençuts que la seva justícia és un model de defensa dels drets dels acusats, mentre que la justícia americana llença innocents als lleons per una simple declaració acusatòria. Però la realitat és que els francesos –potser seria més exacte dir les franceses-, encara que lentament, han començat a parlar de les mancances que observen en el seu país en tot allò que fa referència a les relacions home-dona, i han reconegut comportament francament greus. Sense anar més lluny, la ministra d’Esports, Chantal Jouanno, dotze vegades campiona de França de karate, s’ha queixat de no poder anar amb faldilla a l’Assemblea Nacional (al Parlament!), de por que té de ser importunada. D’altres dones han explicat també la impunitat amb què alguns homes polítics assetgen les seves col·laboradors i les periodistes femenines. En aquest sentit, Stefan Ulrich ha escrit que “ poc a poc, ha anat apareixent la imatge d’un país que podríem denominar Machosistan, que sembla dominat per faunes obscens”. Per exagerada que sembli aquesta imatge, segueix dient la periodista, “és evident que el clima sensual de la cort reial de Versalles s’ha mantingut durant la República. Certs homes poderosos continuen arrogant-se un dret de cuixa, i molts francesos observen els seus governants amb fascinació temorosa, cosa que els impedeix de controlar-los”.

Avui sembla que tots hauríem d’estar convençuts que la dona no és –no hauria de ser- l’encarnació del mal, l’ésser que, durant segles (probablement des d’Eva), ha esdevingut la culpable de tots els perills que afectaven a l’home (i fins pot ser a la humanitat). Però no crec que l’home hagi de ser necessàriament (malgré vous, Monsieur Strauss-Kahn), l’encarnació d’una violència salvatge i irreprensible, i que la societat ha d’avançar envers la instauració de la cultura del respecte recíproc i de la igualtat. Un objectiu, però –em refereixo a aquest darrer-, que difícilment s’aconseguirà fins que la dona no hagi assolit el mateix pes que l’home dins el món d’avui.

En aquest mateix sentit s’ha pronunciat la diputada francesa Valérie Boyer: “El que realment importa –ha dit- no és com nosaltres [les dones] ens vestim, sinó per què som tan poc nombroses a l’Assemblea nacional”. De fet, a França, només el 18,5% dels diputats són dones. Com són només el 15% les dones que formen part dels consells d’administració dels grans grups.

No tinc dades a mà d’Espanya i, per tant, no puc parlar-ne en propietat. A més, dins aquesta secció, pensada per parlar de política internacional, no hi toca. I això em salva de dir què penso de la norma que imposa les “quotes” (femenines, illenques, etc.) en l’elecció del càrrecs públics. Prefereixo que el lector intel·ligent ho endevini sense necessitat que jo m’hagi d’expressar.

Anuncis

%d bloggers like this: