Portugal, la globalització i el perill d’arreplegar-nos damunt nosaltres mateixos

by

Després que el Parlament de Portugal es negués a donar suport al pla de rigor que va proposar el govern socialista de José Socrates (per mi, una irresponsabilitat de les que, de manera habitual, duen a terme els nostres polítics), el president del govern portuguès va presentar la dimissió i el país s’ha vist constret a demanar ajuda a la Unió Europea (UE) i al Fons Monetari Internacional (FMI). I com no podia ser d’altra manera, aquestes institucions han assenyalat que l’ajuda, que ha de ser del voltant de 80 mil milions d’euros, està condicionada a l’adopció d’un “programa d’ajustament” fonamentat en mesures d’austeritat “ambicioses”. En definitiva, ha dit que els portuguesos s’hauran d’ajustar el cinturó en els termes que havia previst José Socrates. Ni més ni menys.

Entrar en una situació com aquesta de mancança pròpia i d’ajuda internacional no és una bagatel·la: implica haver d’assumir que el país –que cadascun dels ciutadans de Portugal- haurà de pensar d’una manera diferent de com ho havia fet fins ara. I, el que és pitjor, també haurà de viure d’una manera diferent. Com a Grècia i a Irlanda, els ciutadans portuguesos hauran d’assumir que no són europeus rics i es veuran obligats a acceptar que –els governi qui els governi- hauran de cedir part de la sobirania nacional a aquestes institucions europees que aportaran els 80 mil milions d’euros per poder tirar endavant. Podran, doncs, fer eleccions i elegir majories i minories parlamentàries, però no hi ha dubte que el primer ministre haurà de seguir el guió dels propietaris dels diners prestats, que, avui com sempre, són els qui tenen el poder de les nacions.

De fet, vivim un procés de globalització tan rigorosament perfecte (en aquest cas, no heu d’interpretar necessàriament l’adjectiu “perfecte” com a “bo”, sinó en el sentit que la cosa funciona d’una manera clara i inequívoca), que qualsevol desequilibri que es produeix en el sistema, que qualsevol canvi imprevist, ni que sigui en un cap de món, pot provocar un vertader terrabastall a l’altra punta del planeta.

He començat aquest article Parlant de Portugal i dels ajustaments que ha previst l’UE i el FMI per al rescabalament de la seva situació político-econòmica, i em sembla que, tant vostè, amic lector, com jo, estàvem convençuts que la decisió de seguir endavant depenia només del fet que Portugal acceptés clarament la seva gran situació de dependència, que prengués consciència que ha deixat de pertànyer al “club dels rics”, que es troba en una mena de llimbs entre aquest club i el tercer món i que no té alternativa a la de seguir els passos que li marquin els països que han decidit posar els diners per a ajudar a resoldre el seu problema. Doncs bé, fins un esquema tan ordenat es pot ensorrar.

Diumenge passat, en un país nòrdic, la República de Finlàndia, en un estat d’una mica més de 5 milions d’habitants (per tant, menys poblat que Catalunya), s’han celebrat unes eleccions al Parlament que ha donat un resultat fins ara inèdit: un partit que era molt minoritari, el partit dels “Vertaders finlandesos”, dirigit per Timo Soini, s’ha situat en una tercera posició, frec a frec amb els socialistes i conservadors. Dels 200 escons que té el Parlament finlandès, la comissió electoral n’ha adjudicat 44 a la Coalició nacional (conservadora), 42 al Partit socialdemòcrata (SDP) i 39 als Vertaders Finlandesos (dreta nacionalista). Tenim, doncs, que la Coalició nacional ha recollit el 20,4% dels sufragis, l’SDP el 19,1% i els Vertaders Finlandesos el 19,0%.

Això ha significat un gran avanç per aquest darrer partit, que no comptava sinó amb 6 escons a l’Assemblea parlamentària anterior. No és estrany que Timo Soini hagi afirmat que es tracta d’un “canvi històric” en aquell país. I quina és la causa d’aquest canvi? Doncs que aquest partit ultranacionalista (el dels “vertaders” el dels “bons”, el dels “noltros som noltros”, com deia en Maura) ha adoptat com a grans temes de campanya el de l’anti-immigració i de l’anti-euro. Els grans principis, doncs, del nacionalisme antieuropeista més esquerp.

En temps de mancança sempre tendim a refugiar-nos en el “jo” i a culpar l’“altre” de tots els mals. Doncs bé, Timo Soini ho ha fet: ha refusat que Finlàndia participés en la idea d’una Europa Unida i, més especialment, en el rescat dels països que ell ha titllat de “dilapidadors” de la zona euro: Irlanda, Grècia i Portugal.

De moment, Finlàndia ha acceptat de garantir els 80 mil milions d’euros del Fons europeu d’estabilitat financera, d’un total de 440 mil milions. Són molts, però, avui els qui creueu que aquesta darrera xifra s’haurà d’augmentar, i ho temen alhora perquè són conscients que aquest augment implica un vot unànime del 17 membres de l’Eurogrup, i basta, per tant, que un d’aquests membres decideix retirar-se del Fons perquè aquest s’hagi de desmantellar.

I amb això torno al tema de la globalització: ha bastat que en aquest país petit que és Finlàndia, gairebé insignificant dins el conjunt de la UE, un partit ultradretà i ultranacionalista hagi tret el 19 per cent dels vots perquè, de sobte, tot l’entramat econòmic previst sembli que pot esberlar-se i que l’enginyeria financera que tenia previst rescatar Portugal, Irlanda i Grècia corri el perill d’ensorrar-se en un tres i no res.

Però no és només això. És que, de sobte, aquesta mena de petita ona anti-europea i anti-euro que ha provocat la decisió d’unes quatre-centes mil persones (les que han votat els “Vertaders Finlandesos”) d’un total de més de cinc-cents milions de persones (que és la xifra de ciutadans que té la UE), no només és a punt de bloquejar el rescat de Portugal, sinó que ha fet que les borses europees caiguessin de sobte entre un i dos punts i que, a Espanya, l’interès del bonus a deu anys s’acostés al 5,6%, que dilluns passat va fregar els seus màxims des de l’any 2000, i que la prima de risc continués per damunt dels 230 punts bàsics. Una tensió, aquesta, que persistia abans de conèixer el resultat de la subhasta de deute de Grècia que es farà després que jo hagi deixat ja escrit aquest article per mor d’unes vacances de Pasqua que m’he agafat.

Què significa, per tant, tot això? Doncs que la globalització ho envaeix tot, que la sobirania no és ja el que havíem après de joves, que la riquesa és un bé escàs i que els “mercats”, constituïts en nous déus d’aquest món interrelacionat i complex, són els que marquen la pauta d’uns ciutadans que, cada dia que passa, tenen més dificultats per ser autènticament lliures. D’ací la temptació d’arreplegar-nos sobre nosaltres mateixos, d’exaltar els valors del “jo” sobre el “nosaltres” i de practicar l’egoisme per damunt de la solidaritat. Una temptació, però, que hauríem de ser capaços de vèncer.

Anuncis

%d bloggers like this: