La Costa d’Ivori o les dues vares d’amidar

by

La meva presa de posició sobre Líbia ha provocat reaccions ben diverses. Persones que són ben a la vora meu s’han manifestat de manera contradictòria. Unes felicitant-me per la presa de posició, d’altres indicant-me que havia optat per una opció equivocada.

Sé que la qüestió és complexa i no sabria dir (potser el temps ens ho dirà) qui és que té raó en aquest cas, però del que no dubto és de la diferent manera que tenim els occidentals d’afrontar les situacions de crisi. Mentre que Sarkozy, Cameron, Obama i, posteriorment, l’OTAN han intervingut emparats per la resolució 1973 de l’ONU, ara resulta que, tant ells com les Nacions Unides, sembla que hagin qualificat la repressió duta a terme pel clan Gbagbo a la Costa d’Ivori (excolònia francesa fins al 1960) com un fet que no els afectava gens.

Després de molts dies d’ofensiva, les forces republicanes, va entrar fa uns dies a Abidjan, per intentar apoderar-se del palau presidencial i de la residència de Laurent Gbagbo, l’home que va perdre les eleccions democràtiques i s’ha negat a abandonar el poder, protegit pels membres de la Guàrdia Republicana, una unitat d’elit fortament armada.

Davant aquesta crisi, que ha produït més de mil morts, segons ha declarat el Comitè Internacional de la Creu Roja (CICR), poca cosa ha fet l’Operació de les Nacions Unides a Costa d’Ivori (Onuci), dotada d’helicòpters MI-24, capaços de neutralitzar els canons de terra o, si més no, de dissuadir els tiradors. Aquesta organització internacional té el mandat de protegir els civils per tots els mitjans, i les seves forces estan investides del dret a la legítima defensa dels civils no armats. Però malgrat els munts de cadàvers, de la fuita massiva de gent que ha abandonat les poblacions, de la destrucció d’objectius no militars, de la distribució d’armes als civils que donen suport a Gbagdo, el Consell de seguretat no ha actuat. Què espera per fer-ho?

Des de Costa d’Ivori, els ciutadans veuen com las grans potències democràtiques, com França, els Estats Units i el Regne Unit, no han fet sinó declaracions buides. “No ens sorprèn −escrivia Christian Brazzin en El Patriota, un diari publicat a Abidjan en llengua francesa−, Costa d’Ivori no és a dues hores de París, no és al cor d’Europa, no és tampoc vora la Mediterrània, ni és un país que tengui el 3% de la producció mundial de petroli…”

Després de l’explosió de les revolucions àrabs, el president Obama ha posat un gran interès a defensar el discurs del Caire, destinat al món àrab, però segurament obvia el d’Accra, destinat a l’Àfrica negra. Això no obstant, a Costa d’Ivori, el sufragi del poble ha estat segrestat per un tirà i per la seva dona, i els ciutadans són massacrats per haver elegit lliurement un president, Alassane Outtara, en unes eleccions lliures controlades i certificades per les Nacions Unides.

Els partidaris del president electe creuen que es donen tots els criteris que legitimen una més forta intervenció de la comunitat internacional, però aquesta, més enllà de la primera salva de sancions, ha quedat paralitzada per la guerra civil.

A propòsit de Líbia, el president Sarkozy ha declarat: “Nosaltres intervenim per permetre que el poble libi pugui elegir el seu destí”. Dons bé, a Costa d’Ivori el pobla ja ha elegit el seu destí i l’home que l’ha de dur a terme. No ens hem de sorprendre, per tant, que els seus partidaris estiguin farts d’escoltar paraules estèrils. L’Onuci i el Consell de seguretat s’han amagat fins avui rere l’argument que “la responsabilitat de protegir els civils incumbeix a les autoritats nacionals”. Resulta, però que el president electe no disposa de cap exèrcit a les seves ordres, ja que és el que va perdre les eleccions i ha segrestat el poder, el qui ataca amb les forces republicanes i està causant els morts.

Certament és lluny aquest país, i a més és pobre, però és un estat que forma part del concert de les nacions. Ni més ni menys que Líbia. I també allí hi ha un foll, un dictador, un home que no accepta el veredicte de les urnes, que s’ha atrinxerat en el poder i que no dubta a l’hora de causar morts i més morts entre la població civil davant la indiferència de les grans potències.

Puc acceptar, doncs, que la meva posició respecte de Líbia no sigui encertada, però deixeu-me dir, si més no, que la vara d’amidar que tenim els països occidentals rics no és la mateixa per a tots els casos i per a totes les ocasions. Perquè els esforços que fem a Líbia per defensar la població civil i perquè els insurrectes puguin construir un país democràtic no s’assemblen als que hem desplegat a Costa d’Ivori, on un poble ha elegit democràticament, però un sàtrapa no accepta el resultat de les urnes.

Anuncis

%d bloggers like this: