La mort de Marcelino Camacho acaba amb la vida d’un lluitador per les llibertats democràtiques des d’un sindicalisme teòricament nou –de fet se’l presenta com el pare del sindicalisme modern- encara que, en un principi, es tractava d’un sindicalisme molt lligat al Partit Comunista, únic partit que mereixia el nom de tal durant els foscos anys de la dictadura.
És possible que l’UGT tingués ja cent anys, però ni aquest sindicat ni el PSOE eren pràcticament res quan CCOO i el PC representaven l’oposició al règim i la defensa a ultrança d’una lluita sindical durant molt de temps desconeguda.
Res no he d’objectar al sindicalisme i, menys encara, a CCOO, però temo molt que els sindicats –tant UGT com CCOO- no han sabut trobar el seu paper en la democràcia. De la mateixa manera que tampoc els partits poden presumir de tenir avui una base social sòlida, que amb els seus diners doni suport a unes idees, menys encara poden presumir d’això els sindicats que, sense el suport de l’Administració Pública, amb prou feines sobreviurien.
La lluita sindical, necessària en l’equilibri de forces, no crec que es dugui a terme amb les exigències que la societat reclama (el fracàs de la vaga de funcionaris i de la vaga general en són, d’això, una bona mostra). Molts cops em fa la impressió que els sindicats viuen encara amb esquemes del segle XIX.
Altre cosa s’hauria de dir d’aquells sindicats de gent privilegiada, com per exemple els dels controladors, o dels pilots, els quals no tenen engany. Sabem a què van i què pretenen.
D’altra banda, preocupats com estan en la defensa dels drets dels treballadors, els sindicats s’obliden massa sovint de defensar les obligacions d’aquests, que també en tenen, envers les empreses, que no sempre estan capitanejades per personatges prepotents i potentats. Molts dels quals tenen avui dificultats a l’hora de sobreviure.
Dit això, no vull treure mèrit a la figura d’aquest home bo i honest que era Marcelino Camacho. Descansi en pau.
Josep Maria Quintana 