“Diversos són els homes i diverses les parles, i han convingut molts noms a un sol amor”.
Dissabte passat vaig participar en un encontre literari entre un grup d’escriptors llatinoamericans i menorquins. Va ser al claustre del Seminari de Menorca, a Ciutadella. Feia un matí esplèndid de sol i de temperatura. Ens vam asseure ben a la vora de la cisterna i, l’un rere l’altre, va llegir un fragment d’una novel•la pròpia o bé un parell de poemes dels que cada autor havia escrit.
Els escriptors sud-americans (n’hi havia de l’ Uruguai, de l’Argentina, de Xile, de Cuba i crec que de Mèxic) van llegir cadascú amb el seu accent, i suposo que, entre les paraules que escoltàvem, devien esllavissar-se “modalitats” de la seva terra. Cap no dubtava, però, que parlava en castellà, aquesta llengua mare que els és vehicular a tots i que ningú no discuteix ni qüestiona. Tan una i tan diversa alhora! Amb tantes parles i, això no obstant, tan universal!
Nosaltres, els menorquins, vam llegir també els nostres textos escrits en català. Diversos eren els accents, diverses les opcions que cada escriptor havia adoptat per les formes verbals, però ningú no discutia que allí s’escoltava la llengua de tots. Ningú no reivindicava res, i cadascú utilitzava les formes i les paraules que –i com- li semblaven més adients per a la seva literatura.
Els escriptors sud-americans escoltaven atents el verb càlid, de vegades encès, dels nostres millors poetes. També els textos dels narradors. Potser no ho entenien tot, fins i tot és possible que, en algun cas, no entenguessin res, o quasi res. Però hi havia un aire subtil de concòrdia que feia que les paraules sonessin com la música, que és un llenguatge universal.
Què lluny em quedava la cantilena pesada i repetitiva dels bauzàs de torn sobre unes modalitats que ells tanmateix no empren. Dels qui no distingeixen entre una llei i un decret i pretenen governar-nos. Dels qui són incapaços de sentir la música i el significat que traspuen les paraules, més enllà de la llengua en què les persones s’expressen.
Bé, no cal que cerquem el perquè. És que són sords. I si no ho són, tant és, perquè no escolten.
Josep Maria Quintana 