A l’edició del “Full parroquial” que es va distribuir a totes les esglésies de Menorca el passat diumenge hi havia un article signat per Joan Miquel Sastre on advocava la necessitat de demanar perdó. Inspirat en les lectures del dia, es referia a una anècdota (parlo de memòria) succeïda en un col·legi on el psicòleg va concloure que potser el que mancava en l’educació dels alumnes era aprendre a “demanar perdó”. Hi estic d’acord.
De fet, és molt difícil demanar perdó. Ho comprovo jo cada dia en la meva persona, i està bé que, des de l’Església, se’ns demani que, no sols fem autocrítica respecte del nostre comportament, sinó també que ens comprometem a demanar perdó.
Simultàniament a l’hora en què mossèn Sastre devia escriure aquest article tan suggerent, el bisbe de Brussel·les, monsenyor André Léonard, compareixia davant l’opinió pública i “reconeixia els errors” en la gestió dels casos d’abusos sexuals a menors, alhora que anunciava que faria tot el possible en benefici de les víctimes.
Val a dir que aquesta compareixença no era, però, espontània, ni es produïa tampoc com a conseqüència d’una autocrítica, sinó com una resposta necessària (i indispensable) a la publicació de les conclusions d’un informe en què es constataven 475 denúncies per abusos sexuals i el suïcidi de 13 víctimes des dels anys 60 a la petita Bèlgica.
Aquest enorme pecat de l’Església belga, que no invalida, és cert, el bé que ha dut a terme al llarg d’aquests cinquanta anys (perquè una cosa no treu l’altra), crec que mereixia alguna cosa més que el reconeixement públic dels “errors” comesos. Novament l’Església ha acudit a l’eufemisme per obviar el mot que, en aquest cas era essencial.
Per què, doncs, se’ns predica que demanem perdó si als cappares d’aquesta mateixa Església els costa tant demanar-lo?
Amorrat a un escolasticisme ranci que va vergonya només d’escoltar-lo avui, monsenyor Léonard ens va recordar que –cito textualment- “la majoria [dels abusos] són casos antics, que ja han prescrit [des del punt de vista penal]” i va convidar als autors dels abusos que encara no han prescrit que “es denunciïn ells mateixos”.
Així doncs, tot i que el pecat no prescriu (mossèn Sastre, que deu tenir, suposo, com tots els preveres de la nouvelle vague, grans coneixements de Dret canònic ens ho podrà confirmar), l’arquebisbe de Brussel·les ha preferit, en aquest cas, aferrar-se al “dret positiu” –les vegades que, a mi, els iusnaturalistes m’han acusat amb menyspreu de positivista!- per treure ferro a l’assumpte, i ha oblidat això tan simple, tan evangèlic, que ens explicava mossèn Sastre al “Full parroquial”: demanar perdó.
Josep Maria Quintana 