El PP, a través de la senyora Cospedal, ha dit finalment que no al pacte sobre l’ensenyament. Així i tot, és molt probable que el signin la major part de les forces polítiques d’aquest país, i sembla que, fins els representants de l’Església, sempre tan suspicaços en aquest camp, hi estan d’acord. Però el PP ha dit que no a seguir recolzant un model que –asseguren- ha fracassat. No!, han dit. Coarta la llibertat!
És que algú creia que, en matèria d’ensenyament, era possible un pacte amb el PP? Dubto que ho cregués el ministre Gabilondo, que tanmateix ha fet tots els esforços possibles en aquest sentit. Però l’acord era impensable si és que no ho subordinaven tot a cedir a aquelles premisses que ells –vull dir els populars- disfressen sempre sota la bandera de la llibertat.
Llibertat d’ensenyament! Llibertat per escollir la llengua que vulguin els pares! I és que ells, en efecte, no demanen res més. Quina cosa més noble! Quina meravella, la llibertat!
Però en el fons, el que vol la senyora Cospedal, el que vol el PP, és que ells puguin seguir parlant en castellà i estudiant en castellà visquin on visquin. Per quin set sous algú els ha de coartar aquesta -la seva- llibertat? Que som a Espanya, senyors! I a Espanya la llibertat exigeix que es parli l’espanyol!
Sí, en efecte, ells volen viure en espanyol, sigui on sigui, perquè això forma part del nucli dur de la seva llibertat. A més, qui és l’insensat que s’atreveix a dir que aquest dret –el de parlar sempre i per sempre l’espanyol, que la Constitució empara– pot coartar la llibertat dels altres? D’això res de res, perquè la llibertat dels altres (dels qui no parlen com ells) no és llibertat. És com a molt un caprici (provincià i estúpid, és clar), quan no creuen que és simplement un senyal de mala educació.
Ells, doncs, en nom de la seva llibertat reclamen el dret a no conèixer cap altra llengua de les que es parlen a Espanya que no sigui la seva. I els és ben igual que, a les reunions de pares que tinguin lloc, per exemple, a Menorca, això obligui els menorquins a haver de renunciar a la seva pròpia llengua i a haver de parlar en castellà. Perquè ells són lliures –que ho diu la Constitució!- de viure en castellà on els doni la gana de viure. I quan un parlament autonòmic –en exercici de les seves competències i en ús de la seva llibertat- obliga els seus fills, no ja a renunciar a la seva llengua d’origen, no a no estudiar el castellà, sinó, simplement, a aprendre també –i a més a més- la llengua autòctona d’aquella comunitat, entre altres raons perquè ningú no pugui obligar a ningú a haver de girar necessàriament de llengua per entendre’s, aleshores sorgeix el vade retro! Ens coarten la nostra llibertat!
Fins tenim avui a Espanya un partit que, si el despulles de la faramalla ideològica amb què disfressa el seu programa, de seguida t’adones que l’únic que realment pretén, l’únic que realment cerca, és que, d’aquí a un temps, tots –i quan dit tots vull dir tots- parlem només en espanyol. Aleshores ja no tindrem l’estúpid problema de les llengües. Aleshores tots viurem en llibertat.
I si el ministre Gabilondo no accedia a aquestes exigències, si no es plegava a la seva set de ser lliures, si no els donava tot allò que ells entenen com la “seva” llibertat, com voleu que signessin un pacte per l’ensenyament?
Josep Maria Quintana 