No és que el país en què vivim –que certament no és el d’Alícia- hagi canviat molt en aquests dies que he estat fora, sense cap connexió amb el correu ni tampoc amb internet, en un lloc on només m’han arribat els ecos de les dues grans victòries del Barça, de les quals se’n feien eco les televisions amb llengua anglesa, les quals, però, ni un dia van emetre cap notícia que fes referència a Zapatero, ni a Rajoy, ni a Garzón ni –quina raresa!- a Leire Pajín o a Dolores de Cospedal, per parlar de les dues actrius avui per avui més televisives.
I dic que no ha canviat molt perquè m’he trobat novament amb el mateix món crispat i acrític que vaig deixar, un món que sembla que pugni des del poder (i des de l’oposició) perquè la gent abdiqui de la ciutadania.
Tenc la impressió que estem avançant a cap a una cada vegada més propera italianització de la política, concepte aquest que només ha estat superat per un altre de més recent, la berlusconització, que significa el mateix, però en el seu punt més àlgid. Perquè avui sembla que tots ens hàgim begut el seny. I si el Tribunal Constitucional està ja sota mínims de credibilitat (d’altra manera hauria dictat ja sentència en el cas de l’Estatut de Catalunya), avui també ho està el Tribunal Suprem, que s’ha ficat en aquest camp de mines que ha esdevingut el jutge Garzón, que ens pot esclatar davant el nas de i deixar-nos a tots –als uns i als altres- sense referències. Que els falangistes acusen el jutge per remenar la memòria històrica, doncs els defensors de les associacions que n’han fet d’aquesta un estendard acusen també (i tu més!) els magistrats del Suprem que han de jutjar aquest assot de criminals i de dictadors de tota mena. Això, mentre el cas d’aquest megajutge ens confirma encara més en el que ja sabíem: que el Consell General del Poder Judicial (el garant de l’Administració de Justícia en aquest país!) és una simple corretja de transmissió dels interessos polítics dels partits. I si Antonio Iturmendi representava individualment els interessos del franquisme en l’Administració de Justícia d’aquest país, ara és el CGPR el qui representa corporativament els interessos dels partits que ens representem. Com que aquests són democràtics, segurament que hi hem guanyat. Però no era això el que la Constitució cercava quan va transvasar el govern dels jutges des del Ministeri de Justícia al CGPJ.
I mentre Zapatero continua essent incapaç de reconèixer que no va veure-les venir quan la crisi econòmica ens assetjava, i segueix anant sempre a remolc dels esdeveniments, Rajoy s’embranca en la seva demagògia, es mostra incapaç d’arribar a cap acord en benefici de l’Estat i permet que, des del seu partit, s’ataqui institucions com la policia o el ministeri fiscal amb acusacions que no poden provar ni demostrar, mentre esquiva com la pesta el deure polític que té d’agafar el brau de la corrupció per les banyes i dir que aquell exemple de govern que ens fregava pels nassos –el de Jaume Matas- no era sinó un niu de rates que vivia de la rapinya que exercia a costa dels ciutadans.
I tant surrealista és aquest país que, com apuntava Morán fa un parell de dies a la seva dura sabatina contra Antoni Alemany, “podria suceder que ganara el PP cuando la mierda le llega ya hasta las orejas. Algo tan berlusconiano como que a los ciudadanos les diera ya lo mismo quién abre la pinyata del poder, que incluso les otorgue más confianza cuanto más evidente es la garrapiña”. Quin consol!
Josep Maria Quintana 